La indústria de l’esport
Barça, Athletic i la lenta tornada a la sostenibilitat
Cada temporada ha sigut crucial per al FC Barcelona des del 2019-2020, i aquest 2022-2023 no serà diferent. Amb el club mudat a Montjuïc, aquest exercici presenta el desafiament d’encarrilar definitivament la sostenibilitat econòmica sense recórrer a la venda d’actius que no siguin jugadors. I, sobre el paper, la junta directiva creu que ho podrà aconseguir. Diem sobre el paper perquè el pla encara no és complet, i en les pròximes setmanes haurem de veure quines obligacions de reducció de despesa s’ha imposat addicionalment Joan Laporta, a més de per on aspira a trobar nous ingressos que elevin la facturació a 859 milions d’euros.
En aquesta xifra s’hi inclouen uns 80 milions en plusvàlues per traspassos, i entre els interrogants que s’han de resoldre hi ha el de si el pla remès a LaLiga inclou encara més vendes no fetes que es confia realitzar en els pròxims mercats d’hivern o ja al juny. Perquè tot apunta que la decisió és no reduir més l’actual massa salarial del primer equip, per deixar-la entorn de 405 milions d’euros, i que la decisió de retallar 25 milions a la resta de les seccions no serà tan immediata. Més enllà de debats
A partir d’aquí, hi ha interrogants que exigeixen respostes pensant en el mitjà i llarg termini. El primer, ¿la retallada pressupostària en les seccions serà temporal o s’assumirà que mantenir el nivell esportiu o no minvar-lo en excés és compatible amb menys recursos? ¿L’estructura de costos d’aquest any, amb la tornada al Camp Nou, es podria mantenir sense necessitat d’obligar-se a vendre jugadors cada estiu? Perquè la realitat, i així ho reflecteix el límit salarial que LaLiga va concedir al Barça a l’estiu, és que el forat operatiu avui continuaria estant entorn dels 100 milions d’euros. I, sabent que s’ha tocat os en l’essencial, que és el futbol, aquest desfasament s’ha de cobrir en vendes o estalvi.
A Espanya, el Barça no és l’únic equip que es troba en aquesta situació. De fet, l’Athletic Club ha transitat per un procés similar sense tant dramatisme i jugant altres cartes. Els biscaïns venien d’acumular una guardiola de més de 120 milions abans de la pandèmia i arribaran al 2024 havent-la consumit per complet. Això, sí, han pogut rebaixar el dèficit estructural de 40 milions a uns 16 milions d’euros. I ells també s’han donat encara un altre any de marge per resoldre la seva situació, en el seu cas molt influïda per la seva prolongada absència en competicions europees.
La ‘next gen’ del negoci de l’esport
A Espanya es parla de la generació del 92, per referir-se no només als atletes que van aconseguir medalla olímpica, sinó també a la legió de 35.000 voluntaris que van ser clau en l’execució dels Jocs. D’allà van sortir professionals que han ocupat alts càrrecs posteriorment en algunes de les principals propietats esportives del país (Tatxo Benet, Albert Baronet, Sandro Rosell, Albert Agustí...). I la història es podria repetir amb la Copa Amèrica, que vol 2.300 persones per garantir el funcionament de l’esdeveniment.
Notícies relacionadesLa recerca d’aquests perfils és una constant, especialment quan s’acosten grans esdeveniments que necessiten molt personal per a un curt període de temps. I, al final, no deixen de ser una espècie de pràctiques –jo diria que gairebé un màster de gestió– en esdeveniments únics, i alhora els obren les portes de grans organitzacions per començar a ficar el cap.
També hi ha projectes més sostinguts en el temps, com el de la Federació Espanyola de Bàsquet amb CaixaBank. Una idea que va debutar precisament amb el Mundial del 2014 i que gairebé 10 anys després ja acumula 23.000 participants. I alguns d’ells han aconseguit passar a treballar a l’organització.
