Quan l’esportista es retira al cim

Sol causar cert impacte que un esportista es retiri quan es troba al cim de la seva carrera. És el que va passar amb Rosberg el 2016. O el que va passar dimecres amb l’australianaAshleigh Barty, número u del tennis femení de 25 anys. No és el normal. De fet, rarament passa que un atleta que ha dedicat anys a cultivar amb esforç un talent natural decideixi penjar el cartellet de ‘The end’ amb victòries fresques i una carrera encara per davant. I no obstant, periòdicament sorgeixen casos d’atletes cansats de la pressió de figurar a la cúspide, saturats mentalment o farts del treball diari que requereix mantenir-se al peu del canó. 

El pes de l’esport individual

Els casos més presents en la memòria de l’aficionat serien el de Michael Jordan (30 anys), Bjorn Borg (26 anys), Ian Thorpe (24 anys) o Casey Stoner (26 anys). Individus que se’n van anar sent número u. O gairebé. Després, molts van tornar. «I’m back», va proclamar Jordan un any i mig després de la seva primera retirada (n’hi haurien dues més) en un dels comunicats més breus i contundents mai divulgats. Se’n va anar l’octubre de 1993 després d’haver guanyat tres anells i que assassinessin el seu pare. 

Però, ¿per què se’n va un número un tan aviat? Jordan tenia els seus motius, la seva tragèdia, però molt bàsquet encara per donar. Ja se sap que més endavant aconseguiria tres anells més. Cada persona és un món. Solen produir-se aquests abandonaments prematurs amb més freqüència en esportistes individuals, sotmesos a una pressió que no poden compartir, d’entrenaments llargs i exigents, obligats a rendir al màxim en tot moment. Casos com el d’ Eric Cantona, adeu amb 31 anys i acabada de guanyar la cinquena Premier, són rars. «Me’n vaig al cim», diria el petulant exjugador francès.

«Soc molt feliç i estic molt preparada per retirar-me. Només sé que per a mi, com a persona, és el correcte», va exposar Barty, que es reconeixia esgotada, «sense l’impuls físic ni les ganes emocionals» de continuar. Aquest esgotament i aquesta falta de motivació poden portar els números u a llançar la tovallola. Es veu sobretot, com s’ha dit, en esports individuals com el tennis o la natació. Kim Clijsters, Michael Phelps o Matt Biondi es van retirar també una temporada a les seves estances, per exemple.

Javier Duarte, que ha entrenat moltes figures del tennis mundial, observa que «com més amunt està un tennista, i això val per a qualsevol esportista, més pressió té. Els entrenadors solem dir a aquells que insinuen cansament que pressió és el que treballa de miner amb quatre fills. «Si ets molt bo, ja no continues per diners, sinó per una necessitat de batre rècords, de transcendir, i aquesta autopressió s’ha de saber suportar»

Tenir un projecte

Xesco Espar, exentrenador d’handbol i especialista en coaching, incideix en aquesta idea que molts superdotats d’esports com el tennis comencen molt joves, amb moltes hores d’entrenaments i viatges per tot el món constants, i en les disciplines individuals poden derivar en un estrès que crema més. 

Notícies relacionades

Vine a escalar i queda't a dormir

Alonso qualifica de "fàcil" la renovació per Aston Martin

Creu que un element crucial per fer eficaçment el pas de dir adeu, esmentat per Barty, és la separació entre esportista i persona. «Barty dissocia l’esportista i la persona. I això és important, perquè si no es fa, al retirar-se desapareix la identitat. I llavors els agafa la depressió. En la meva experiència com a coach li dic sovint a l’atleta que ‘bo ets tu com a persona, no només com a esportista’. Quan ho entén, encara millor el futur».

Espar puntualitza que un esportista que se’n va amb vint-i-pocs anys sol tenir el futur econòmic arreglat. I remarca la importància de disposar d’un pla vital. «Barty sembla que té un projecte del que vol fer fora del tennis. Si no el tingués, podria passar-li el que a molts d’altres, que s’enfonsen i acaben tornant». I algunes tornades, no totes, només serveixen per embrutar la llegenda.