Una existència tranquil·la

Cada vegada és més difícil disfrutar d’una existència tranquil·la. Per si no en tinguéssim prou amb l’habitual, fa poc em va seguir un representant de jugadors a Instagram. Vaig tafanejar les seves stories i vaig descobrir que un dels seus joves valors es diu exactament igual que un dels meus amics. Amb tota lògica, vaig avisar immediatament el meu amic d’aquesta immensa desgràcia, perquè, com tothom sap, que de sobte irrompi un futbolista amb el teu mateix nom i cognom és una de les desgràcies més grans que qualsevol seguidor pugui patir, i aquí tornem a la dificultat de disfrutar d’una existència tranquil·la.

El meu amic, que respon a les inicials J. A. i la identitat del qual ocultaré per no insistir en la seva dissort i de passada no influir en la carrera del xaval –que a priori encara no ha fet res dolent–, va encaixar amb pànic la notícia. No li va fer cap gràcia i no li falta raó. Visualitza un futur espantós, amb variants terrorífiques per culpa d’aquesta pressió afegida: pot passar que aquest individu acabi jugant contra el seu equip i marqui un gol decisiu que valgui un títol o, encara pitjor, pot passar que aquest individu acabi jugant en el seu equip i marqui en pròpia porta un gol decisiu que valgui un títol. Si això passa, haurà de conviure constantment amb el record fatal, trist per a l’eternitat, perquè d’un mateix no es pot escapar.

El meu amic va servir-se també de seguida de càlcul mental: si falten tres o quatre anys perquè el xaval en qüestió debuti a Primera Divisió, i si després allarga la seva carrera durant unes 15 temporades, li queden un parell de dècades de preocupació amb el tema. És a dir, quan el xaval es retiri, el meu amic estarà ja a punt de la jubilació. Sense voler exagerar, es podria dir que ja no disfrutarà del futbol mai.

Buscar coherència en el futbol

Ja he dit que no és fàcil aconseguir una mica de tranquil·litat. Per si no en tingués prou amb el que ja he explicat, el meu amic, per motius laborals, ha d’estar al corrent de les rodes de premsa dels entrenadors. De nou va servir-se de càlcul mental: si falten per jugar 15 jornades de la Lliga i per poc bé que li vagi en la Champions, i entre prèvies i postpartits, li queden unes 40 rodes de premsa de Xavi. I no ho desitja ni al seu pitjor enemic. Ni tan sols a aquest xaval amb el seu mateix nom i cognom.

He d’apuntar que el meu amic comet aquí un error habitual: buscar coherència en el futbol professional. Jo tinc un cert avantatge al respecte. Sé com tractar i interpretar aquesta gent perquè he sortit molt de nit entre setmana. He gestionat moltes converses inconnexes, he acceptat que et diguin una cosa i al minut següent una altra, sense immutar-se i com si res. He après que sovint la gent per salvar-se diu el que sigui, perquè sí, i després emmotlla el discurs a posteriori, una vegada determinat el resultat, i li funciona. Això és una cosa que en el futbol passa constantment, però, som esclaus de la lògica i no acabem d’acostumar-nos-hi. Continuem prenent-los seriosament i fent-los cas.

Notícies relacionades

Un Pogacar irreductible torna a guanyar en el Dauphiné

Dyego, jugador del Barça de futbol sala: "S’ha de treure la part romàntica de l’esport quan ets a la pista"

Aquesta capacitat desenvolupada durant anys em permet ara veure les rodes de premsa de Xavi i no perdre el cap per fer-ho. Una vegada més, haver fet el que no hauria d’haver fet –sortir els dimarts a deshores– em reporta un benefici inesperat.

Així no hi ha qui disfruti d’una existència tranquil·la.