Quan els reptes esportius no tenen límit

Els especialistes recomanen cuidar el cos i no anar més enllà de la condició humana. Per això, Domingo Catalán sempre serà un mite en els reptes d’ultrafons de l’atletisme. Quan ell corria pels carrers de Barcelona als anys 70 del segle passat el miraven com un bitxo raro. Avui centenars de milers de persones incorporen el running a la seva vida quotidiana com a base per afrontar reptes, que en el camp atlètic es tradueixen sobretot en maratons.

Catalán, ja superats els 40 anys, es va dedicar a afrontar desafiaments que continuarien sent inabastables per a moltes persones, com córrer 100 quilòmetres. Va ser un pioner abans que la febre contagiés els que pedalen amb objectius com entrellaçar ciutats sense que els importi fer-ho de nit i descansar sota un arbre, que hi hagi cues dignes del primer dia de rebaixes per ascendir l’Everest o que siguin molts els que es gasten una autèntica pasta amb l’afany d’acabar la marató de Nova York.

Els esportistes professionals són el mirall per a una enorme quantitat d’aficionats, que constaten dia a dia com cad cop més especialistes en qualsevol disciplina allarguen la vida competitiva sense que hi hagi un límit per posar punt final a la seva carrera.

Córrer 10 maratons

"Quan jo era jove, córrer una marató era suficient i ara si no en fas 10 a l’any no ets ningú", explica amb ironia Francisco Esparza, director del Màster de Traumatologia de l’Esport a la UCAM de Múrcia, que ja va treballar amb l’equip olímpic espanyol a Barcelona-92. Esparza va ser l’artífex en la miraculosa recuperació del ciclista Alejandro Valverde quan es va destrossar el genoll al Tour del 2017 amb 37 anys, un abans de proclamar-se campió del món.

Els reptes que es continuen marcant grans esportistes després de retirar-se tracen el camí de molts aficionats a l’esport que disfruten de córrer amb ells i, de pas, millorar les seves marques. No hi ha res millor que coincidir amb Martín Fiz en una marató o amb Miguel Induráin, Pedro Delgado o Alejandro Valverde (tot i que només el vegin a la sortida) en una marxa cicloturista.

Perjudicar o no la salut

"Fins que no perjudiquem la salut continuarem mirant de superar els nostres reptes esportius. Molts, equivocadament, es marquen l’objectiu d’anar fins que el cos diu que ja n’hi ha prou. El límit per a alguns és com el cotxe que marxa fins que se li trenca el motor. Per aquest motiu, cal cuidar el cos, millorar els hàbits d’alimentació i prevenir les lesions", explica Marcelino Torrontegui, fisioterapeuta de diverses seleccions olímpiques i nacionals, amb diversos jocs en el seu currículum.

Esparza, metge especialitzat en esport, apunta cap a la genètica a l’hora d’establir un límit amb els reptes. "Cada ésser humà es marca els mateixos límits. Hi ha molta especulació, però tots s’aprofiten de la millora en els entrenaments, la cura del cos, les ajudes permeses i, desgraciadament, també, les no autoritzades", afegeix. Les trampes formen part de la condició humana; des de retallar recorreguts sense que ningú se n’adoni a aprofitar-se del dopatge.

Notícies relacionades

Una Vuelta femenina per a Demi Vollering

Un Espanyol abonat a l’empat no en té prou amb Braithwaite

"Hi ajuda moltíssim el treball personal amb especialistes i aplicar els consells encaminats a prevenir lesions, supervisar l’alimentació i el son. Amb aquesta metodologia els esportistes professionals allarguen la seva carrera i els aficionats afronten els seus reptes. No obstant, tots dos, a part del cos, han de cuidar el cap", comenta Torrontegui.

Per a Esparza, els reptes esportius s’assoleixen "gràcies a les bases científiques que optimitzen millor el rendiment. Actualment, amb els indicadors d’esgotament sabem recuperar millor el cos sense seqüeles. Ara sabem que si des de petit practiques esport, amb 50 anys no tindràs problemes per mantenir-te en forma, perquè una activitat esportiva moderada és qualitat de vida".