Un partit cada dia de l’any

Un partit cada dia de l’any. No és el meu desig, però és a allò que molts dirigents del futbol aspiren d’acord amb les incessants propostes que amenacen de carregar encara més un calendari ja per si mateix saturat. Només uns dies després de l’informe de l’advocat general de la UE que deixava en suspens el concepte de la Superlliga, la FIFA va tornar a treure del calaix la idea d’un Mundial de Clubs ampliat –ja no només 24 equips, sinó 32– i cada quatre anys. La idea és que debuti el 2025, si abans no ho impedeixen els recursos i duels que ja han anunciat que forçaran organismes com LaLiga, ECA i FIFpro. 

La raó no és cap altra que els efectes que qualsevol torneig d’aquesta mena tindran en l’equilibri competitiu de les lligues nacionals i fins i tot les competicions continentals de clubs. De moment, poc o res se sap del format, ja que el consell de l’organisme liderat per Gianni Infantino va aprovar la bateria de noves competicions sense consultar els implicats. 

Els futbolistes temen tornar a carregar el calendari de partits oficials i estirar la temporada a tot el mes de juny, que és quan s’encaixaria aquest nou torneig. Igual que amb el Mundial, l’afectació s’acarnissaria especialment amb aquest 5% dels futbolistes que avui nodreixen les plantilles dels principals clubs del món i que molt previsiblement són els que jugarien aquesta competició. A priori, en el cas d’Europa, podem pensar que com a mínim hi serien els guanyadors de les quatre edicions prèvies en cada Mundial i algun més.

I això és el que preocupa les lligues nacionals i l’ECA, que veuen en aquest torneig un nou element distorsionador del balanç competitiu europeu però que també s’obriria a la resta de regions, com Llatinoamèrica i l’Àsia. ¿Per què? Avui guanyar el Mundialet només són cinc milions de dòlars per al campió –normalment europeu–, però sempre sol quedar neutralitzat per les primes als futbolistes. En canvi, podem pressuposar que el mínim que rebrien els participants d’aquest invent pot estar entre els 10 i els 20 milions, una xifra que pot trencar qualsevol equilibri en les lligues de països com l’Argentina i el Brasil, on les grans potències es mouen en pressupostos de màxim 100 milions si s’hi compten traspassos.

Menys dolorós és a Europa, on els clubs de LaLiga o de la Premier League ja assumeixen que els seus rivals que juguen Champions League o l’Europa League sempre tenen un extra d’entre 14 milions i 100 milions d’euros que en part absorbeixen les nòmines variables. Però el problema és que, partint d’un escenari en el qual els ingressos audiovisuals han tocat sostre i cada vegada és més difícil seduir les marques, la irrupció d’un nou competidor pels pressupostos de televisions i patrocinadors és una amenaça.

Els agents, també revolucionats amb FIFA

El negoci dels intermediaris genera sempre molt debat. És evident que tant clubs com jugadors consideren que compleixen una funció essencial quant a la coordinació de la relació entre les parts, com també podem convenir que han provocat importants distorsions en el mercat amb la seva capacitat d’influència sobre alguns equips. «Fitxa’m aquell que així t’ajudo a col·locar aquest altre» és una dinàmica que hem vist com es repeteix cada estiu i que tornarem a observar aquest hivern. La qüestió per a la FIFA, doncs, és com evitar que el lucre sigui excessiu i que part dels diners que considera que haurien d’anar als clubs no acabin en mans dels intermediaris que faciliten les compravendes.

Notícies relacionades

La jugada del Mundial de Qatar

Nadal esclafa el jove Blanch i es regala un dia més a Madrid

¿Quant van guanyar el 2022? L’últim estudi de la FIFA assenyala que els agents ja han deixat la pandèmia clarament enrere i que els seus ingressos per traspassos s’han acostat als nivells rècord del 2019. En concret, van elevar un 24% interanual els seus ingressos fins als 622,8 milions de dòlars (585,3 milions d’euros) entre les finestres d’hivern i d’estiu d’aquest any. 

Per països, els equips anglesos van liderar, amb 203,2 milions de dòlars (191 milions d’euros), un rànquing en el qual Espanya ocupa el quart lloc, amb 60,4 milions de dòlars (56,8 milions d’euros) en pagaments a intermediaris.