1
Es llegeix en minuts
La bava de Rubiales

Hannah Mckay / PIM

Això no va de si va deixar més o menys bava, sinó d’entendre que els llavis tenen una propietària, per inquietant que sigui l’erecció. Això no va de presumptes amistats, ni de col·leguismes, ni de l’èxtasi eroticofestiu –per descomptat, sempre unidireccional–, sinó del comportament del president de la Federació amb una subordinada en un dels dies més importants de la història de l’esport espanyol. Luis Rubiales, amb vestit o tapall, a la llotja o a l’harem, entre ‘pintxos’ de truita o plats de paella, tant fa, es va veure com Calígula entre nimfes. Lliure per fer el que li vingués de gust.

Hi haurà qui pensi que va haver de ser la premsa internacional la que posés el focus en Rubiales perquè Espanya es veiés reflectida de sobte amb les vergonyes a l’aire. No és cert. La societat es nega ja a passar per alt els abusos de poder i el tracte denigrant dels que creuen que són tan macos, rics i adorables que les dones, que múrries elles, veuen papallones al seu pas i fantasiegen amb cabrots. 

No és just exigir a Jennifer Hermoso que acusi el seu cap. Ella té tot el dret del món a actuar, dir o callar. També la seva família. Les víctimes sempre són víctimes. I ho són moltes vegades: per l’assetjament i per la represàlia, per l’exposició i per la sospita. Perquè, clar. «A saber què ha fet la Jenni abans; o durant; o després». Per molt que fos ella qui rebés un petó carregat de desagradable innocència per part del seu capatàs.

Notícies relacionades

Quan de Rubiales s’esperava una disculpa espontània, natural i sincera, ell va anomenar «idiotes», «tontos del cul» i «pringats» als que es van atrevir a pensar que la bava va ser consentida. I quan de Rubiales s’esperava una disculpa coherent, es va posar el xandall del que va per casa i va dir que «segurament» s’havia equivocat.

Això no va de disculpar-se. Va de passar el pal de fregar a la bava, primer; i d’anar-se’n, després.