El Barça perd el seny contra el Madrid

El Barça, com si la ressaca li hagués arribat després d’un excitant primer petó massa etílic com per ser real, va acabar deixant-se arrossegar a un infern psicològic en què no hi va haver cap altre dimoni que Jude Bellingham. A Mick Jagger només li va faltar treure’s la gorra, clavar-li un copet a Ronnie Wood, baixar al camp i posar-se a cantar a l’absent Angie davant l’abisme obert a Montjuïc. «¿Recordes totes les nits que plorem? ¿Tots els somnis que vam tenir a prop?».

El Reial Madrid es va emportar el primer clàssic oficial de la temporada i va obligar el Barça a precipitar-se per primera vegada barranc avall des de la muntanya. I ho va fer perquè l’equip de Xavi Hernández no va saber com gestionar la desaparició de l’ímpetu mostrat a trenc d’alba, permetent al final que el seu rival el posseís de la pitjor manera possible. Bellingham, capaç de tancar per si sol bona part de les costures mostrades pel seu equip, es va saber refer de l’assetjament de Gavi per firmar dos gols que l’incrusten ja en l’imaginari blanc. El segon, ja en el temps afegit del partit i amb l’afició local desesperada al veure’l obrir els braços davant la grada. Tan imponent, tan segur de formar part d’aquest nou Olimp futbolístic.

Gavi i Fermín, dos adolescents a qui els deuen haver explicat aquests dies que els octogenaris Stones que hi havia a la llotja són llegendes que van sortir fresques com una rosa de l’infern, que potser abans mai havien sentit ‘Start me up’, van interioritzar l’aquelarre inicial a la seva manera. Es van excitar. I van excitar un Barcelona que li va treure la llengua al Madrid, per després devorar-lo.

Responsables

Posats a buscar responsables del que va passar al començament d’un clàssic imberbe, en què els blaugranes van ser superiors en ànima i futbol, res com acudir a Fermín i Gavi, capaços de fer seu el mig del camp com si la plaça del poble fos seva, paradís infantil on deixar-se els genolls i tramar somnis. Tchouaméni, Kroos i Bellingham corrien rere seu sense entendre què passava, tot i que potser sospitant que el futbol, massa vegades, depèn de la fe que s’hi posi. Gavi s’esforçava per arrencar del terra la bandera del Madrid, representada per un Bellingham primer aclaparat, però desfermat quan als blaugranes els van començar a fallar les forces.

Xavi Hernández semblava decidit a sortir-se’n. Davant l’amuntegament de lesionats i tocats, en comptes de forçar les seves peces, va fer el que no tants fan: aplicar la meritocràcia, sense que li importés l’edat, l’experiència o fins i tot l’ascendència en el camerino. Així, mentre Lewandowski, Raphinha i Koundé, tot just sortits de la llitera, esperaven el seu torn a la banqueta, el tècnic blaugrana configurava un equip que castigaria el pragmatisme inicial de Carlo Ancelotti al Madrid. 

Més enllà que Xavi alineés tres centrals –Araujo s’havia d’encarregar, com no, de la contenció d’un desconcertat Vinícius–, i que Cancelo exercís més d’extrem que de lateral, on el Barça va regnar en el primer temps va ser al coll del camp, el mateix lloc per on es va desfondar en el segon. Quan la raó de ser d’un equip és la pilota, viure depèn de tenir-la. 

Gündogan

Oriol Romeu es va quedar a la banqueta d’inici, i Gündogan, un constructor de primera de pulsacions lentes, es va convertir en el millor aliat de Fermín i Gavi. Però aquest cop, Gündogan fins i tot va anar molt més enllà. El Reial Madrid es va obrir en canal sense cap explicació, com si s’hagués despertat aterrit per una por insuportable. Del no-res, després d’una passada de Ferran Torres que va desplaçar Tchouaméni, va treure or Gündogan. Ningú va saber seguir el futbolista alemany. Alaba es va llançar a terra amb la mateixa convicció de qui dona menjar als coloms, i Gündogan va rematar a gol colant la pilota entre les cames de Kepa.

Bé va poder el Barça haver aprofitat llavors les deficiències tàctiques mostrades per Ancelotti, que havia condemnat Vinícius i Bellingham a jugar d’esquena. Mentre els blancs s’implicaven en un estrany exercici de contenció, Gavi robava alguna pota de gall a Kroos i permetia que Fermín s’enfrontés a Kepa. El noi de les mitges abaixades, no obstant, va confirmar el seu idil·li amb els xuts al pal.

Ho va intentar també João Félix, tot i que el seu rastre en el partit es va poder resumir en un formidable túnel a Rüdiger al que no va poder donar continuïtat perquè li van faltar cames davant Carvajal.

Tot i que, bé perquè el Barcelona va començar a pagar l’esforç, bé perquè el Madrid va comprendre per fi que la seva prudència comportaria la condemna, el partit va mutar després del descans. Els blaugranes van fer diversos passos enrere. Els blancs van començar a xutar sense oposició. Fins que Bellingham, qui si no, es va atorgar el protagonisme que se li pressuposava amb una fuetada llunyana a què no va poder correspondre Ter Stegen.

Infern

Establert l’empat, els petits detalls podien ser decisius. Gil Manzano, a qui els polemistes venien esperant, no havia volgut saber res d’una clara agafada de Tchouaméni a Araujo, però tampoc després d’una empenta de l’uruguaià a Camavinga. Mentre que les solucions aportades per Xavi –Lewandowski, Raphinha i Lamine Yamal– no van poder canviar ja una simfonia que va acabar sent tètrica.

Notícies relacionades

El truc de Guillermo Peinado, la gran promesa espanyola de l'escalada: “El focus el poso a escalar bé i gaudir, no en els resultats”

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

L’ingrés d’Oriol Romeu no va aportar res. Ningú va saber tancar una centrada a Carvajal. Ningú va fer cas de la presència de Modric a l’àrea. I ningú va entendre que a Bellingham se l’havia de perseguir fins a la mateixa porta de l’infern. L’anglès va posar el peu i va marcar el gol definitiu. Però el Barça, abans que el Madrid el fes fora del partit, ja se n’havia anat. I aquí el drama.

«¿No és bo estar vius?», continuava cantant Jagger en aquella ‘Angie’ composta per Keith Richards, convertit en una desferra en ple mono d’opiacis. El Barça devia pensar que no. Potser perquè no va saber com fer-ho sense patir.