La reconstrucció d’una llegenda

«La idea era reivindicar Rollán com a personatge. Va ser una figura de l’esport excepcional i continua sent una referència en el món del waterpolo molts anys després de la seva mort. Ningú s’havia atrevit a escriure sobre ell, ni a explicar la seva història quan és una figura més que interessant pels seus títols i el seu carisma. També preteníem normalitzar, si pot anomenar-se així, la situació que genera entre les famílies i en les societats el tema del suïcidi, que és un tema tabú,» comenta Paco Ávila, l’inductor inicial del projecte, que es presentarà el 23 a Casa del Llibre a Barcelona, i el 27 de maig a la seu del COE.

 

«Teníem clar que volíem explicar tota la història i no passar de puntetes», remarca també Alberto Martínez. «Va ser el porter d’un equip de llegenda, plata a Barcelona-92, or a Atlanta-96, dues vegades campió del món. Però darrere de la seva història apareix el tema del suïcidi, el de l’acompanyament emocional que tenia aquella generació d’esportistes i també és un retrat de la història de l’esport en una època molt concreta, en la qual l’important era aconseguir els èxits i les medalles».

 Superar un mur de silenci

En la reconstrucció del personatge es van trobar al principi amb l’hermetisme de la família i del cercle d’amics de Rollán. No van creuar la frontera de la confiança fins que no van garantir la confidencialitat i l‘’off the record.’ Amb prou feines hi ha citacions textuals en el text. «A la família li va costar, però es va obrir després de llegir els dos primers capítols i va acabar per convertir-se en una forma de teràpia», explica Martínez.

Una seixantena de testimonis i entrevistes els ha permès completar un retrat més que fidedigne del mític porter, en què no s’eludeixen la seva addicció a les drogues, la depressió, en què es deixen prou pistes sobre la seva relació amb la infanta Cristina, la falta de recolzament per part d’Iñaki Urdangarín, amic personal, malgrat el requeriment de l’entorn del jugador i l’ajuda que li va arribar d’Alejandro Blanco, president del comitè olímpic, en els moments més durs de la seva addicció. També reconstrueixen els últims passos de la seva carrera i la depressió que va accelerar la seva caiguda.

«Tant amb el tema de la infanta com amb el tema de les drogues som transparents, però no hi hem aprofundit perquè no buscàvem el morbo ni crèiem que aportés res a la història. No era un tema que volguéssim explotar», expliquen els autors, que han preferit centrar-se en altres aspectes de la seva personalitat. «Era molt competitiu en tot. Expliquem la història que va rebre una carta del Madrid per passar una prova. Jugava bé a bàsquet, tennis, corria, saltava. La causalitat el va portar al waterpolo, però potser ens vam perdre un gran jugador de futbol. I portava la competició a extrems fins i tot amb companys», diu Ávila. «També era molt generós i altruista. Pensava més en els seus amics que en ell mateix. Aquest va ser un dels seus problemes», remarca Martínez. 

El llibre descodifica algunes de les claus que van envoltar la vida de Rollán però també deixa un regust amarg per algunes preguntes obertes, que difícilment trobaran respostes. «La sensació que ens va deixar mentre l’escrivíem és que tenia molta gent al voltant, però en realitat estava sol. La família desconeixia la seva situació. Des de l’any 86 fins al 2004, el van veure molt poc, perquè era sempre de viatge, concentracions, torneig... I als amics que es preocupaven, els deia: ‘tranquils que jo controlo’. Però després de la seva mort tots tenien la necessitat de tancar una ferida oberta i crec que aquest llibre ho ha aconseguit», conclou Paco Ávila.

 

Notícies relacionades

Grimau s’aferra al Palau per arribar a la ‘final four’

De la malària a un motí de prostitutes