No és una excusa, és una realitat: les esportistes tomben el tabú de la regla

Hores, hores i més hores d’entrenament. Competicions que de vegades surten bé i d’altres generen frustració. I aprenentatge. Suor, llàgrimes, somriures. Lesions, molèsties, sobrecàrregues. Dies bons i dies dolents. La preparació física d’una esportista d’alt nivell és un recorregut amb obstacles i esquivar-los també és part del camí. Entre totes les pedres, n’hi ha una que es repeteix cada mes. Concretament, cada 28 dies. Això per a les que tinguin la sort de tenir un cicle regular. Perquè, tot i que hi hagi una mena de pacte de silenci per no parlar-ne, la menstruació afecta en l’elit tant com a les dones corrents. Malgrat que l’exercici pot ajudar a regular el període i atenuar els símptomes, de vegades és molt difícil posar-se les vambes i anar a entrenar quan notes punxades que neixen als ovaris i s’estenen per cada racó del cos. Però elles ho fan. Aauri Bokesa, Artemi Gavezou-Castro, Carolina Marín i Adiaratou Iglesias aixequen la veu per posar cara a una realitat injustament oculta amb un objectiu clar: que s’inverteixi en investigació.

Tot i que sigui tan natural com la vida mateixa, poques vegades s’ha vist esportistes parlar obertament de la regla. Pot ser que sigui perquè quan ho han fet han hagut de lidiar amb crítiques i incomprensió. L’estiu passat, la velocista Dina Asher-Smith arribava entre les favorites a la final dels 100 metres del Campionat d’Europa. En les semifinals havia volat amb un temps d’11,15 segons, una marca que li donava moltes possibilitats de pujar al podi. Però en la final no va tenir opció i va parar el crono en 16,03 segons. Ningú entenia què li havia passat a la plusmarquista britànica fins que ella mateixa ho va aclarir: va patir rampes associades a la menstruació. Va aprofitar per demanar més estudis científics.

És una situació que de seguida li ve al cap a Aauri Bokesa. Als 34 anys, el somriure perenne de l’atletisme espanyol, capitana de la selecció, tres vegades olímpica i campiona nacional de 400 metres en 12 ocasions lamenta el desconeixement de les dones del seu cos i, tot i que admet que és important ser subjectes actius, critica la falta d’informació i educació. «Respecte a les meves menstruacions, em considero de les afortunades. Però fins fa poc jutjava les meves companyes si abaixaven el seu rendiment aquests dies. No em sento orgullosa, però m’agrada parlar-ne. Les vaig jutjar perquè no ho entenia. Si nosaltres ho fem, què els hem de demanar als homes. I per desgràcia, ells són majoria entre les persones que prenen decisions respecte a la nostra salut», afirma.

En la mateixa línia es posiciona Carolina Marín. Or en els Jocs Olímpics de Rio 2016, tres vegades campiona del món i sis d’Europa, la seva trajectòria no necessita més presentació. El bàdminton a Espanya (i a Europa) porta associat el seu nom. Ha sigut l’única capaç de fer miques la dictadura asiàtica en aquesta disciplina. Malgrat que la seva imatge sobre la pista és el viu reflex del poder, la solidesa i la constància, ella mateixa explica que quan té la regla la seva professió se li fa una mica més costa amunt. «M’afecta sobretot el primer dia, se m’inflamen moltíssim els ovaris i és molt dolorós. De vegades em ve a la nit, em desperto i ja no puc dormir més. Intento aguantar, però moltes vegades he de recórrer a antiinflamatoris. També el meu fisio ho prevé traient tensió d’aquesta zona. Amb tot, intentem no canviar gaire la planificació si no és que sigui insuportable», remarca. Malgrat això, es considera afortunada en comparació al patiment que veu en altres noies.

I és que, tot i que sempre és dur, en els esports més exigents transforma per complet la realitat. Artemi Gavezou-Castro és subcampiona olímpica en gimnàstica rítmica a Rio 2016, bicampiona del món de 10 maces i bronze mundial en el concurs general. Quan formava part del conjunt nacional entrenava entre set i vuit hores al dia jornada rere jornada. «Ara, quan tinc el període, em trobo tan cansada que em pregunto com ho feia abans. No n’era conscient. Aquests dies estic tan baixa d’energia que de vegades em costa fins i tot aixecar-me del llit», assenyala. A més de les conseqüències físiques, posa el focus en la salut mental: «Soc molt sensible i em dona per plorar. Cada comentari t’afecta i t’ho prens de manera diferent».

