Miguel, el net de ‘La María’, dibuixa el fascinant Girona que domina LaLliga

La María, dona murciana que va venir a Vallecas durant la postguerra, en els anys de penúria i gana, sempre va donar menjar al barri de Vallecas. Aquest dissabte, en una assolellada tarda madrilenya, una pancarta escrita pels Bukaneros del Rayo Vallecano, un altre equip que cau davant l’enlluernador Girona de Míchel, instal·lat gairebé de manera permanent al paradís (1-2), retia homenatge al net d’aquesta dona tenaç i persistent que va ser criat per la seva àvia, mentre els seus pares, el Benjamín i la Candela, tenien una fruiteria que els lligava de dia i de nit.

«Míchel, el net de la María, benvingut al barri», es llegia en aquesta pancarta gegant darrere de la porteria on Álvaro García va anotar l’1-0, equilibrat després per Dovbyk (1-1), pròleg del gol de Sávio que manté el Girona al cim.

Elogis d’Ancelotti i Alguacil

«El Girona pot lluitar la Lliga, sens cap dubte», va proclamar Carlo Ancelotti, el tècnic del Madrid, després de golejar el València (5-1) i no perdre l’estela del líder, que continua tenint dos punts per davant. «Sens cap dubte, és millor que nosaltres», va afegir després el tècnic italià, conscient que el Girona és una cosa molt seriosa en aquesta Lliga.

Va ser també Imanol Alguacil, l’entrenador d’aquesta Reial Societat que sorprèn a la Champions, que va trobar una comparació de la trepidant marxa del Girona amb la marató. «¡Què farem si el que s’ha posat al capdavant porta mitjana de baixar de 2 hores! La Reial no porta aquesta mitjana, no podem seguir aquest ritme, així que cal aplaudir-lo i continuar treballant, jugant i emocionant com el dia anterior. I no parlo de guanyar, parlo d’emocionar, que per mi és més important», va indicar el preparador basc.

Aclamat a Vallecas

Emociona i commou el Girona perquè és capaç de superar-ho tot, fins i tot aquell 0-3 encaixat a Montilivi, precisament, davant el Madrid d’Ancelotti. I tot es deu al net de la María, el petit de la Cande que va entrar a casa seva, el vell i petit Vallecas, desbordat per l’emoció. Sortien els dos equips a la gespa, però ningú s’hi fixava. Una llarga ovació de dos minuts va precedir la seva processó cap a la banqueta.

Emocionat i desbordat estava el tècnic del Girona. Aplaudia orgullós a la grada, mentre plorava per dins abans de viure un superb partit, ple d’alternatives, un cant al futbol ofensiu. El Rayo va firmar 22 xuts (nou a porteria, dos a la fusta); el líder de Primera va fer-ne 19 (set entre els tres pals, un a la fusta). Una benedicció per a aquesta Lliga que dos clubs d’aquest nivell tinguin la personalitat i valentia que van mostrar a Vallecas.

Cinquena remuntada

 «Ha sigut un partidàs, l’he disfrutat i l’he patit molt també», va confessar Míchel, que va entrar a la gespa embolcallat en aplaudiments i se’n va anar d’idèntica manera. No es veia, però les llàgrimes dominaven el seu interior, colpejat al cor per aquesta pancarta que el va fer retrobar-se amb la María.

«La meva afició és ara la del Girona, que m’ha acollit com a casa meva. Però el que he sentit amb l’afició del Rayo és increïble. És un dels dies més especials de la meva vida», va reconèixer el tècnic de Vallecas.

I no es referia al seu equip, que no només va aconseguir la seva cinquena remuntada a la Lliga sinó que firma números sorprenents: 34 punts de 39 de possibles, líder en solitari i sis, ¡sí, sis! victòries consecutives fora de Montilivi, una proesa que només han aconseguit Madrid i Barça.

«Això és una passada, estem en un núvol, volem continuar somiant», va proclamar el net de la María, aquella dona que es va instal·lar en unes barraques de Vallecas a la recerca d’un futur millor. Futur i present que van trobar gràcies a la feina de tota la família, mentre el petit de la Cande, a qui ells sempre van anomenar Miguel i ara té, en canvi, ja assumida des de fa anys la consideració de Míchel I de Vallecas, disfrutava feliç del carrer Monte Oiz on va néixer i després feia puntades de peu a la pilota al pati de l’escola Raimundo Lulio, de caràcter catòlic i estil franciscà, situat a cinc minuts de la seva barraca. Tot i que per a ell sempre va ser la seva llar.

Tarda de grans porters

I la seva llar va arribar ahir emocionada i superada. Abans fins i tot que comencés el partit. Més encara a l’acabar, submergit en una tempesta de sensacions. A l’equip, potser atrapat per aquest impacte que envoltava el seu entrenador, també se’l va veure imprecís i nerviós en el primer quart d’hora coincidint amb aquest Rayo elèctric i desfermat guiat per la pressió voraç d’Isi Palazón. 

Aquest gol del Rayo, producte de l’infortuni –el rebot va afavorir Álvaro García a l’1-0–, va premiar, en canvi, la valenta i espectacular arrencada local. El barri s’ho estava passant en gran. Però el Girona, una vegada superat l’aire emocional que suposava la tornada del net de la María, es va apropiar, a la fi, de la pilota.

Va tenir diverses ocasions, però va topar sempre amb Dimitrievski, que va estar felí (bonica parada la seva al xut d’Iván Martín) i alhora, sobri, com quan va repel·lir el xut furiós de Dovbyk. Gazzaniga es va unir a la festa dels porters amb diverses parades decisives per mantenir dempeus el Girona.

Connexió ucraïnesa

Notícies relacionades

El militar que lluita per l’or

Moyá fa saltar les alarmes sobre la presència de Nadal a París

Llavors, Iván Martín va iniciar una preciosa conducció per detectar Tsygankov, que va assistir Dovbyk (1-1). I tot va tornar a començar. Després, ja en la segona meitat, va robar Aleix, va passar a Tsygankov, va disparar Dovbyk, va rebutjar Dimitrievski i marca Sávio el gol que manté el Girona al paradís, amb 15 dies per endavant per disfrutar del liderat.

«El nostre sostre l’hem de posar nosaltres, no els altres. Hem de somiar i treballar per a aquest somni. «No ens posem sostre», va dir el net de la María. «És una barbaritat el que està fent aquest equip, és increïble», va apuntar el petit de la Cande. O sigui, el Miguel.