La Quinta de Borges

Durant anys Jorge Luis Borges, l’il·lustre escriptor argentí a qui la ceguesa no va retirar de la literatura, sinó ben al contrari: la va posar com un assumpte de l’ànima, va treballar posant-se davant una paret sense finestres.

No les necessitaven, els seus ulls quiets, que disfrutaven tan sols de lleugeres visions, entre les quals (em va confessar una vegada) hi havia les vidrieres de l’Hotel Palace de Madrid. Allà el vaig portar un dia, perquè em va demanar aquest destí, i després em va explicar que era allà on únicament podia destacar, en la seva mirada quieta, el color groc. Allà estava, xerrant davant la cúpula de l’hotel. I allà, a la seva habitació de treball, en una biblioteca de Buenos Aires, hi ha encara els seus records, els seus estris de treball, i aquella paret a la qual mirava mentre feia la seva feina de funcionari cultural i, de tant en tant, escrivia els poemes que el van convertir en un geni.

De sobte, quan l’àrbitre d’ahir a la nit va fer fora del camp Xavi Hernández, obligat a més a estar diguem-ne que a les fosques al vestidor, sense poder dirigir-se als seus futbolistes, ni veure’ls, vaig recordar aquesta anècdota de l’il·lustre cec de l’Argentina, un home tan lúcid, tan intel·ligent per veure per dins, que ha passat a la història pel que va veure a través de la poesia i dels seus contes que semblaven escrits a la vora mateixa de la inspiració i de l’alegria.

Doncs allà, tancat i sense joguines, al soterrani fosc dels castigats, estava Xavi, veient des del no-res que el seu equip, més poètic que mai, més inspirat que tota la temporada, vencia l’audaç (tantes vegades) onze de Simeone.

Vaig mirar d’entendre com podia imaginar-se l’exfutbolista aquell mig centre que semblava una bombolla d’encert en camps difícils, que es desenvolupava el joc. Segurament devia tenir algú que li anés explicant canvis o incerteses, però per la ràdio (la SER, la meva emissora, i Flaqui, el meu locutor, he de dir), vaig arribar a saber una cosa que encara em va intrigar més: està prohibit que els entrenadors expulsats rebin en aquest lloc de càstig cap informació del que continua passant en la seva absència.

El Barça va jugar, fora de l’àmbit de la mirada d’aquest entrenador a cegues que semblava Borges al seu centre de treball, mirant a una paret que mai li diria res, un dels grans partits dels seus últims temps. Les estadístiques diuen, a més, que mai el Barça havia tingut tants nois, del seu planter, en el camp de joc.

Els uns i els altres, els veterans i els joves, van estar acompanyats, en la seva plantilla i en la contrària, amb jugadors que havien estat en un i en l’altre contendent, de manera que ni Griezmann o Memphis ni Joao Félix, per exemple, devien tenir cap mena interès a fabricar-se nostàlgies que els intimidessin. Ben al contrari.

Notícies relacionades

El Barça reacciona en defensa i Parker afina l’atac

Alcaraz despatxa Xevtxenko i disfruta en la seva estrena a Madrid

Doncs així, sense entrenador que els veiés o alliçonés, en el cas del Barça, aquests futbolistes que van néixer fa res, i molts altres de més veterans, van fer oblidar per una estona el mateix Xavi i d’altres de la seva quinta, que podria dir-se la Quinta de Messi, i van constituir la seva quinta pròpia, a la qual jo, si m’ho permeten, li diria ara, en honor a aquesta paret cega en la qual va penar l’entrenador durant gairebé tot el partit, la Quinta de Borges. I si fos possible, m’encantaria que un dia sortissin al canvi amb L’Aleph a la mà.

Borges porta sort. Ho juro.