Adiaratou, ‘Adi’, Iglesias sap bé de què parla: «En el meu cas, prenem decisions segons les meves sensacions perquè no tinc gaire dolor. Tinc moltíssima sort, hi ha gent que ho passa molt malament. Algunes companyes han d’abaixar el ritme d’entrenament en la setmana de la menstruació. Això sí, els dies anteriors l’apugen, van molt fort. No perds res, ho compenses». Adi és un referent en l’esport paralímpic espanyol. Pateix albinisme i té una discapacitat visual del 80 per cent. Com amb tantes altres coses en els seus 24 anys de vida, ha convertit aquest obstacle en una fortalesa. Va participar en l’últim campionat d’Espanya de pista coberta absolut i va guanyar l’or olímpic en els 100 metres classe T13. La seva progressió sembla no tenir sostre.

Un remolí d’hormones

Un remolí d’hormonesPerò no tots els canvis tenen lloc ‘aquests dies del mes’. Aquesta ‘muntanya russa d’hormones’ és una constant al llarg del cicle. I déu n’hi do si es nota. «Noto més sensibilitat, l’humor varia... Per exemple, els dies previs tinc més inflamació a la panxa, el cos ja em va avisant que em vindrà», afirma Marín.

Artemi Gavezou-Castro incideix en una altra realitat potser més amagada que la menstruació: els efectes secundaris dels fàrmacs anticonceptius que els ginecòlegs prescriuen per pal·liar algunes de les seves conseqüències. «A mi em va venir la regla amb 18 anys i va trigar un parell a regular-se. Per ajudar, vaig prendre mètodes anticonceptius que, entre altres efectes secundaris, poden inflar-te i, per això, t’engreixes. És el que em va passar a mi. La gimnàstica rítmica és un esport que busca molt l’estètica i la gent em va criticar perquè en poc temps havia pujat molt de pes», recorda. I, com els seus col·legues, critica la falta d’investigació: «No s’estudia. I no estan normalitzats els efectes que el període pot tenir sobre el teu cos».

A això s’ha d’afegir el pas del cos de nena al cos de dona. «Era a l’equip nacional de gimnàstica rítmica, era l’època en què havia d’estar més prima i més en forma. Suposa canviar per complet la natura...», recorda Gavezou-Castro.

Aauri Bokesa també pateix variacions en el seu estat d’ànim. «És més, uns dies abans que em vingui la regla m’inflo i em treu seguretat. Abans de competir no m’agrada estar premenstrual perquè retinc líquids i em molesta. Això té molt a veure amb tots els estigmes relacionats amb la imatge que ‘hem’ de donar les atletes. En soc conscient i hi treballo, no competiré pitjor per això», afirma. I llança un repte: treballar per trobar solucions i que les esportistes se sentin més segures durant la menstruació.

Bokesa és abanderada de Menstrual Point, un moviment que advoca perquè les dones tinguin accés a productes menstruals a la feina o a estudi «igual que hi ha paper higiènic al lavabo». Ella mateixa recorda una anècdota que ara ha assumit que mai s’hauria d’haver produït. «Va passar fa uns set o vuit anys. Després d’entrar, em vaig dutxar i vaig anar al fisio. Allà me’n vaig adonar que no m’havia posat res i estava sagnant. No hi va haver ningú que em pogués facilitar un producte menstrual. Fins ara no he pensat que hi hauria d’haver hagut alguna cosa per mi», explica. Això sí, és necessari desterrar el sentiment de culpa i vergonya. «Igual que si em faig una ferida em donen una tireta, hi hauria d’haver un espai on jo pogués haver agafat això sense sentir-me culpable. A mi no em fa vergonya parlar d’aquests temes, però sí que es produeix una situació incòmoda».

¿I si fos cosa d’homes?

¿I si fos cosa d’homes?Aquesta és una de les tantes lluites a què s’han d’enfrontar les dones en l’esport d’elit. Perquè, tot i que els anys passin i la societat avanci (a poc a poc), el prestigi dels professionals masculins i femenins encara té poc a veure. Per no parlar de la visibilitat i la rellevància social. Per això, elles estan convençudes que si els símptomes de la menstruació els patissin els homes tot seria diferent.

