Entrevista

Entrevista a Aitana Bonmatí: «El meu millor futbol apareix quan no penso perquè em mostro tal com soc»

La centrecampista blaugrana, que publica la seva biografia ‘Totes unides fem força’, es mostra amb ganes de tornar al Camp Nou en l’anada de les semifinals de la Champions davant el Wolfsburg

Entrevista a Aitana Bonmatí: «El meu millor futbol apareix quan no penso perquè em mostro tal com soc»

Ferran Nadeu

8
Es llegeix en minuts

És una de les futbolistes destacades d’un equip de somni. Formant trident amb Patri Guijarro i Alexia Putellas en la medul·lar de l’Estadi Johan Cruyff, la ‘14’ no només destaca per un futbol alegre i desacomplexat, sinó també per ser en si mateixa una figura que representa a la perfecció el que és el Barça. En la voràgine de viatges i partits ha tret temps per escriure el seu llibre, ‘Aitana Bonmatí: totes unides fem força’, on repassa la seva trajectòria fins a arribar al triplet la temporada passada. Mentre això passa, Aitana, de 24 anys, tornarà divendres al Camp Nou per disputar l’anada de les semifinals de la Champions davant un Wolfsburg que va ser botxí de les blaugrana fa dues temporades.

¿Esperava fer una temporada com la que estan fent després del triplet de l’any passat? De moment no podem treure gaires conclusions perquè queden dos títols per lluitar. Hem aixecat Lliga i Supercopa d’Espanya, però encara queden trofeus importants com són la Champions i la Copa de la Reina. Tot està sortint a la perfecció, ara ve la part bona i veurem a quin nivell som.

¿Com es veu la Champions al Camp Nou davant el Wolfsburg, últim rival a eliminar-los de la competició? Hi ha d’haver una revenja, però no em centro gaire en això. Som un equip molt diferent del de fa dues temporades, més potents i encoratjades en fortalesa mental. Tenim una confiança brutal perquè hem arribat a cotes que mai havíem aconseguit. El context és radicalment diferent, així que em basaré en el fet que ara tenim equip per passar l’eliminatòria i haurem de posar totes les nostres forces per fer-ho perquè serà un rival molt dur.

¿Com valora la seva temporada a nivell individual? Vaig començar molt bé, però després de la lesió que vaig tenir al gener m’ha costat tornar perquè a nivell de confiança estar aturada no és fàcil i més en un esport tan exigent com és el futbol. Hi ha moments en què no estàs al cent per cent, però no t’has de culpar perquè l’actitud sempre està allà. Ara torno a estar en un dels meus millors moments i és perfecte perquè coincideix amb el tram decisiu de temporada.

Al llibre parla que hi ha una línia molt fina entre èxit i fracàs i que no es permet a si mateixa fallar. ¿Com gestiona aquesta exigència? Tinc moments. Abans ho portava tot del blanc al negre i em costava molt no acceptar quan tenia moments més baixos o errors. Ara ho gestiono molt millor, malgrat que hi ha moments en què tens poca confiança, estàs baixa d’ànims i et costa tirar endavant. Soc una jugadora súper resilient que mai ha abaixat els braços, si bé és cert que el fet de ser tan autoexigent em pot jugar una mala passada, però penso que gràcies a aquest component he arribat on estic ara.

I en aquesta ‘recerca dels grisos’... ¿Es considera millor futbolista en el pla mental? Em queda molt per aprendre encara. La psicologia és una eina fonamental per a tothom, tot i que no tots s’ho poden costejar. Tots tenim carències psicològiques per com ens han educat, i no parlo dels meus pares (riu), sinó en general quan neixes, el que t’ensenyen a l’escola, les xarxes socials o la televisió. Tothom té falta de confiança en alguns moments i també baixa autoestima. No em considero rara per tenir moments així perquè ningú és perfecte. El millor de tot és que tinc moltes coses encara per millorar i en això estic. Per a mi és un orgull poder continuar treballant i ho faig amb plaer perquè sé que em va bé i gràcies a això avui soc més intel·ligent emocionalment i sé gestionar millor els moments, tant si són bons com dolents, sobre el camp. Em veig com una futbolista amb caràcter alhora que personalitat i quan les coses van malament intento mostrar-me tal com soc, intentant ajudar l’equip per poder tirar endavant com sigui.

En el seu llibre diu que «escriure sobre una mateixa és molt terapèutic perquè t’ajuda a treure certes emocions». ¿Encara ho fa? ¿Com l’ajuda? No és una cosa que faci cada dia. He après, amb l’ajuda de la psicologia, que quan tens emocions dins que t’estan desgastant o et fan passar-ho malament, moltes vegades està bé escriure-les en un paper i deixar-lo allà per no estar tot el dia donant-li voltes. No és una cosa instantània, però al deixar-ho escrit acabes alliberant la teva ment d’aquest pensament. A mi m’ha anat genial perquè deixes de pensar. Si això té interès més endavant el puc rellegir, però cada moment és únic i diferent i és un exercici que serveix més per treure les emocions que ens queden dins i que ens poden jugar una mala passada. Ho escrius en paper i t’ho treus de sobre.

