El menyspreu al cronista

Javi Ferrandiz

Ser cronista esportiu és un ofici cabró. Et consumeix i t’escup. Si escriure ja és per si mateix una tortura, fer-ho des de la tribuna d’un camp de futbol pot portar-te al límit. Has de ser molt ràpid, perquè no hi ha supervivència sense immediatesa; preciso, tot i que la teva mirada competeixi amb la del realitzador i el seu exèrcit de càmeres; i coherent, per molt que un partit mal diagnosticat pugui acabar aixafant-te. Però si alguna cosa defineix el cronista és la por. A no poder arribar a temps. A l’errata. A la mala anàlisi. A la reacció del lector que busca que el masturbin, i a la del protagonista, que pretén sortir indemne davant un mirall que sempre el deforma.

Potser els cronistes esportius no tinguem ni punyetera idea de futbol i els estadis no siguin més que el lloc on trobem la metadona als nostres complexos. Ni esportistes, ni escriptors. És igual que en aquestes punyeteres tribunes ens hàgim deixat trossos de les nostres vides mentre relatàvem èxits, però sobretot derrotes, que eren les d’altres. Mai les nostres. No és senzill.

Ramon Besa, quan escriu, mai parla. Tampoc somriu. El patiment defineix el cronista. No hi ha cap altra interacció possible que no sigui amb la pàgina en blanc, perquè és la que en realitat t’humilia i acaba amb tu si percep que no ets capaç de controlar els teus dimonis. Sí. La pàgina en blanc. No Xavi Hernández, abans un celebrat futbolista i ara un sofert entrenador.

Xavi va pretendre humiliar el cronista la nit en què el Barça va eliminar el Nàpols, setè de la Serie A italiana, i es va classificar quatre anys després per a uns quarts de final de la Champions. El tècnic va entendre que, immers en aquesta espiral revengista que l’acompanya des que va decidir anar-se’n sense haver-se’n anat encara, havia arribat també l’hora de passar factures. I va recordar un titular de Ramon Besa a El País de fa quatre mesos (7 de novembre del 2023): "El Barça és el bufó d’Europa".

Notícies relacionades

Aquell dia, el Barça havia perdut contra el Xakhtar en un altre d’aquells partits llastimosos que han definit la participació continental de l’equip durant els últims nou anys. Temps en què a ningú se li va acudir buscar les respostes a La Masia, origen de l’última resurrecció.

Hi ha una cosa que pot ser que Xavi no sàpiga, però que convindria explicar-li. Els cronistes a qui exigeix devoció i militància, abans des del paradís dictatorial de Qatar, ara des de la corrosiva Barcelona, seguirem a les nostres tribunes de premsa quan ell ja no hi sigui. Menyspreats. I amb la mateixa por del fracàs. Perquè nosaltres perdem diàriament. I Xavi, per sort, només de tant en tant.

Temes:

Xavi Hernández Final de la Champions

Inicia sessió 0 Comentaris

¿I ara, què?

França, adeu a l’ídol estranger