El repte del Santa Eulàlia Special

El Santa Eulàlia no tenia rival. A la Lliga que organitza la Federació Acell (Federació Catalana d’Esports per a Persones amb Discapacitat Intel·lectual) guanyava cada partit amb diferències de fins a 30 punts. A escala estatal, just al novembre, es va proclamar campió d’Espanya per segon any consecutiu. "Ja no hi havia il·lusió", afirma el Mark. "Durant diversos anys hem insistit que volíem jugar contra rivals més forts", afegeix.

Jugar contra equips sense discapacitat era una cosa que parlaven des de feia temps, i que es va fer realitat a principis d’any. "Ens vam reunir el club, els jugadors i les famílies i vam aprovar jugar en una lliga sènior contra persones sense discapacitat", explica el seu entrenador, José Miguel Esteller, que fa 30 anys que entrena equips amb discapacitat en la Federació Acell i és l’entrenador d’Espanya en els Special Olympics.

"Anàvem amb molta por, no sabíem què ens trobaríem i com s’ho prendrien els altres clubs, als quals vam decidir comunicar-los-ho. Sobretot per un tema molt important, que els nostres jugadors no tenen filtre, celebren cada cistella...", diu Esteller. Malgrat que encistellen amb facilitat, cada pilota que passa pel cèrcol és una festa, també en els entrenaments.

La primera victòria

El primer partit de Lliga era molt important per a l’equip. "En el primer quart l’altre equip es va reservar una mica... Fins que van mirar el marcador i es van adonar que estaven perdent. Van pujar el nivell i van posar intensitat en el segon i tercer quart, però no van arribar", recorda l’entrenador. El SESE Special havia guanyat el seu primer partit en una lliga normalitzada, en la lliga sènior del Consell Escolar. "Ens vam trobar en una situació que no ens havíem plantejat: guanyar. Se’ns va obrir un món", explica. Van acabar la temporada amb un balanç de cinc victòries i set derrotes, i aquest mes d’octubre han acabat amb 2-4. Competint cada partit.

"Al principi, els equips ens subestimaven una mica, tothom pensa que un equip d’especials, doncs bé, jugaran bé però no podran. Els equips que han jugat contra nosaltres ja ho veuen d’una altra manera", comenta el Sergio. "El bàsquet és una part molt important de la meva vida. Tinc moltes amistats gràcies a això", afegeix. "Ens hem adaptat bé, és un nivell molt alt i es nota, però hem guanyat partits i anem fent. Ens sentim molt bé, el més important és disfrutar i passar-ho bé, però també competir", comenta Xavi, capità de l’equip i un dels més veterans.

Més de la meitat dels jugadors fa molts anys que juguen junts, d’altres venen del bàsquet federat, i alguns com l’Hugo no sabien ni botar la pilota. "Un dia li vam passar un vídeo de tecnificació i això el va motivar. Li anàvem passant vídeos i ell treballava a base d’imitar-ho. Va millorar molt", explica Esteller. "Hugo, ¡deixa la pilota!", li ordena el seu entrenador. Quan agafa la pilota, té un desig irrefrenable de córrer cap a cistella.

A la recerca de patrocinador

Notícies relacionades

La sanció a Sainz pel GP de Miami afegeix més polèmica sobre la FIA

L’aposta feliç de Voulgaris

"Hem arribat a la conclusió que podem jugar contra persones sense discapacitat, hem aconseguit una assimilació. Els nostres jugadors s’han posat a l’altura. Volem igualtat per a les persones amb discapacitat, i en aquest cas crec que ho hem aconseguit", assegura Esteller. L’any que ve, volen tornar a ser campions d’Espanya, tot i que estan preocupats perquè si no troben algun patrocinador no podran costejar-se el viatge.

El bàsquet és fonamental en la seva vida. El Marc, un dels més habilidosos amb la pilota, somia ser entrenador professional. "Em veig arribant-hi", diu. Ja ha entrenat un parell d’equips, i el seu objectiu ara és treure’s el títol. L’Edu, un gegant de 2,05 metres que, és clar, s’espavila bé sota el cèrcol, explica que s’ha d’entrenar per millorar la seva mecànica de llançament, mentre mostra un àlbum de fotos inacabable. Són els seus records més preuats. Tots aquests, en un camp i amb una samarreta de tirants.