La ‘cosa nostra’

Doncs la cosa nostra és que estem a 25 de gener i el mercat del barri juntament amb el mercat d’hivern periquito es mouen el mateix: RES. Mirin: és que potser no ens fa falta fitxar o fer fora ningú. No ho sé.

Un servidor, com vostè, no ha dirigit MAI un col·lectiu de futbolistes en la seva vida. Sé coses del vestidor periquito –perquè m’arriben– però en desconec el dia a dia i la gestió dels egos.

Per tant, enjudiciem els responsables quan hagi acabat la temporada. Criticar diàriament el nostre és molt periquito, i ni condueix a res ni, sens dubte, suma. Si no fitxem és sinònim que el club confia cegament en Garagarza (compte, com abans va confiar en Rufete) i entén que hi ha prou plantilla per ascendir a Primera Divisió. Si no ho fem, cagada pastoret. Però que sàpiguen Ramis, Garagarza i Chen que no som l’Eibar i que si no ascendim, no passa res. Nanai. L’ascens resulta tan necessari com imprescindible.

Avui dia la forma en què comuniquen les empreses (l’Espanyol, ens agradi o no, que a mi no m’agrada, però ho és) resulta bàsic per a la seva imatge exterior i interior, així com per al seu bon funcionament. Per tant, que del departament de comunicació del club hagi sortit Sergio Aguilar per decisió pròpia és una mala notícia per als gestors del club i que hauria d’obligar-los a fer una reflexió. Que els mateixos gestors hagin decidit recuperar Xavi Andreu és una molt bona notícia per a la institució i que hauria d’obligar a realitzar una reflexió als que estan constantment criticant TOT el que surti del club.

Notícies relacionades

L’Espanyol s’acosta més que mai al seu somni: «Hem de lluitar per entrar a Europa i arribar a dalt de tot»

Lamine Yamal, una estrella que encara creix

Molts periquitos (no és broma) em pregunten pel carrer, o per xarxes socials: "Sergi, pujarem?". Sospito que el missatge sorgeix des de la desesperació, de la necessitat d’una opinió externa d’un veterà (aquí, un servidor) que els tranquil·litzi i necessiten una frase d’ànim, una carícia periquita, un "tranquil que això està fet".

Digue’n falta de carinyo, també. En definitiva: necessitem il·lusió. Perquè d’il·lusió, també es viu.