Montjuïc disfruta per fi d’una festa completa

Va ser una festa aplaudir quatre gols i no plorar-ne cap, i va ser completa pels promotors del sarau. A saber: van marcar Raphinha i Joao Félix, que reapareixien com a titulars; els dos els van assistir Kounde i Christensen, futbolistes d’una altra mena i sota sospita, i fins i tot es va estrenar –la preposició és pertinent per com d’insòlit va ser– Frenkie de Jong, amb el seu segon gol en 28 partits. Gairebé inenarrable. Amb el Getafe al davant, que no va poder fer de les seves perquè perdia des del minut 20 i va haver de dedicar-se a jugar, executat al final pel gol d’un suplent com Fermín.

La banqueta motiva

Res motiva més un futbolista per jugar després d’una dosi de banqueta. Raphinha no podia contenir les ganes després de veure’s relegat (justificadament) per Lamine Yamal, i quan Xavi li va obrir la porteta de la titularitat va sortir disparat a menjar-se el camp, contagiant els altres del seu entusiasme, mentre Pau Cubarsí tancava tots els passadissos que conduïen a Ter Stegen.

El ritme de Raphinha va contrastar amb el dels altres, i va deixar en mal lloc Joao Félix, un altre que reapareixia i podia recuperar el crèdit, tot i que va marcar el segon gol després d’una assistència de Christensen cavalcant com a extrem dret. Va refrescar l’equip Xavi i va poder avançar-se aviat el Barça al marcador, cosa que va alleujar les angoixes tradicionals per tirar endavant el resultat. Els núvols de Montjuïc van aparèixer amb un tret llunyà de Luis Milla al pal, i les gotetes de pluja van ser un goig al coincidir amb el 2-0.

Està descartat que l’escriptor Juan González Mesa pensés en l’equip de Bordalás quan va titular Los perros que nadie quiere, la novel·la amb què va guanyar el premi de novel·la negra de Getafe l’any passat. L’injuriat conjunt blau té pocs simpatitzants més enllà de la localitat, perquè a tot arreu s’expressa igual de malcarat. És igual que sigui al Coliseum (a seques, ja sense nom), a Montjuïc o a Sevilla. El pare Bordalás diu ser cruyffista però no enganya ningú.

El més cruyffista que va fer va ser alinear Luis Milla, el fill del primer quatre que Johan va crear. El va col·locar perquè tirés a sobre de De Jong. Va muntar una rèplica del quadrat del Barça, aparellant Ilaix Moriba amb Christensen, Maksimovic amb Joao Félix i Rico amb Gündogan. Milla va lluir quan es va posar a jugar. Però el quadrat del Barça es difumina quan un davanter exerceix de vèrtex. La inclusió de Joao Félix va tenir la virtut de desordenar el Getafe arrossegant el seu parell fins a la banda. L’equip no va explotar aquest espai inferior que es va crear, sinó que va trobar la via de penetració per l’altre costat, on Raphinha sí que va saber interpretar el moment del desmarcatge: quan creus que el teu company et veu. Kounde el va llançar cap a la glòria amb una passada llarga de fora cap a dintre que Djené no va veure.

Pal de Milla

Notícies relacionades

El truc de Guillermo Peinado, la gran promesa espanyola de l'escalada: “El focus el poso a escalar bé i gaudir, no en els resultats”

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

Raphinha es va escapar tres vegades en solitari cap al marc de David Soria: va encertar la primera, va fallar la segona i va regalar l’assistència a Joao Félix en la tercera. Un regal barat, molt mal embolicat i sense llaç. Tres jugadors del Barça es van posar les mans al cap instants després quan l’àrbitre va xiular el descans. Sabien que havien desaprofitat la sentència i haurien de continuar remant.

El pal de Milla i el gol de Joao Félix van alliberar els blaugranes, que es van desmelenar en el camp, després de tants dies encotillats, patint, i no perquè se’n vagi el seu entrenador, sinó perquè el marcador presentava la folgança dels mesos d’estiu. Quina nostàlgia.