Fernando Roig ens descobreix els secrets del Vila-real, el paradís del futbol

La veu de Fernando Roig, propietari del Vila-real des de fa exactament 25 anys, sona amb un cert eco, una mica ronca, sonora, com pertany a un dels empresaris més poderosos d’Espanya i, per descomptat, exemple viu de com pot i ha de construir-se un club de futbol modèlic.

Dimecres, Roig ens va regalar «encantat» des del seu cotxe («tranquil que no condueixo jo») el trajecte des de la segona ciutat esportiva del Vila-real, que acabava d’inaugurar de la mà del central Pau Torres –la instal·lació porta el seu nom– fins a l’aeroport de València.

El dinar de 1997

«No hi ha èxits fruit d’una sola persona», explica Roig, que continua rebutjant els piropos, l’aurèola d’haver convertit Vila-real en la localitat més petita d’Europa a posseir un títol continental i en el municipi espanyol amb més camps de futbol per habitant: un terreny de joc cada 3.000 veïns.

«Tot és fruit de centenars de persones, i això no ho dic jo, ho sap tothom, començant pel senyor Pascual Font de Mora, antic propietari, que, gràcies al gran José Manuel Llaneza, em va vendre el club en un dinar al restaurant Avenida 41, el 15 de maig de 1997, i acabant pel meu fill Fernando Roig Negueroles, que és qui porta les regnes d’aquest miracle», continua explicant l’amo de Pamesa, «passant per Antonio Díaz, el jugador que va marcar el 0-1 del meu primer partit, a Pamplona, en què només vam xutar una vegada a porta i va ser gol».

S’ha tallat la connexió. No importa. Al segon, crida el senyor Roig. «És impossible parlar de tots els que ens han ajudat a crear aquest sentiment d’identitat groc, net, amable, esportiu, carinyós i d’orgull. Això no és cosa meva, dels Roig, de Llaneza, de la plantilla, és cosa de tot un poble, per això estem parlant d’una cosa familiar, molt íntima, petita però que mira de somiar de valent. La nostra Champions no és ser semifinalistes, ni tan sols guanyar l’Europa League, un èxit impensable fa 25 anys, la nostra Champions és seguir a Primera».

Roig insisteix que ell només mira de tornar-li a la societat, al seu poble, als seus 18.000 abonats i milers de seguidors, el que la societat li ha donat a ell. «Pensar en groc, il·lusionar en groc, competir, més que guanyar, en groc va ser el final d’aquella compra, una cosa que jo anomenaria l’‘esperit de poble’. I avui ha sigut meravellós quan, en la inauguració de la nostra segona ciutat esportiva, els jugadors del planter que hi havia allà ja són, ja senten, els colors del Vila-real des que neixen. Abans eren del Reial Madrid, del Barça, del València...ara, neixen estimant el Vila-real».

Un matagegants

El Vila-real viu des de fa molt temps entre els grans d’Europa i és semifinalista de la Champions després d’eliminar, ¡compte a la dada!, la Juventus, guanyadora de dues Copes d’Europa, i el Bayern de Munic, posseïdor de sis ‘orelludes’. Ara s’enfrontarà amb el Liverpool, amo de sis Copes d’Europa més. «El Vila-real vol ser gran, però ho vol aconseguir sobre sòlids fonaments, per això tot el que s’ha aconseguit és, en efecte, fruit d’una gran inversió, però també producte del carinyo, l’esforç i la feina de milers de persones», remata Roig.

Pau Torres, el primer jugador nascut, criat, instruït, titular i internacional del Vila-real des del bressol fins a la selecció espanyola, va néixer quatre mesos abans que Roig comprés el club i Llaneza comencés a protagonitzar la gestió més impressionant de les últimes dècades, firmant els primers contractes en tovallons de paper del bar Juani, en front del Madrigal. Llaneza, un altre mag que es nega a ser reconegut com a tal, ha hagut de retirar-se de l’escena (té leucèmia), però no deixa de pensar i ajudar el seu Vila-real.

«No era fàcil convertir un equip de poble en el país de les meravelles», comentava Llaneza en un programa de televisió on el van entrevistar. «L’únic que puc fer és agrair la confiança cega, que no sé si mereixia, que el senyor Fernando va dipositar en mi des que vam sortir del restaurant Avinguda 41 perquè em cuidés de tot». I tot significava, segons Llaneza, arreglar la gespa, a la qual cosa es va negar el míster d’aquella època «perquè necessitem un terreny de joc horrible, ja que nosaltres juguem cop de pilota a dalt i que passi el que Déu vulgui, ¡ni se t’ocorri arreglar la gespa!».

La cullera i la forquilla

Tothom mira i elogia Llaneza quan parla del paradís del futbol. La grandesa de Llaneza es mesura no només per la seva enorme personalitat i fidelitat a un projecte, sinó per detalls com que mai va fitxar cap futbolista amb qui no hagués mantingut abans un dinar privat. «¿Per què? Perquè un aprèn moltíssim de com agafa la cullera i la forquilla el seu convidat. Això em dona idea de quin tipus de persona tinc al davant. ¿Entesos?» Entesos.

