Va ser en un poble amb mar

El mar celta, polítics a la grada, un equip de mitologia, presidit amb valor, i alegria, per Iago Aspas. Un poble que té els sabors del subsol marí, al costat a les illes Cíes, aquest misteri.

"Fue en un pueblo con mar", diu la cançó d’Enrique Urquijo. "Una noche después de un concierto". Aquest mar en què es van fer els poemes de Rosalía de Castro (Negra sombra), sobre la textura del qual escriu Manuel Rivas, on Carlos Casares va assaborir l’alegria amb Gonzalo Torrente (Los gozos y las sombras), el Barça va sentir la puntada de la derrota.

"Fue en un pueblo con mar… Una noche después de un concierto…" Va ser el desconcert generalitzat d’un equip que ha perdut el seu misteri, aquell que feia que Los Secretos canviessin la lletra de Joaquín Sabina perquè tot allò que havia de ser gresca al mar es convertís en l’olor del fracàs.

"Tú reinabas detrás/ de la barra del único bar que vimos abierto." Era, aquesta vegada, al mar de Vigo, on els celtes són braus tot i que perdin, una demostració que al Barça se li va entravessar el seu futbol i que ara és tan vulgar com aquells que diuen que és cada dia més impur. Em va venir aquesta cançó trista quan el Celta va empatar, quan començava el segon temps i semblava que el Barça havia fet de la seva esperança (el gol de Lewandowski) el seu últim botí. Mingueza (dels nostres) va centrar totes les jugades a Aspas, que va marcar un gol que semblava tan lleu com l’esperança que no ho hagués sigut.

"Solo canto si tú me demuestras/ que es verde la luz de tus ojos de gata". Però aquesta demostració d’amor i indiferència que hi ha en la cançó d’Urquijo no va calar en l’esperit blaugrana; al contrari, el nerviosisme de la derrota que hauria significat l’empat va anar confonent-se, en la meva memòria, amb alguns dels versos més decaiguts d’aquesta cançó d’amor sense futur.

"Con el “quiero beber” el alcohol me acunó entre sus mantas/ y soñé con sus ojos de gata/ pero no recordé que de mí algo esperaba..." Trencat l’equip, fins i tot el ritme del partit del Barça s’assemblava a la lletra d’Urquijo, trist com la conseqüència inevitable d’un fracàs.

"Desperté con resaca y busqué/ pero allí ya no estaba..." Era així la lletra (al camp) i la música d’un equip que va ser omnipotent i que ara depèn només d’una o dues casualitats registrades amb el segell d’un altre en el resultat final: Lewandowski i, sobretot, aquest noi, Lamine Yamal, que sembla que algun dia hagi de ser el que va ser Messi per aquests territoris. Tant de bo.

Notícies relacionades

Lamine Yamal, el davanter dels gols importants

Les 8 hores que van portar el futbol espanyol al caire de l’abisme: «El Madrid no ens pot demanar que canviem els àrbitres»

D’aquesta cançó que em va acompanyar més enllà del penal que el polonès va assajar dues vegades, tenia en la meva memòria, i en el meu dolor de barcelonista ferit, l’episodi final, en el qual aquell que perd l’amor de la nit, es queda a la lluna de Cadis; en aquest cas, de Vigo. "Me dijeron que se mosqueó porque me emborraché y la usé como almohada./ Comentó por ahí que yo era un chaval ordinario,/ pero cómo explicar que me vuelvo vulgar al bajarme de cada escenario."

Però, ¿com explicar que el Barça ja s’ha tornat vulgar? Aquest cop ha sigut en un poble amb mar: l’equip es va quedar, ple de voluntats sense amor, perdut fins al rescat final en l’escenari que va ser bressol marí dels versos tristos de Rosalía de Castro.