Atletisme

Ben Daoud, el rècord de marató que va arribar a Espanya als baixos d’un camió

Va començar a córrer quan estava en un centre de menors i ara ha firmat la millor marca en una disciplina en què va debutar el 2017

Ben Daoud, el rècord de marató que va arribar a Espanya als baixos d’un camió
9
Es llegeix en minuts

Hamid Ben Daoud (Er-Rachidia, Marroc, 1996), recordista espanyol de marató després de la marca aconseguida a València el 5 de desembre, no va aprendre a caminar. Ell, directament, es va posar dret per córrer. No ha parat de fer-ho durant tots aquests anys. Va córrer el 2010 per colar-se als baixos d’un camió a través del qual va aconseguir accedir a Espanya

Va accelerar el pas temps després per aconseguir la nacionalitat que un tribunal va voler negar-li després d’un fals càlcul de la seva edat. I ara corre davant de la resta, «sempre fins al límit», segons assegura en conversa amb ‘El Periódico de España’, a qui atén amb un cronòmetre que continua parat en les 2 hores 6 minuts i 35 segons.

Aquesta combinació de xifres va permetre a Hamid Ben Daoud igualar la marca aconseguida per Ayad Lamdassem, un altre espanyol d’origen marroquí, a la Marató de València –«la ciutat dels ‘runners’», com recorda l’atleta– de l’any passat. No pot dir-se que Hamid no avisés, ja que en la presentació de la prova es podia veure perfectament escrit a les seves vambes Nike: ‘R.E’. L’atleta amb residència a Zamudio (Biscaia) va fer broma que era una dedicatòria a la seva parella, però aquestes inicials significaven el que al final van ser: un rècord d’Espanya, compartit, tot i que hauria pogut ser exclusiu, tal com alguns van cridar quan va traspassar la línia de meta. No obstant, el temps oficial dels jutges va deixar constància de la igualada. 

Centre de menors

«Quan vaig arribar a la meta, vaig pensar que havia rebaixat la marca, però al final es va donar una situació inèdita en l’atletisme espanyol, amb dos esportistes igualat en el mateix temps en la marató», una prova icònica que va elevar a la glòria Martín Fiz i Abel Antón, en què es reflecteix una nova fornada que, no obstant, ha superat les marques dels que van obrir camí. Tot i que el seu referent és Chema Martínez, «un lluitador, que mai es rendeix. La seva personalitat m’encanta. I també la seva imatge. A la Marató de València de l’any passat em vaig rapar com ell. Menys pes, més aerodinàmica», fa broma.

«El meu referent és Chema Martínez, un lluitador que mai es rendeix, m’encanta la seva personalitat»

Hamid Ben Daoud es delectava amb el rècord des de fa setmanes. No obstant, el seu intent va estar a punt de quedar-se en aquella fase. «Estava al Marroc quan es va produir el tancament aeri. Vam aconseguir ‘escapar-nos’ en l’últim moment gràcies a un altre company i atleta, Abdelaziz Merzougui. Així que vam actuar el més ràpid que vam poder per agafar un vol des d’Agadir a Sevilla», explica qui ara es mou fluidament entre fronteres. 

No sempre ha sigut així. Ho sabia bé el Hamid de 14 anys, que recorda ara en boca del recordista espanyol el que va passar el 2010. «Jo soc d’Er-Rachidia, una zona desèrtica marroquina, on l’esperança de tirar endavant és petita», diu desempolsegant records l’atleta, que, sense avisar els pares, un dels eixos de la seva personalitat, va agafar les sevs coses per seguir l’exemple que veia a les notícies, on apareixien milers de joves «intentant buscar-se un futur millor». 

Molts no arriben a explicar-ho o han de retrocedir en els primers intents. Però «l’home del desert que es va jugar la vida per guanyar-se la vida», com s’autodefineix, es va agafar amb totes les forces a les rodes d’un camió a Nador que anava a pujar al ferri cap a Algesires. «I llavors, dius, “ostres, ho he aconseguit”. No obstant, això només és un triomf. Toca seguir cap endavant», rememora. 

El seu següent objectiu va ser aconseguir diners per pagar-se un bitllet que el portés a Euskadi, on encara resideix en el dia d’avui. «Sabia que la meva destinació era un centre de menors. No tenia cap conegut. Havia sentit que a Bilbao hi havia institucions en què es formava els xavals. Així que no m’ho vaig pensar». Va acabar al centre de Zabaloetxe, a Loiu, a 12 quilòmetres de Bilbao, «un centre d’alt rendiment esportiu», fa broma Hamid, perquè per ell va passar-hi també Abdelaziz Merzougui (Guelmin, Marroc, 1991).

