La pilotada

Dilluns vaig disfrutar veient l’Athletic-Girona, que va estar bastant guapo. Gairebé al final del partit, amb 3-2 al marcador, el visitant Jhon Solís va recollir una pilota solta a la frontal de l’àrea i va xutar amb força cap al marc. Sota els pals hi havia el local Vivian, un defensa, perquè el porter Unai Simón havia sortit a tapar el xut previ a un costat. En aquell instant crucial, va ser senzill posar-se en la pell del pobre Vivian: la pilota avançava a tota velocitat cap al seu cap amb desenes de milers d’aficionats pendents de la seva acció.

El futbol té la seva part bonica, però de vegades no es pot escapar de la trampa. ¿Què faria jo en el seu cas?, vaig pensar. ¿Aguantar l’impacte amb el cap com un heroi valent o escapolir-me covardament i deshonrar la meva família per sempre? Podeu anar pensant la resposta correcta mentre us explico que Vivian va rebutjar la pilota a córner amb un cop de cap, com un campió, i es va guanyar l’abraçada dels companys, el respecte dels rivals i l’admiració dels aficionats.

Ara bé, hi afegeixo: si en lloc de Vivian hagués sigut jo sota pals, el Girona tindria ara un punt més. És clar. I, si en lloc de l’Athletic hagués sigut el meu equip el que depengués de mi en una situació així, també m’hauria ajupit. Per descomptat. Crec que no fa falta, però ho aclareixo per si era necessari. No hauria passat la prova del coratge en cap cas. El meu amor pel meu equip, a hores d’ara del relat, es basa en el sí, però no massa. De fet, aquesta prova del cop de cap sota els pals es podria convertir en un ritual iniciàtic per als més agosarats. Seria perfecte també per desemmascarar els exagerats. El concepte jo donaria la vida per tu fa dècades que és un èxit en tifos, tatuatges, càntics i més parafernàlia als estadis. Gràcies al mètode Vivian, ara ho podem comprovar.

Una experiència immersiva

La prova del cop de cap obre un ventall de possibilitats quant a l’entreteniment a l’estadi. Podríem fins i tot pactar rebaixes en l’abonament de la temporada vinent per als que facin la de Vivian i superin l’examen de la pilotada. Es podria vendre com una experiència immersiva: segur que hi ha turistes disposats a pagar per rebre una pilotada del seu futbolista favorit enmig de la cara. Podria arrelar com una mostra d’amor a Sant Valentí o per a una petició de mà: t’estimo tant que encaixo per tu una pilotada de Roberto Carlos. Desconec el marc legal de l’assumpte, però estem perdent diners a cabassos. Es podrien fer tantes coses que no sé què estem esperant.

Notícies relacionades

Aquest exjugador del Reial Madrid demana el divorci després de descobrir que els seus dos fills són d’un amant

Djokovic compleix la seva amenaça i es retira davant Zverev entre esbroncades: «Pot haver sigut l’últim»

Per descomptat, matiso que cal anar amb compte. Que consti que no recomano a ningú que es jugui cap, bellesa i cervell per evitar el gol d’un rival. Particularment, entenc el compromís en un altre grau. Si fiques el cap on d’altres no ficaríem ni el peu, i et passa res, que consti que t’havíem avisat.

L’acció de Vivian em va recordar una anècdota futbolera i mil·lenària. L’escena d’aquell metge que va atendre un futbolista que havia rebut un cop al cap, durant un partit, i es va acostar a la banqueta per dir a l’entrenador que estava commocionat i no recordava qui era. "Genial, digues-li que és Pelé i que torni al camp immediatament", va contestar el tècnic.