«Potser si afectés els homes hi hauria més investigació. En l’esport, a poc a poc se’ns està donant a les dones el valor que se’ns ha de donar. Com en altres processos de la vida, aquest és un tema a què s’ha de donar naturalitat, igual com quan ens quedem embarassades», diu Carolina Marín. I Aauri Bokesa va una mica més enllà: «Sí, crec que si ho patissin ells seria diferent. Passa el mateix que amb els mètodes anticonceptius. ¿Per què som nosaltres les que hem de carregar amb això? Va tot lligat».

EUROPEAN CHAMPION
🥇🥇🥇🥇🥇🥇

Absolutamente increíble, sin palabras. GRACIAS 🙏

Absolutely incredible, no words. THANK YOU ♥️

©️ @badmintonphoto#PuedoPorquePiensoQuePuedo pic.twitter.com/z82y8CF4fe

— Carolina Marín (@CarolinaMarin) 30 de abril de 2022

La velocista espanyola s’enorgulleix que ara parla obertament amb les seves amigues i companyes d’aquests temes que afecten la seva salut. «Una amiga sagnava tant que quan li venia la regla no sortia de casa. Com que no estava còmoda, la seva decisió va ser deixar d’anar al cine o quedar amb amics aquests dies. Quan ho va consultar amb el seu ginecòleg li va dir que sagnava molt més del normal. I ja està», denuncia. No és, ni de lluny, l’única dona amb un dia a dia que es veu compromès pels símptomes del període. I, per desgràcia, la ‘recepta’ que es dispensa a la majoria passa per aprendre a viure-hi.

Com a dona, ella mateixa pateix altres problemes per als quals la medicina no té solució. I la seva especialitat hi té molt a veure, una disciplina en què és habitual que, un cop finalitzat el recorregut, els atletes pateixin un malestar general que es desencadena per portar al límit la concentració d’àcid làctic. En l’argot esportiu es coneix com a ‘pájara’. «Les corredores de 400 metres, quan tens el període o et ve, poden patir una ‘pájara’ d’ovaris. És un dolor horrible, la primera vegada que el vaig sentir no ho entenia. Ningú m’havia explicat que això podia passar perquè almenys em pogués preparar», afirma.

Un problema global

Totes coincideixen a l’hora d’afirmar que es tracta d’un tabú que traspassa fronteres. Aauri Bokesa ha viscut a Alemanya i Suïssa, a més d’Espanya. Fa memòria durant uns segons i assenyala que la situació és la mateixa a tot arreu. «Ho dic des del desconeixement, però pensant en l’experiència personal. Si en altres països fos diferent, ho sabríem». Artemi Gavezou-Castro va néixer a Grècia, hi va passar la infància, i ratifica aquesta sensació: «Cada lloc té les seves coses, però en general no crec que s’estigui normalitzant».

Si en algun lloc la situació és especialment complicada és a la Xina. El gegant asiàtic és tan hermètic que qualsevol declaració que surti de la norma genera una onada desproporcionada de reaccions. Ni tan sols els tampons són freqüents. Però, de vegades, s’aconsegueixen petits èxits. Fu Yuanhui, una de les nedadores més destacades, va tenir aquesta sort. Tot el país comptava amb una medalla en la prova de relleus de 4x100 metres dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro. Però el metall no va arribar. Les imatges de Yuanhui a la gatzoneta i doblegada de dolor a la vora de la piscina van fer la volta al món. I encara va tenir més repercussió la resposta que li va donar al reporter que li va preguntar si es trobava bé. «És perquè el període em va venir ahir, així que em vaig trobar particularment cansada». Els missatges de suport i respecte es van comptar per milers.

Notícies relacionades

Grimau s’aferra al Palau per arribar a la ‘final four’

De la malària a un motí de prostitutes

La capitana de l’equip espanyol d’atletisme dona la clau. «Quan volem comunicar és molt difícil que es capti el missatge i no es tergiversin les nostres paraules. No parlem d’aquest tema perquè diguin: ‘pobretes, és que tenen la regla’. La cosa no va d’això. Això és el que passa, a algunes els afecta més i a d’altres menys. Aquest tema sol fer molta por pel temor que es vegi com una excusa».

Per fer caure el tabú la solució passa per parlar-ne. Les professionals han fet el primer pas. Adi Iglesias anima les seves companyes a seguir el seu exemple: «De vegades penses que cert dolor només el tens tu. I no és així. Quan veus que altres també el tenen no et menges tant el cap. M’agradaria animar les noies que comparteixin el que senten amb els seus entrenadors».