Els enemics de Xavi

Ni tan sols la terapèutica victòria del Barça contra el Nàpols va alleujar aquest abrasiu turment que arrossega Xavi amb la crítica. No li va valer un do de pit, propi i col·lectiu, per més que es tractés d’arribar a uns quarts de final, cosa que, en aquests temps, ja és celestial per al barcelonisme. El tècnic va desenterrar en públic comptes pendents amb els mitjans, els quals té per un ramat. Un corrosiu revengisme, molt recurrent en Xavi, que revela una idea sense nord: ¿Què o qui li ha fet interioritzar fins al moll de l’os que el periodisme ha de ser una maquinària de propaganda als seus peus?

Tan ansiós de les seves particulars revenges, és Xavi qui es nega els seus propis mèrits. Obvia discursos que el validarien sense tatxes. Un supòsit: "Senyores i senyors, d’acord amb la realitat, en un moment tan convuls del club per la seva precària situació, tenim una Lliga, una Supercopa amb bany al Reial Madrid, un testament amb Lamine, Fermín i Cubarsí i, de moment, uns quarts de final de la Copa d’Europa als quals no arribava el Barça des de fa quatre anys, amb nombroses bufonades pel camí".

Podria anar més enllà, fins i tot. Admetent que avui el Barça és el que és, es podria posar en valor que va perfilar un equip que no donava per a més per guanyar l’última Lliga. Per molt que ho fes de manera antinatural per a l’os blaugrana, d’1-0 en 1-0. Xavi, tan apòstol d’un determinat futbol, va haver d’adaptar-se a les circumstàncies. El mateix que dimarts passat.

Amb les baixes de De Jong, Gavi i Pedri, el Barça va triomfar a la carrera, cosa que no és cap heretgia. Cubarsí, tan portentós projecte, era capaç de fer enfilar Fermín cap a la porteria contrària amb assistències de 40 metres, com Koeman amb Stoitchkov. I Fermín, a l’estil Amor o Bakero, transitava de meravella com a migcampista infiltrat en l’atac. Mentrestant, Lamine i Raphinha, com un llamp, miraven pel retrovisor els seus sentinelles. Malgrat el seu categòric adoctrinament, res que Xavi s’hagi de retreure. Al contrari. Tots els cadets van donar un impuls al Barça, tan morós i ensopit tantes vegades amb un tràfec intranscendent amb la pilota. D’acord, l’aliment de la pilota és el primer manament cruyffista, però no l’únic. Amb la factoria de la Masia, aquest Barça pot tenir una altra marxa. I altres constatacions: Joao Felix ha quedat reduït a un teloner i, pel que sembla, algú es va precipitar amb el pastiu per Vitor Roque. Res que s’hagi d’imputar a Xavi, avui ferm davant les apostes d’un club que fins i tot li va imposar alguna convocatòria.

Notícies relacionades

Rubiales treu pit en la seva declaració davant la jutge

Nadal sufoca la rebel·lió de Cachín i s’aferra a Madrid

Són tantes les calamitats barcelonistes que per a frustració del Xavi entrenador el Barça no pot ser el Barça rodó del Xavi futbolista. I ell ho sap, com va evidenciar al diferir la seva dimissió perquè l’equip, més aviat zombi, espavilés. ¿Culpes de la premsa, o de l’Anvers, el Shakhtar, el Vila-real, el Girona, el Granada...?

Xavi, tan lligat sempre a Luis Aragonés, va viure amb amargor el que considerava un linxament mediàtic el d’Hortaleza abans de la cimera de Viena a l’Eurocopa del 2008. El seu cas no té res a veure, ni de bon tros. Però ell metabolitza el mateix, obstinat a negar-se la realitat, fet que el porta a confondre el relat i equivocar-se d’enemic. Els causants de tant estrèpit recent no han sigut els mitjans, en general molt més condescendents del que pensa, tot i que tot li sembli poc. Davant tant desvari, si busca rivals en té prou amb repassar la gestió dels últims rectors barcelonistes. De passada, preguntar a Mateu Alemany, Jordi Cruyff...