"Creia que em podia contaminar amb la suor dels meus rivals"

El 2003, la Reial Societat depenia de si mateixa per guanyar la Lliga en la penúltima jornada del campionat. A la banqueta reialista hi havia un jove defensa central que no volia que el seu equip guanyés. Era Zuhaitz Gurrutxaga (Elgoibar, Guipúscoa, 1980), que en aquell moment patia depressió i un trastorn obsessiu compulsiu (TOC), tot i que no ho sabia. La Reial va acabar sent subcampiona. Vint anys després, Gurrutgaxa i Ander Izagirre han publicat el llibre Subcampeón, en què l’exfutbolista relata com va acabar odiant el futbol i el camí fins a reconciliar-se amb si mateix i el futbol.

Volia que el seu equip perdés.

L’equip dels meus amors estava a punt de guanyar la Lliga i jo era jugador d’aquell equip, però em trobava tan malament, amb ansietat, depressió i sobretot TOC, que no suportava la idea que fóssim campions i tota la ciutat fos feliç mentre que jo l’únic que volia era posar-me en una habitació i posar-me a plorar. Cada vegada que guanyava el meu equip, sentia que la distància entre la felicitat de tota la província i la meva tristesa s’engrandia. Em fa molta pena i fins i tot m’ha fet vergonya haver sentit allò, però així va ser.

Va debutar amb Javier Clemente.

Aquella primera temporada, Clemente em dona un treball com a defensa central que era seguir el millor jugador rival per tot el camp. La Reial aquell any estava en llocs de descens i això era un recurs desesperat. Em va sortir bé, però arriba la segona temporada i al començar se’m demana una altra cosa: jugar en línia, treure la pilota… Em poso nerviós i no soc capaç de fer-ho. En el primer partit, després de fallar unes passades, em vaig amagar darrere d’un davanter perquè no me la passessin. Aquell dia vaig pensar que potser això em quedava massa gran.

¿Quan comença a patir problemes de salut mental?

Quan debuto a Primera soc molt jove, 19 anys. Per triomfar en el futbol amb aquesta edat tens dues opcions: ser més madur del que et toca o ser un inconscient. I jo no era ni massa madur ni un inconscient. M’adonava de la responsabilitat que es carregava sobre les meves espatlles i no vaig ser capaç de gestionar allò gaire bé. A poc a poc vaig començar a preferir no jugar, perquè al camp tremolava i moltes vegades m’amagava perquè no em passessin la pilota. El futbol és un món molt hostil per a algú sensible o que pensa molt les coses i s’adona que si es perd hi ha gent que no dorm o que plora. Es va anar coent alguna cosa al meu cap durant un parell d’anys fins que un estiu me’n vaig anar a la muntanya amb els amics, em vaig fumar un porro de marihuana i em va provar molt malament. Em va donar un atac d’ansietat, en aquell moment no sabia què era, i creia que m’havia tornat boig. Vaig caure en una depressió i vaig acabar amb un TOC molt sever.

¿Com desenvolupa el TOC?

Hi ha un moment crític en la meva vida. Estic amb depressió i ansietat i un dia m’entren a robar a casa. Després d’això, començo a posar-me nerviós i intranquil, i començo a fer coses estranyes i irracionals. Començo a verificar si la porta està tancada i ho comprovo cinc vegades, i així amb la llum, el gas, el cotxe… Allà s’encén el TOC, tot i que llavors no sabia que això tenia un nom.

El TOC va creixent…

Les obsessions van anar augmentant, no les podia controlar i em feien pujar l’ansietat. Un dia sortia del cotxe i anava a pujar a l’autobús de l’equip, però hi havia un fotògraf fent-me fotos perquè era la novetat en la convocatòria. Vaig tancar la porta del cotxe i havia d’assegurar-me’n cinc vegades, però amb el fotògraf tan a prop em feia vergonya. La vaig tancar dues vegades, vaig pujar a l’autobús, vaig fer veure que m’havia oblidat la motxilla i vaig tornar al cotxe per tancar tres vegades més. Així estava jo. La Reial jugant-se la Lliga i jo amb aquestes coses al cap.

¿Com ho portava al camp?

Quan començava un partit o un entrenament i em concentrava, el TOC es dissipava una mica però seguia allà. Algú que té TOC té por de contagiar-se, no vol tocar coses perquè creu que hi ha virus per tot arreu. Imagina’t ser un central i defensar un davanter sense voler-lo tocar gaire perquè creus que la seva suor et pot contaminar. Això és una cosa que incapacita molt.

¿Com aconsegueix curar-se?

Durant molt de temps vaig amagar tot això. Ho vaig dissimular perquè no sabia el que em passava i em feia vergonya, sentia que estava boig. El millor que vaig fer en la meva vida va ser acudir a un psicòleg. Tant de bo ho hagués fet abans. El psicòleg li va posar nom al que em passava (TOC) i vaig començar a tractar-ho. No et diré que estic curat, però estic molt millor i tinc eines per enfrontar-me al TOC quan ataqui.

No va parar de jugar per curar-se. ¿S’ho va arribar a plantejar?

[Esbufega] El problema del futbol és que és massa bona feina. Està ben pagat, es treballa poques hores al dia… Deixar el futbol és molt complicat, fins i tot a Segona B. Jo a Segona B, fa 15 anys, guanyava 3.000 o 4.000 euros al mes. ¿Com deixes això?

Ha fet monòlegs explicant tot això. ¿L’humor ajuda?

Notícies relacionades

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

El futur de Sainz Jr. i Márquez

Sí. Vaig acabar odiant el futbol. Era la meva passió quan era nen i vaig complir el meu somni de jugar a Primera, però després em va passar tot això i li vaig donar la culpa al futbol. Durant molt de temps, a casa meva estava prohibit veure futbol. Només vaig fer les paus amb el futbol quan vaig ficar la comèdia en la meva vida i vaig començar a parlar a sobre d’un escenari de vivències que m’havien fet patir molt. L’humor em va ajudar a relativitzar-ho.

Si pogués tornar al passat, ¿voldria tornar a ser futbolista?

Segurament, tornaria a ser-ho perquè és una feina massa bona i ben pagada. Però hauria sigut més feliç si no hagués sigut futbolista professional. Abans d’arribar al primer equip, estava en el moment més feliç de la meva vida. No se’m pressionava gaire, jugava bé i després m’ajuntava amb els meus amics. D’un dia per l’altre vaig començar a viatjar d’un costat a l’altre, la premsa em puntuava, al carrer em començaven a parar… Em van tallar en el moment més feliç de la meva vida.