Nadal, després de fer història: «Per ser el més gran faran falta més de 21 Grand Slam»

Desenes i desenes de nens i joves, procedents de tots els racons del món es mouen, s’entrenen, juguen i competeixen en les nombrosíssimes pistes de l’Acadèmia de Rafa Nadal, a Manacor. Ningú sospita que, a la pista interior on el recent guanyador de l’Open d’Austràlia i ja recordman absolut de Grand Slams, amb 21 títols, se celebra una conferència de premsa per celebrar aquesta fita. Nadal, per descomptat, ha entrat per la porta del darrere i agraeix a tothom la seva presència. Se’l veu feliç, impecable físicament i, sobretot, molt orgullós d’haver aconseguit aquest èxit. No fa falta dir que insisteix un cop i un altre que «sabia que al viatjar a Austràlia no figurava entre els favorits».

Això sí, si es tractava de posar-se en forma, no hi ha ningú com Rafa Nadal. Per això, quan va arribar el moment, es va trobar, no només «físicament viu i feliç, sinó disposat a aferrar-me a l’oportunitat que m’oferia la final». No cal dir, perquè ho ve repetint des que va arribar al cim de l’èxit, deixant, només, un esglaó per sota els no menys mítics Roger Federer i Novak Djokovic, que «aconseguir el 22è Grand Slam a París, el 23è a Wimbledon, el 24è als EUA, no em treu la son ni em fa tornar boig. Ho repetiré, sí, ja soc feliç, molt feliç, com estic. Mai vaig pensar a tenir una carrera així. I, suposo que tant Djokovic com Federer han d’estar igual que jo».

Sentir-se viu

Malgrat tot això, Nadal, per descomptat, va insistir més d’una i dues vegades que volia que se l’interpretés bé («és a dir, vull ser, al final de la meva carrera, qui més títols de Grand Slam tingui, però això no significa que visqui, m’entreni i competeixi pensant-hi tot el dia, perquè no és així)», està convençut que per passar a la història com el millor «serà necessari, em temo, aconseguir més de 21 títols de Grand Slam, així que, com que em sento viu, molt viu, i el meu peu sembla que aguanta, continuo competint i entrenant amb il·lusió per sumar més títols».

Li van preguntar, amb una pluja de qüestions de què no en va rebutjar cap, si li faria il·lusió que l’aeroport de Son Sant Joan de Palma es passés a dir Rafa Nadal. «¿Això diuen?, no ho sé, no ho sé, sento tantes coses, però si algú ho ha pensat, si els que decideixen aquestes coses volen que sigui així i té l’aprovació de tothom, no crec que hagi de ser jo qui digui que no, però no tinc ni idea. Si és positiu per l’illa, endavant».

Preguntat sobre com es va sentir a l’aconseguir el punt de la victòria contra Daniïl Medvédev. «En aquests instants no penses, estàs en un moment de concentració, tensió, nervis i esgotament. Però, alhora, estar en la situació en què em trobava era un regal increïble. Estava nerviós abans de la final perquè m’estava jugant una cosa important. Altres anys he arribat preparat, però aquest any no. He tingut molts problemes, la lesió, vaig tenir la covid i, la veritat, ha sigut el triomf més inesperat. He jugat amb desimboltura, amb màxima il·lusió i alegria. He jugat infinitament millor del que pensava jo i qualsevol del meu equip».

Feliç amb el públic

Nadal va dir que descansarà uns dies i que no hi haurà una celebració especial «perquè l’ambient encara no està per fer festes». Això sí, va explicar que, potser, els pròxims tornejos siguin Acapulco i Indian Wells. I en aquest sentit, el mallorquí va mostrar la seva satisfacció pel fet que «la presència del públic ha sigut una cosa que tots, tots, necessitàvem. En aquest sentit, Melbourne m’ha fet sentir meravellosament bé. El públic sempre ha sigut impressionant i, personalment, m’emporto una experiència inoblidable. He pogut disfrutar de l’esport de màxim nivell, cosa que fa poques setmanes era inimaginable per mi i els meus. M’he tornat a entrenar i competir al màxim nivell, durant quatre setmanes, contra els millors jugadors i això és meravellós i molt gratificant. Vaig anar agafant confiança per aconseguir els meus objectius que, al final, han sigut el màxim possible».

No cal dir que Nadal va confirmar que la pressió va anar creixent a mesura que passava rondes. «És clar que quan arribes a quarts de final d’un Grand Slam, malgrat que vinguis d’on vens, tens una història darrere, una estadística, la gent et veu jugant bé i comença a pensar que pots guanyar el torneig. Jo em veia preparat per competir, perquè em veia bé. Però és una pressió diferent de la d’altres moments, la pressió era si podia aguantar físicament i tennísticament. A mesura que el torneig va avançant la pressió es fa més gran perquè veus possibilitats d’èxit».

