Apunt

El ‘gripau’ de Xavi

Tu mires el jugador portuguès al camp i veus el viu retrat, la imatge, la representació del que s’ha convertit el Barça: un vull i no puc.

El ‘gripau’ de Xavi

MARCOS LÓPEZ

3
Es llegeix en minuts
Emilio Pérez de Rozas

En el judici final, que n’hi haurà, ja ho veuran, algú li preguntarà a João Félix què ha fet amb la seva vida, com és possible, com va ser possible, que ho tingués tot a les seves mans per convertir-se en un dels convidats a la taula de Leo Messi i acabés convertit en un vulgar cambrer, milionari, sí, però incapaç de treure partit del seu talent.

Emilio Alzamora, descobridor o, com a mínim, forjador dels germans Marc i Àlex Márquez, que sumen entre els dos 10 títols mundials de motociclisme, assegura que ell ha conegut desenes i desenes de pilots que tenen tant o més talent que els germans de Cervera (Lleida). "Però només amb talent no vas enlloc, fan falta moltíssimes coses més. El talent és vital per ser dels diferents, però a això cal afegir-hi sacrifici, entrenament, actitud, professionalitat, coratge, amor pel que fas, aprenentatge, humilitat, ganes de millorar cada dia…".

No li fem més voltes, ho dic perquè fa anys (i el mateix João Félix ha alimentat aquesta tesi) que creiem que el gran culpable era el Cholo Simeone. I no, no, també a Barcelona, al Barça, també Xavi Hernández s’ha adonat que la victimització del Cholo és un invent (més) del mateix João Félix per eludir que el gran responsable de la seva falta de regularitat, de gana, de ganes, de grandesa és ell i només ell.

Sembla que el món estigui en contra seu, quan el problema és que és João Félix qui va contra direcció, el que passa és que no s’ha estavellat (o sí) perquè va a 50 quilòmetres per hora. Repeteixo, João Félix és com aquest Barça, que promet un futbol meravellós, preciós, d’excel·lència, ple de jugadors portentosos o amb talent i acaba sent un conjunt mediocre a la recerca del resultat.

Els favors a Mendes

El jugador portuguès, com aquest Barça, és una oportunitat de mercat. És un vull i no puc. Perquè Xavi volia Bernardo Silva i Joan Laporta, se suposa que per tornar-li un, dos o tres favors al seu amic Jorge Mendes, es va quedar amb el portuguès, que el míster de Terrassa no volia veure ni en pintura i que, al final, es va haver d’empassar.

Aquest és un dels gripaus que Xavi es menja i mai denunciarà. Per això el seu mal humor continu a la sala de premsa, perquè no s’atreveix a dir el que pensa. Ni tan sols el que pensa de João Félix, que seria fàcil de dir perquè és el mateix que pensen el 98,99% dels seguidors blaugrana.

João Félix, com tantes altres coses, com totes les coses en aquest Barça familiar, és una imposició de Laporta, que el va fitxar (bé, que en va buscar la cessió) perquè li recorda Johan Cruyff. I, no només això, fins i tot va cometre el pecat de donar-li el mític 14 que lluïa el Profeta del gol, cosa que certament irrita més d’un.

João Félix és tan atrevit que fins i tot sembla que li importa molt poc estar malgastant, als 24 anys, l’última oportunitat (de veritat) que li oferirà el futbol seriós, el d’elit, el que escull els comensals de la taula de Leo Messi. Després de l’Atlètic de Madrid, el Chelsea i el Barça, João Félix ja no tindrà equip (de veritat) i haurà de continuar enriquint-se allà on l’enviï Mendes, que tant pot ser l’Aràbia Saudita, tot i que d’allà ja comencen a fugir tots, o els Estats Units.

Notícies relacionades

La demostració que João Félix vesteix de blaugrana per autèntic caprici de Laporta és que aquest noi, que li va costar una autèntica milionada a l’Atlètic (120 milions d’euros o alguna cosa així), no tenia equip, perquè ni tan sols el seu propietari el volia a les seves files. Com que el Barça estava (i està) com estava, va muntar un castell de focs artificials fent-se el desentès a tot el que havia passat abans amb aquest prodigi portuguès.

Al ser el nen mimat del president, el clon de Johan Cruyff, va rebre un tracte preferencial per part de l’entrenador, que, al final, es convertirà en el nou Cholo del noi, ja que ja comença a estar cansat del seu escàs futbol, nul compromís i, fins i tot, d’aquesta actitud altiva de capità sense barco que tracta amb menyspreu molts dels seus companys.