¿¡No que no, cabrons!?

La penosa campanya perquè el Barça sembli pitjor del que està va deixar en suspens ahir a la nit els derrotistes i els que abriguem una certa esperança de remuntada. Tot i que aquesta no aspiri, raonablement, a una novetat esplendorosa, sinó a una discreta recuperació raonable, el lògic és esperar que l’equip remunti el vol i s’acosti al que es pot esperar de jugadors que no són nuls o menyspreables.

Això, que podria ser així, està sent arrossegat pel terra dels comentaris des del primer minut, i és lògic que sigui així si s’aplica, per descomptat, la lògica de demolició que sembla que mereix l’equip de Xavi, i sobre tot ell.

Ahir va ser un d’aquells dies en què el camp deia una cosa i l’eco públic en deia una altra, com si des que el Barça va marcar (per mitjà de Lewandowski) el gol de l’esperança, ja semblava que l’equip estava destinat a patir, i de debò que va patir. Quan va venir el segon gol es podia sentir el gol del contrari, i quan va venir el tercer (del Barça) l’àrbitre va treure la galleda d’aigua freda per servir-la calenta als pessimistes que ja s’ensumaven un dia com aquell contra el Vila-real.

Desconfiança en l’equip

Qui és a casa, mirant, viu totes aquestes vicissituds amb l’aigua (freda, o calenta) al coll, a punt de l’ofec (també d’aigua) o el plor, perquè el present conjunt blaugrana, escapçat, a més, ara perquè l’entrenador ha dimitit, s’ha contagiat d’aquest soroll i juga com si temés la llegendària por del porter davant el penal al qual es referia Peter Handke.

Tant es desconfia de l’equip, tant es diu desconfiar, que ni s’arriba a anotar, ni a la casa, i per descomptat que tampoc als mitjans, algunes de jugades francament boniques (Lamine, Pedri, Lewandowski, Gündogan...) que haurien servit, en altres temps, o en altres equips, per a un tractat veloç d’entusiasme per l’alegria que el futbol porta dins.

Però el Barça no es mereix ara, sembla, treva estètica o moral; està condemnat a estar sota els prismàtics dels pessimistes que no donarien per ell ni un duro, ni un elogi ni, si ens posem sentimentals, un crit d’alegria. La resignació és apòcope de l’esperança, l’abocador de la tragèdia. Per això, quan l’àrbitre, que deu estar satisfet per això, va deixar fora de joc el formidable brasiler que és Vitor (Vitor o Victòria), fins i tot els futbolistes blaugrana van anar a calmar el noi perquè la festa (¿la festa? El Barça no mereix festa, així estan les coses) no es esdevingués aigua (llàgrimes) de borratja.

Notícies relacionades

Alcaraz s’acomiada en quarts de final i deixa orfe Madrid

Una regatista d’estirp a l’equip espanyol

Va poder passar de tot, i jo ho vaig viure tremolant, amb el meu escut a la jaqueta, amb els meus records de pitjors temps enganxat a les membranes de la història; i trist, el Barça és avui el mirall trist del passat, però no hi ha dret, em vaig dir, que el vegin sempre a punt de caure, fins i tot quan els seus jugadors riuen. M’encanta l’esperit de Xavi, em sembla que Pedri és un geni del joc veloç i tranquil alhora, penso que ahir a la tarda el polonès va fer de jugador de tots els terrenys, i em va semblar que l’equip remunta.

Tenint en compte totes aquestes premisses, que són, òbviament, de ciutadà apassionat pel color blaugrana des dels 12 anys, quan va acabar el partit (1-3) em vaig dir a mi mateix, ja que estava sol, allò que diuen els mexicans quan es dirigeixen als descreguts per gust, i per disgustar: "¿¡No que no, cabrones?!". Visca Xavi. I visca el Barça.