Emocions negatives que contrasten amb l’alegria que suposava per a vostè el moment del pati quan anava a l’escola perquè podia simplement jugar a futbol». ¿Té aquesta llibertat en l’elit, on tot sembla cada vegada més estructurat? En el Barça treballem molt bé i és un gust fer-ho amb aquest cos tècnic i jugadores perquè preparem cada partit de manera diferent, ja que cada rival és únic i no pots jugar sempre igual. L’‘staff’ em dona consignes tàctiques i m’ajuden a poder ser més efectiva dins del camp, però a la gespa no deixes de ser tu i tens moments en què les coses et surten soles. En els partits has de fluir; lògicament amb un esquema de joc estudiat per saber on pots incidir per fer mal, però a partir d’aquí alliberar-te i ser tu mateixa. Quan disfrutes sobre el camp les coses surten soles, però quan comences a pensar massa deixes de fluir. El meu millor futbol apareix quan no penso perquè em mostro tal com soc.

¿Quanta llibertat els deixa el cos tècnic dins d’un partit? Dins del pla de partit cada futbolista té les seves característiques. Per exemple, no és el mateix el que puc aportar jo que Caro (Graham Hansen), per dir-te’n una. Ella encara habitualment a la seva marca, però no perquè l’hi diguin o estigui en el pla, sinó perquè és una cosa pròpia d’ella. Nosaltres seguim una idea, però cada una som diferents i aportem allò que millor sabem fer.

I en un pla d’anàlisi personal, ¿podria parlar de la seva evolució des que va debutar amb el primer equip fins avui? Sempre m’he considerat una jugadora intel·ligent. També ajuda el fet de ser centrecampista a Can Barça perquè les teves tasques són saber interpretar i gestionar partits. No soc la mateixa jugadora amb 16 que amb 24 ni tampoc seré igual quan en tingui 30. He evolucionat tècnicament, tàcticament i en el pla físic. Mai deixes de millorar i tens moltes facetes per fer-ho. Em considero una futbolista molt més madura i ferma. Ara puc estar tot el partit corrent, després agafar la pilota i moure l’equip o definir. Treballar tant m’ha ajudat a ser molt més completa, en especial en el pla físic.

Tenint en compte això, ¿quins objectius de millora es planteja ara? El camí és llarg i encara em queden molts anys. Sempre hi ha aspectes a millorar. Ara soc una jugadora que pensa molt en l’equip i peca massa de la passada en situacions on podria buscar porteria. Des de la banqueta m’insisteixen molt que xuti més ràpid perquè en situacions clares de gol potser busco abans la passada perquè no tinc aquest ‘ADN porteria’. Em considero una futbolista d’equip, que fa jugar (i marcar) les altres perquè sempre ho he viscut així. La realitat és que quan tinc oportunitats em costa molt definir i m’agradaria ser més ofensiva tenint al cap porteria. En multitud d’ocasions penso ‘per què no tires’. El meu aspecte a millorar és l’exigència en l’acabament.

Notícies relacionades

Parli dels seus pares, tan importants en el procés... ¿Quin paper tenen ara? Em considero una persona bastant independent i sempre ha sigut així. No tinc germans, sí molts cosins, oncles... I sempre he viscut a Sant Pere de Ribes. He anat molt a la meva bola al poble amb els meus amics. Anava de dalt a baix sola, una cosa que conservo de quan era petita perquè encara em passa. En aquesta ‘independència’ sé que els meus pares són allà. Vivim al mateix poble, en cases diferents, però no els veig gaire. No em considero una persona familiar, però ells són molt importants per a mi i sempre hi són per ajudar-me. Quan necessito recolzament, ajuda o una opinió em passo per casa seva i estic una estona amb ells.

En el llibre parla que la seva mare té fibromiàlgia i fatiga crònica, però no especifica què ha suposat això per a vostè. ¿Com ho porta? Deu fer uns deu anys que té aquestes dues malalties que li van impedir continuar exercint de professora de llengua catalana i literatura. Ara està bé, en un moment vital molt bonic, tranquil·la i contenta. Quan va començar va ser dur per a ella perquè va suposar un canvi radical en la seva vida, va haver de deixar de fer moltes coses, sent molt activa, perquè no et pots desgastar tant al tenir dolor al cos tot el dia. Tampoc podia acompanyar-me als entrenaments. Recordo que la meva mare ho va passar molt malament aquells anys, però al ser petita no me n’adonava. M’hauria agradat ajudar més en aquell moment, però com que no ho vaig fer llavors intento ser-hi ara. Sé que s’esforça per disfrutar al màxim de la vida.