Lamine Yamal i les llàgrimes

La primera, i l’última, vegada que vaig plorar per la derrota del Barça en futbol tenia 12 anys i l’equip havia perdut a Berna, Suïssa, la final de la Copa d’Europa contra el Benfica. Durant anys vaig odiar l’equip que ens va guanyar, perquè no podia culpar aquell onze de color blaugrana que va defensar el seu camp com si acabés de sortir d’un jurament de fidelitat als colors.

Després no he plorat més. No m’ha fet plorar ni aquella horrible derrota (de tot l’equip) davant el Bayern Munic ni he plorat quan, successivament, en els últims anys, el Barça s’ha oblidat del material que porta els equips al triomf: l’entusiasme, l’alegria, la possessió, el posicionament, la tàctica. Desmanegat com un exèrcit en ruïnes, ara el Barça genera la desconfiança dels borratxos, que no se sap si estan de gresca amb tu o simplement és que no saben on agafar-se per no caure.

En aquest sentit, el Barça està borratxo, de tristesa, el seu buit és múltiple i ara ha agafat també el porter acabat de restituir, ja que Ter Stegen, en lloc de ser l’habitual porter seriós, es va convertir, com els seus col·legues de la defensa, en una espècie de símbol que no era capaç de recuperar la seva enteresa, el seu cos, ni quan treia la pilota per posar-la en joc.

Equip sec

En aquest horrible panorama propi, el Barcelona va tenir a la grada, és a dir, en el pont de comandament, un entrenador que no sap què fer tampoc a les segones parts. Sec com els mars en guerra, l’equip va tornar del descans com si estigués fins i tot més cansat, més propici a la casualitat de la derrota que no pas a la fabricació d’un manual de victòria. La victòria va ser una il·lusió que va regalar, en els primers quaranta-cinc minuts, l’únic que sap substituir el no-res general per un entusiasme durador: Lamine Yamal.

Situat a la part del camp que li correspon, capaç d’acostar-se a l’àrea contrària amb el toc de pebre del perill, Yamal va ser aquell que no es va rendir. Va jugar a guanyar, com sol fer, i va tenir alguns còmplices tímids (Pedri, Gundogan...), però l’aigua estava baixant ràpidament, i aquella defensa que en altre temps era millor que la davantera, semblava una comporta feta de llàgrimes.

Les meves llàgrimes, les que guardo des d’aquella tarda a Berna, van estar a punt de buscar la gespa d’abans, que no era cap altra que el que imaginava escoltant llavors Radio Nacional de España, perquè, de nou, el Granada es va avançar i el Barça, naturalment, jugava plorant.

Un mal menor

Notícies relacionades

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

El futur de Sainz Jr. i Márquez

L’empat va ser un mal menor; és a dir, a hores d’ara del campionat, quan per sobre de la classificació barcelonista es va fer el buit del Girona i per sota es va acabar la il·lusió blanc-i-vermella, el fet que el Barça no guanyés aquest partit, que el deixés estar com si fos de plàstic el seu equipatge, omplia de desil·lusió la graderia, ara ple de llàgrimes sense objectiu.

Triste, fané i descangayao..., que diria l’altre capità, que en aquest moment deu estar mirant qualsevol cosa a la tele de Miami. Perquè ja va plorar una vegada, i va ser suficient, les seves llàgrimes, deixant unes empremtes que després devia assecar, imagino, un tal Joan Laporta.