De Sarrià a Cornellà passant per Montjuïc: els periquitos opinen sobre quin els agrada més

El temps passa i de sobte ets l’únic periquito a la redacció que ha trepitjat Sarrià. Així que has d’endinsar-te en la memòria... i la meva és de peix. Només recupero imatges disperses dels meus temps de carnet infantil.

Recordo quan es jugava amb pilotes grogues. Recordo pujar les escales fins a la general del gol sud. Recordo que no entenia per què la tribuna sobre la llotja presidencial no tenia visera ni seients lluents blancs i blaus, i la de davant, sí. Recordo l’olor pudent d’orines ràncies dels urinaris. Recordo que la gespa de les àrees de les porteries estava arrasada i que patia pels genolls dels porters.

Recordo que el meu pare procurava que arribéssim a temps per veure alguna cosa, a primera fila, recolzat en una barana. Que, sent ell àrbitre de futbol sala, cridar o insultar el senyor de negre era inimaginable. Que els fills hi vam deixar d’anar i que ell va emigrar al gol nord per esquivar la companyia de les Brigades. Que la reacció després de la demolició de Sarrià va ser tornar a activar carnets per pujar a Montjuïc.

No recordo jugades ni partits memorables tret de, més tard, la semifinal de la UEFA davant el Bruges el 1988. Sí, jugadors. Els que marcaven: Caszeli i Marañón. Els que tenien un físic característic: les patilles d’Ortiz Aquino, el llargarut Roberto Martínez; De Felipe i Custers, pels seus bigotis. I, sobretot, el meu ídol, Daniel Solsona. Que tenia una tofa de cabells arrissats com la meva. I recordo l’alleujament de quan va marxar, perquè, tot i que ens va deixar, almenys va ser per anar-se’n al València i no on més ens hagués dolgut.

Després de 74 anys a la que ha sigut, és i serà la veritable llar per a molts, els periquitos vam afrontar un llarg exili de 13 anys a la muntanya màgica: a l’estadi olímpic de Montjuïc. Un autèntic pelegrinatge per a alguns, però, també, una època meravellosa per a d’altres. Per als ‘young millennials’ va ser on vam descobrir el nostre amor i la nostra passió per l’Espanyol.

La majoria d’aficionats blanc-i-blaus ho són per tradició familiar. No és el meu cas. Així que mai oblidaré el 13 de març del 2002: la primera vegada que vaig entrar a l’estadi gràcies a un amic del meu pare. La primera vegada que vaig veure un partit professional. Aquella victòria 2-0 davant l’Athletic de Bilbao amb gols de Ricardo Cavas i Quique de Lucas, aquella explosió de joia a les grades. Una pujada d’adrenalina per a un xaval de 10 anys que va quedar absolutament captivat per un club únic i especial, diferent de qualsevol altre.

I no pot ser de cap altra manera quan el moment més intens de la meva vida no han sigut les copes guanyades o la mítica semifinal de la UEFA contra el Werder Bremen, sinó el gol de Corominas davant la Reial Societat que ens va deslliurar de l’infern de la Segona Divisió. Mai he vist tanta fidelitat i passió en els mals moments. Difícil no enganxar-se a aquest club.

Amb tan sols 9 anys ja va quedar gravat en la meva memòria l’emblemàtic partit de comiat de Montjuïc: un ‘hat-trick’ de Tamudo, la nostra porteria a zero i una eufòria periquita des del minut u. En aquell temps tenia poca idea de com eren exactament les normes del futbol, però compartir temps amb el meu pare i el meu avi els diumenges a la tarda va passar a ser una cita imprescindible. 

Poc després, l’estiu del 2009, ens en vam anar a Cornellà, un estadi totalment diferent i innovador que transmetia un missatge ben clar: «Tornem a casa». Allà va ser on vaig passar de no assabentar-me de res a aficionar-me cada vegada més a l’Espanyol i, guanyéssim o perdéssim, l’emoció i la força d’un sentiment es barrejaven per aconseguir el combo perfecte per acabar el cap de setmana. 

Poques fites hem vist a Cornellà en comparació amb Sarrià o Montjuïc, però en els 12 anys que fa que en soc sòcia he pogut viure l’arribada de jugadors que es van guanyar ràpidament la meva admiració com Osvaldo o Darder, la retirada d’Iván de la Peña i, fins i tot, la gran pèrdua de Dani Jarque, que continua protagonitzant el minut 21 de cada partit a casa. I, tot i que actualment no estiguem en el nostre millor moment, anhelo que l’estadi es torni a convertir en aquesta olla de pressió que va ser durant els tres primers anys.