La ment del futbolista

Xavi Hernández és un d’aquests fenòmens de la natura que trigarà anys, si és que això passa, a deixar enrere l’essència de gespa que voleteja en la seva actitud, des del somriure fins a l’emprenyament. Ell és un futbolista, reacciona com un futbolista i creu sincerament que és un futbolista encara. En aquest partit que amb tan bon futbol va guanyar el seu equip (el nostre equip) dimarts el vaig veure clavar puntades de peu, per qualsevol cosa, a un dels obstacles a prop de la seva banqueta, com si estigués rabiós perquè ell (ell, no qualsevol dels seus) hagués fallat un cop franc.

Després va desbarrar a la sala de premsa, davant la relliscosa audiència que estava desitjant que ell deixés anar per aquesta boca el que deixen anar, sobretot, els futbolistes, emprenyats amb la vida, o perquè han perdut o perquè no són compresos.

En lloc de fer el que fan els més veterans (posin aquí els noms que vulguin, menys el de Mourinho), que és temperar i després disparar a favor dels seus més pròxims, jugadors, directius o premsa, no se li va acudir cap altra cosa que carregar contra nobles (nobilíssims) escriptors de futbol que estan advertint-lo que el camp no està sentint, ni a la gespa ni a la grada, que ell estigui aprofitant el crèdit que va tenir (i que té). En lloc de comprendre quin és el paper del que es posa davant la tecla mirant d’extreure de l’experiència de mirar la conseqüència d’aquest aprenentatge, es va dedicar a empaperar la seva diatriba com si fos un escolar enrabiat perquè un del seu pupitre li va esborrar amb la goma el que creia de si mateix.

"Se equivocó la paloma, se equivocaba", com cantaven Alberti (i Serrat). Moltes vegades la vida ens porta, com una paraula extraviada, aquestes conseqüències de l’ego del futbolista que considera que l’error és dels altres. No es culpi ningú, deia Julio Cortázar en una memorable excursió per la història universal de les culpes.

Notícies relacionades

El Barça reacciona en defensa i Parker afina l’atac

Alcaraz despatxa Xevtxenko i disfruta en la seva estrena a Madrid

Xavi es va equivocar com un futbolista i va regalar a l’entrenador, que encara no porta dins, una invectiva que ara ha girat la truita ben feta que va ser el partit. D’un futbol bellíssim, el que ell sap fer, li va sortir de sobte una sintaxi perjudicada per l’ego; es va precipitar, es va equivocar, és un tudó pujat a un èxit que, de resultes de la seva precipitació, serà recordat com un fracàs.

Soc de Xavi, i soc de Besa, i soc del Barça. Soc un aficionat que quan s’escalfa, per dir-ho com ho deia el meu pare, soc capaç de qualsevol cosa, fins que m’assec a escriure i llavors, ja ho veuen, com deia el senyor Pablo Neruda, em surt espuma.