I Nadal va explicar la final. «Vaig notar els nervis, no la pressió, en les hores prèvies a la final. L’inici va ser dolent, tot i que no jugava malament. Van ser uns moments durs perquè el partit anava per mal camí. En el primer set, Medvédev va ser millor; en el segon no em vaig veure inferior, però físicament no anava gens sobrat. Aquest segon set era importantíssim, tant físicament com mentalment. Quan perdo, és un cop molt dur perquè vaig perdre moltes oportunitats. Al final vaig seguir, però les circumstàncies em van permetre ficar-me dins el partit. El tennis, perdó, la manera de comptar del tennis et permet que, si no t’allunyes gaire, no sé 4-1, sempre tinguis opcions de tornar al partit. I això va ser el que vaig fer en la tercera mànega. El que vols és no deixar-te anar i no perdre la concentració perquè al mínim error te’n vas fora. Austràlia té un significat especial perquè en la meva carrera és el torneig on he patit més. A la meva edat haver aconseguit el meu segon títol allà és molt important. Quan vaig guanyar el tercer, va començar a canviar tot».

21è Grand Slam

I, és clar, arribem al Grand Eslam 21, perdó, a la col·lecció, a la vitrina, al rècord. «Repeteixo, vaig viatjar a Melbourne sense pensar a guanyar el 21è. Feia sis mesos que no jugava. Guanyo el primer torneig a Melbourne, la final la jugo més o menys bé i és un pas endavant. A partir d’aquí, hi ha diversos moments clau, amb entrenaments amb els millors jugadors del món, els jugo de tu a tu, i en el tercer partit contra Khatxanov faig un pas important. És un primer gran repte i el supero amb molt bones sensacions. Em planto a vuitens i començo a respirar una miqueta d’una altra manera. Després saps que tot és molt difícil, però les meves sensacions eren molt bones».

Nadal va recordar, és clar, el dur procés fins arribar a Austràlia. Dies bons, dies dolents, dies horribles, però sempre, sempre, «vaig entrar en aquesta pista on estem fent la conferència de premsa amb bona actitud, amb ganes de preparar-me i, al final, s’ha vist el resultat. Sí, sí, sempre s’ha de tenir il·lusió i creure, ¡és clar que sí!, en tot en la vida. Es tracta de sumar cada dia, no de restar».

I, per descomptat, l’estrella del tennis mundial va tornar a repetir que «el que em manté viu, motivat, entrenant-me i competint amb ganes és que faig el que més m’agrada, que és jugar a tennis. Disfruto del que faig, tot i que sé que té data de caducitat. Sé que no és per sempre, però mentre tingui la capacitat de continuar disfrutant, aquesta és la meva il·lusió. Guanyar i perdre és part de la nostra vida, però continuar competint a la meva edat, en els millors estadis del món davant els millors tennistes del món, és el que m’il·lusiona i em motiva».

Nadal va tornar, com sempre, com sol ser habitual en ell, a agrair a la seva família i l’equip que lidera Carles Moyà tot el suport i ajuda que rep. «No és un equip, és gairebé la meva altra família. No són només els professionals que treballen amb mi, són els companys i amics que, al final, és el que compta perquè, especialment en els moments més durs, com han sigut els últims cinc mesos, el que necessites és una mà amiga i sempre hi són».

Notícies relacionades

Les penyes de l’Espanyol volen el "cap fred" en el derbi

Mirades posades en Xabi a la tornada del Madrid

Sobre el compte enrere o endavant, sobre els 21 títols col·leccionats, Nadal va repetir que ni sap on és el seu sostre, ni s’ho planteja, no ho necessita. «No tinc ni idea de quin és el meu sostre. Fa poc firmava només poder continuar jugant a tennis. La meva manera de veure-ho no ha canviat. Repeteixo, per descomptat que, al final de la meva carrera, voldria ser qui tingui més títols de Grand Slam, però no m’obsessiona no ser-ho. No crec que 21 siguin suficients per acabar sent qui més en té. El futur ho dirà, però em sento un superafortunat de la vida. El debat de qui és el millor l’entenc perquè genera afició, però jo ho visc d’una manera diferent. Jo faig el meu camí. Continuo amb el meu full de ruta i si això em permet seguir, perfecte».

Nadal està convençut que la seva vida no canvia amb 21, 22 o 23 títols de Grand Slam. «Soc un afortunat i el que vull és continuar disfrutant de la competició». Preguntat si pensa dosificar-se a causa de la lesió a l’escafoide del peu esquerre, va dir: «¿Dosificar-me més?, si em dosifico més, deixaré de ser tennista. No puc jugar menys del que he jugat els últims dos anys. Al contrari, el que vull és jugar més si físicament em trobo bé».