Balde, el triomf de la humilitat

Balde, una de les sorpreses del nou Barça de Xavi Hernández i el jove que ha deixat a la banqueta Jordi Alba, va començar a jugar al ja desaparegut Sant Martí Condal. Des dels seus 71 anys, Antonio Lozano somriu al recordar aquest nen que va començar com a davanter. «M’emociono. A totes les criatures que veig per allà sempre els parlo d’ell», assenteix. «Va començar amb 4 anyets. Era diferent de tots els nens, per la manera de tocar la pilota i de moure’s. A aquesta edat tots corren darrere de la pilota. Ell era una altra cosa. No jugaven al mateix», continua.

El locutori dels pares

Era el tresorer del club. I parla d’una família humil: «No els sobrava res. Pagaven quan podien: si algun mes no podien pagar, no passava res». La relació va arribar a l’àmbit personal: més d’una tarda va visitar els pares al locutori que regentaven a la plaça dels Porxos. L’Alejandro i el seu germà, Edy, més gran que ell, sempre estaven per la plaça corrent darrere de la pilota.

Els dos van saltar al Sant Gabriel (2009). ‘Gori’ Peralta, excoordinador, diu que «es veia de lluny que hi podia arribar. Anava sobrat. No tenia rival. I era una bala». Corria tant que els seus pares van pensar abans en l’atletisme, segons va explicar el diari ‘Sport’ el 2020. A l’escola, quan corrien, els professors el feien sortir més tard que els seus companys per donar-los avantatge, tot i que sempre arribava primer igualment.

Etapa periquita

El 2010, Peralta va trucar al Barça: «L’Espanyol es va interessar en ell i nosaltres vam avisar el Barça, pel contracte de col·laboració que tenim. Però el Barça va dir que no tenia el nivell, que no entrava en els seus plans». Va recalar a l’Espanyol, però només un any després el Barça va fer la trucada inversa perquè Peralta mediés amb la família per incorporar Balde.

Va arribar a La Masia amb 7 anys, igual que Saïdou Bah. L’extrem, avui cedit a l’Olot, encara recorda un gol de Balde contra l’Espanyol, amb l’infantil A: «Va agafar la pilota al centre del camp. Va sortir corrents i driblant fins a l’àrea contrària. I va ficar el xut per l’escaire. Va ser espectacular», relata. Continua Dos Reis: «Jo li vaig fer la passada i em va comptar com a assistència». A les estones lliures, els tres amics parlaven sempre del somni d’arribar al primer equip. La paraula més repetida sempre era «tant de bo». Quan jugaven a la PlayStation amb companys de les categories inferiors de la selecció espanyola, Balde escollia el Barça i ja es col·locava a si mateix al lateral esquerre.

Ruptura de tíbia

En aquestes xerrades sobre el futur també hi havia Xavi Simons (PSV Eindhoven) i Fermín López. «Vaig flipar més quan vaig començar a jugar amb ell que quan jugava contra ell», diu López, de préstec a Linares. Admet, en to de broma, que va deixar d’entrenar la precisió en la passada a l’espai: «Perquè amb Balde era igual. Era de bojos. Hi arribava sempre». El somriure s’evapora al reviure el dia que Balde, sent cadet, es va trencar la tíbia en l’última jugada d’un entrenament i va marxar plorant del camp.

Notícies relacionades

Alcaraz baixa al fang per sobreviure al gegant Struff

El Barça s’engeganteix per pintar la sèrie al seu favor

Bah, Dos Reis i López assenyalen el caràcter humil de Balde i els seus pares: Saliou, de Guinea Bissau; Gledys, dominicana. Afirma Bah: «Es nota la cultura negra: el primer és el respecte. La seva mare sempre em diu que he de menjar més. I que no pari, que no em desanimi». Les mares conserven un grup de WhatsApp i encara parlen i queden, com els seus fills. «Li ha canviat molt la vida, però no ha canviat res. No m’ha deixat de banda. Continua sent la mateixa persona», ressalta Bah.

‘Mai oblidis d’on vens’

Peralta avala que no ha canviat: «Fa uns dies vaig veure els seus pares al camp, després de molts anys: ‘Gori, quina alegria veure’t. Et recordem molt’. També em vaig creuar amb l’Alejandro, per casualitat. Li va fer una alegria terrible. ‘Hòstia, Gori, t’he de portar una samarreta meva perquè la pengeu al club’». Al maig, Balde va escriure a les xarxes socials: «Mai oblidis d’on vens».