Una vegada renovat, ¿Xavi convencerà el cruyffisme?

Posseït per una efusivitat més pròpia d’una camaraderia alegre en una nit avançada o, si es prefereix, d’una àvia de llagrimall tou que rep la visita inesperada d’una neta des de l’altra punta del globus, Joan Laporta va petonejar amb passió Xavi divendres passat, a mitja tarda, després de firmar la renovació per una temporada més. Almenys fins al juny del 2025, el tècnic de Terrassa cobrarà del Barça. Tinta i petons per segellar un acord que arriba en el millor moment de Xavi –admissió pròpia– a la banqueta de l’equip blaugrana.

Els dos 5-0 consecutius i l’esbojarrada remuntada davant el Celta han portat confetis a Arístides Maillol i pau d’esperit a l’equip tècnic. No hi ha estupefaent que pugui igualar la dolça sensació que produeixen les victòries en els que es juguen més, que no són els aficionats, per molt ancestrals que siguin els sentiments als colors, sinó els que dirigeixen l’orquestra des de la llotja i des de la banqueta, jugadors al marge.

Guanyar-se els seus

No obstant, fins i tot en la setmana de la renovació i de les victòries voluminoses, Xavi va tornar a recordar els mals moments, associats a unes crítiques que digereix malament. ¿Quantes han sigut les vegades que ha airejat la terrible pressió que suporta l’entrenador del Barça? ¿I quantes són les vegades que ha esmentat els pals que se suposa que ha rebut de l’opinió publicada?

Un no té aquesta percepció i es diria que crítiques més despietades van rebre Koeman, Setién o Valverde, i que a Xavi se l’ha criticat amb mà tova, sense estrènyer el puny. Xavi mai ha perdut ascendència entre el barcelonisme popular. És dels que cau bé per aquí, un gran do. Pot haver-se sentit examinat amb lupa. Segur. Va amb el càrrec. ¿Som davant un bon entrenador o no? Pregunta amb dubte recurrent que ha d’anar aclarint, per començar davant el mateix president que tant l’ha petonejat.

En aquest sentit, existeix un corrent d’opinió barrejat amb informació que indica que a Xavi li molesten en particular les crítiques d’aquells més identificats amb el cruyffisme, subsecció guardiolisme: els predicadors del bon futbol, el joc de posició, l’amplitud a les bandes i tot aquest vocabulari cientificoquàntic que circula amb naturalitat pel barcelonisme des de fa lustres.

Perspectiva òptima

Notícies relacionades

Flick, l’amo de les finals, despulla el Madrid (capítol III)

L’acta del partit recull el llançament d’un objecte de Rüdiger a l’àrbitre

Xavi seria una d’ells en el pla teòric, un fanàtic fins i tot, però la cascada dels 1-0 del curs passat i un joc sovint entollat han semblat excloure’l de la germandat. És com si ell necessités la seva aprovació i li dolgués que no hi hagi un reconeixement més ple a les dificultats estructurals que es va trobar a l’agafar el bastó de comandament (que ha sigut reconegut, fins on un sap).

En qualsevol cas, són dies de petons i abraçades i la perspectiva és alegre. Els resultats i la plantilla hi conviden, tot i que ja se sap que la perspectiva en can Barça és curta. Les nuvolades se’t creuen en qualsevol moment. Però ara Xavi està en la situació de construir una obra pròpia, convèncer els expectants i, sobretot, sentir-se coherent amb si mateix. Segur que fins i tot els més cruyffistes/guardiolistes –corrent sociològic ampli, com no pot ser de cap altra manera– posaran la prosa per aplaudir-lo amb ganes si es dona el cas.