Tot això (i més) li va servir a Llaneza, per exemple, per fitxar Manuel Pellegrini («¡però, José Manuel, estàs boig, com fitxarem un tècnic que no ha entrenat ningú!», li va dir Roig) i l’enginyer xilè va acabar convertint el submarí groc en una màquina de jugar a futbol. I és que Llaneza té un ull privilegiat per al futbol, tot i que sempre s’ha penedit que, en el dinar que va mantenir amb Rodolfo Arruabarrena, li prometés que a Vila-real sempre feia sol. «Cada vegada que plovia, ‘El Vasco’ pujava al meu despatx i em demanava rescindir el contracte ‘perquè em va dir que aquí sempre feia sol’. Era un noi espectacular».

Si algú coneix l’obra del senyor Fernando i Llaneza, dos visionaris, com ha quedat demostrat, aquest és Javi Mata, el periodista i protagonista del miracle de Ràdio Vila-real, l’únic que ha retransmès partits del Vila-real de la divisió més petita a la Champions. «He vist gent levitar a l’Allianz Arena de Munic», relata Mata, que té la història del submarí groc al cap. «He vist el senyor Fernando anar, casa per casa, dels voltants del Madrigal, comprant-les, diners en mà, per ampliar l’estadi i convertir-lo en La Ceràmica d’avui. I he vist com el senyor Fernando, a Vigo, demanava permís a la plantilla per avançar el xàrter de tornada de l’equip per poder veure el partit del juvenil B».

La Masia 2.0

Mata era, fa 25 anys, a tot arreu i assegura que la gent de l’entorn del senyor Fernando, els gestors d’aquest miracle, es burlaven (de manera carinyosa) d’ell, quan deia que convertiria el seu Vila-real en un equip gran d’Europa. «¿Però d’on ha sortit aquest marcià?», li deien els seus companys de viatge, assenyala Mata. «I allà tens el Vila-real, amb millor planter, o semblant, que la Masia, havent copiat el model del Barça, però amb una diferència: ell sí que és a la Ciutat Esportiva, sempre, cada dia».

El senyor Fernando només vol gastar-se diners (si és necessari) en el crac, la resta, explica Mata, ha de sortir del planter, per això té acords amb molts clubs espanyols, tants camps, dues ciutats esportives, una residència que és l’enveja de tot Espanya...i per això se sent orgullós que «Unai Emery, que ha afegit al tiqui-taca groc agressivitat, coratge, físic, sevillanizant el Vila-real», diu Mata, agafi, cada dia, cinc o sis juvenils perquè s’entrenin amb els professionals. «Això sí, al senyor Fernando el posa dels nervis que, quan aquests nanos firmen el seu primer contracte professional (250.000 euros), el Reial Madrid o el Barça els n’ofereixi quatre vegades més».

«Jo soc perfectament conscient que soc un privilegiat ¡és clar que sí!», explica Marcos Senna, mite groc i ambaixador del club. «Aquesta ciutat respira futbol per tots els racons i aquest club ha arribat on ha arribat perquè és una família. Jo, a la llotja del Bayern, vaig plorar abraçat al senyor Fernando i al seu germà Paco, però no eren dos rics i un exfutbolista els que s’abraçaven, érem tres bojos festejant l’esperit de tot un poble».

L’exporter César Sánchez, que assegura que, al llarg d’aquests 25 anys, hi ha hagut clubs que han invertit mil vegades més que el Vila-real «sense cap assoliment», entén que molts pensin que la gent exagera amb la grandesa del Vila-real. «D’acord, ho admeto, però si volen sortir de dubtes, que vinguin i vegin el que és això. ¡Una bogeria! Si veuen el que és aquest club, deixaran de considerar-nos uns bojos. Aquí es viu l’orgull de les coses ben fetes, el club és de tots i hi ha un sentiment de pertinença únic i la defensa d’uns valors, que són els que hem escollit per educar els nostres fills».

«Aquí no hi ha ningú per sobre de la idea», explica Santi Serra, d’ICM Stellar, l’agència que representa Yeremy Pino i Gero Rulli. «Aquí posen el nom de Pau Torres a la segona ciutat esportiva perquè és el xiquet de poble i perquè és la prova més evident, cristal·lina, que part de l’èxit d’aquest club és la normalitat amb què viu els seus grans moments. Aquí ha vingut el Newcastle a arrabassar-los Emery i el club, els Roig, ni han parpellejat perquè van gestionar la situació amb un tacte admirable».

Catedral futbolística

Notícies relacionades

El Barça sí que té líders

El Girona s’emporta una golejada de l’Atlètic abans de Nadal

«Des que vam eliminar el Bayern miro de dormir el mínim possible», relata Tino Traver, coordinador del Roda de Castelló i peça vital al planter del ‘submarí’: 76 equips i 1.500 nens. «Dormo les hores justes perquè em fa por despertar-me i que res del que estem vivint sigui cert».

Per explicar el que és aquest Vila-real, Traver utilitza aquest mig acudit en el qual un vianant es para davant una obra i li pregunta a un obrer què està fent. «Jo, una paret». L’hi pregunta al segon. «Jo, una columna». I fins i tot a un tercer. «Jo, senyor, estic construint una catedral». «Doncs això és en el que s’ha convertit aquell club modest que va comprar el Senyor Fernando fa 25 anys, en una catedral futbolística, gràcies als maons que han posat centenars de persones».