Les mans de la deessa Cata

Els focus apuntaven a l’alegria desbordant d’Ewa Pajor. La polonesa, la millor d’Europa en aquest estimulant ofici de rematadora de l’àrea, havia perdut cinc finals de Champions. Fins que aquest dissabte a Oslo i després que el peu la traís dues vegades, va fer fora els seus dimonis (els que encara arrossegava des del Wolfsburg) amb un parell de gols que li van donar per fi la pau. Després, ja podia fer-se un fart de plorar. Però també calia aturar-se en l’èxtasi de Salma Paralluelo, colpejada sense pietat perquè hi havia qui pensava que mai seria la mateixa després de la seva lesió. Pere Romeu va confiar quan ningú ho feia, li va oferir la titularitat sense importar-li la incertesa del primer acte, i Salma va tenir la seva epifania. Arrabassadora amb les seves dues puntades en un epíleg de somni, va demostrar que el futbol pot ser molt punyeter, però també just.

En un esport on el gol i els seus responsables dominen i sovint s’oblida qui sosté l’invent, la quarta Champions del Barça hauria de fixar per sempre en l’imaginari l’actuació de Cata Coll. El treball d’un porter és sempre desagraït. Se’ls relega sempre a categories especials quan es tracta de repartir els premis individuals, com si fessin una tasca inferior a la dels seus companys, quan, en realitat, són els qui pitjor ho passen. La soledat en un joc col·lectiu, sempre a la frontera entre l’elogi i l’escarni.

Cata Coll és una mallorquina orgullosa. No li importa admetre que fa anys que treballa la seva salut mental per aprendre a gestionar tant les fatalitats del futbol com les quotidianes que venen de sèrie amb la vida. En els Jocs de París, en la semifinal contra el Brasil, va cometre un d’aquells errors que marquen carreres. Ella, sempre valenta i descarada, va colpejar la pilota contra Irene Paredes, veient com la pilota entrava a la seva porteria. La brasilera Priscila se li va acostar per riure-li a la cara. Amb un ull de vellut, va aguantar el cop com va poder.

Fa uns dies, en una entrevista que li va concedir a Aleix Parisé i Clara Rodergas a Rac1, Cata Coll demostrava de quina pasta està feta: "Jo no solc tenir errors". I ho va dir assumint el que li havia passat als Jocs, però també convençuda que quan pregava al seu pare que l’ajudés a ser portera – jugava de sis i fins als 12 anys no la van deixar posar-se sota els pals – era perquè confiava en les seves mans de deessa. Si la final es va poder resoldre amb tanta contundència va ser també gràcies al fet que Cata va aixecar un mur davant l’abisme.

Amb el genoll

Notícies relacionades

Riquelme: "Després de 20 anys es podrà votar en el Madrid"

Vingegaard, sense arronsar-se, ja es vesteix de rosa al Giro d’Itàlia

La portera va evitar gols de l’eterna Renard, abans del gol anul·lat a Heaps, i també de Bacha, Hegerberg i Chawinga. Va intervenir amb les mans, amb els punys i fins i tot amb el genoll davant del precipici. Un festival d’aturades que l’afició blaugrana va poder recordar a les de Víctor Valdés a la final de la Champions de París, de la qual tot just es compleixen 20 anys. Encara avui, l’heroi és Belletti, mentre Valdés segueix al seu món.

A Cata, que quan competeix a la Lliga F ha de passar llargs trams sense ensumar la pilota, li agrada cantar quan no té res a fer. És una altra manera de concentrar-se. I també de temperar un geni del qual ella no té cap dubte. És la millor del món en el seu. I és portera. No li queda cap altra opció.