«Sabia que la meva destinació era un centre de menors i sabia que a Bilbao formaven xavals»

Primera cursa

El corredor que va salvar del bloqueig al Marroc el plusmarquista espanyol comparteix també club amb Ben Daoud, el mallorquí Calvià. Merzougui es va estrenar en una marató a València i va firmar un excel·lent 2 hores 8 minuts i 52 segons, i va ser el segon espanyol de la prova. Cal afegir-hi un mèrit extra. Dies abans de la competició, quan va avisar a Hamid, havia enterrat al seu país natal el pare. Abdelaziz, campió d’Europa júnior de cros (2010) i sub-23 de 3.000 m obstacles (2013), té igualment el caràcter forjat a foc.

El relat biogràfic és similar en el cas d’Ayad Lamdassem  (Ifni, Marroc, 1981), amb qui Ben Daoud comparteix rècord. Un altre marroquí que va buscar refugi a Espanya després de desertar en un Mundial júnior celebrat a Santiago de Compostel·la. La nit abans de la competició, es va escapar amb altres companys que van començar així una nova vida, «en què absolutament ningú ens ha regalat res», s’entossudeix a recordar Hamid. 

Perquè malgrat la seva fe i d’agrair a Déu el seu rècord en la marató espanyola, «no crec en el destí, només en el treball». Sota aquesta premissa, l’atleta va posar fil a l’agulla tot just aterrar a Euskadi. Va començar primer d’ESO i va acabar aquesta etapa, per després estudiar un cicle de formació professional de climatització. Ja llavors practicava esport, tot i que no el que li permetrà marcar una època en l’esport espanyol.

«Vaig començar jugant a futbol al Centre Formatiu Otxarkoaga, fins que el meu entrenador, Hassan Reddad, que vaig conèixer al centre de menors, em va insistir perquè comencés a córrer. Jo m’hi negava, li deia que em devia al meu club...», explica abans d’arribar a la fase en què va acabar per convèncer-se. O no del tot, perquè la seva primera cursa la va fer amb l’equipament de futbol

«Així em vaig plantar en la meva primera incursió en l’atletisme. Però espera... Tot just donar la sortida, me’n vaig anar com un boig corrent. Els competidors més veterans deien: “Aquest punxarà als 200 metres”. Doncs vaig acabar guanyant en totes les categories». El sabor del triomf va acabar per ordenar Ben Daoud com a atleta, però encara quedava saber quina era la disciplina que millor li convenia

«¡Fixa’t, la primera prova que vaig fer en pista van ser els 100 metres! No sabia ni la rutina per col·locar els tacs. Va ser un espectacle. Vaig acabar en 11 segons». Després va venir el cros, proves de pista coberta, desafiaments en aire lliure; els 3.000 m, els 5.000 m, els 1.000 m... «Fins que el 2017 em vaig dir, bé, cal intentar alguna cosa més. Descobrir coses noves, i precisament vaig córrer la meva primera marató a València, on vaig aconseguir fer 2 hores, 12 minuts i 35 segons», comenta amb una sorprenent naturalitat, sobre la seva progressió i conquesta d’una prova que posa al límit el cos humà.

.«La primera prova que vaig fer van ser els 100 metres, no sabia ni col·locar els tacs. Vaig acabar en 11 segons»

No obstant, el que ha viscut Hamid sembla haver alterat el seu codi genètic, perquè en la seva sisena marató ha sigut capaç de fixar la millor marca nacional. La seva espectacular progressió ha sigut la següent:

2017 – 2h12:31 (València)

2018 – 2h10:21 (València)

2019 – 2h08:14 (Praga)

2020 – 2h07:33 (Sevilla)

2020 – 2h07:03 (València)

2021 – 2h06:35 (València)

Entre els lògics objectius en ment està representar Espanya al Mundial d’atletisme d’Eugene (EUA) 2022 i els Jocs Olímpics de París 2024, amb què treure’s l’espina de Doha, on no va poder anar per lesió, i Tòquio. Va aconseguir la mínima per a aquests Jocs Olímpics, però la marca de Lamdassem de València de l’any passat, els drets adquirits per Javi Guerra després de guanyar el campionat nacional i el 10è lloc de Dani Mateo a Doha 2019 el van deixar fora de la selecció. «Prefereixo no parlar-ne. Cal viure el present i, sobretot, descansar», diu a través del telèfon que ha agafat després de dormir merescudament.

El copropietari del rècord espanyol de marató, a més de catalític en la disciplina, ha arribat a la maduresa en aquesta categoria amb tot just 25 anys. «Hi ha gent que em diu que encara soc molt jove i que em fondré ràpid. No m’importa, em sento còmode amb el que faig. La marató va més enllà de l’edat i consisteix a sotmetre’s a l’impossible», defensa amb insistència, autodeterminant-se en cada resposta, una marca d’autor que es va veure obligat a adoptar. 

Un germà darrere dels seus passos

Avui és una realitat de l’esport espanyol, no obstant, Hamid Ben Daoud va estar a punt de ser expulsat després d’aconseguir els seus primers èxits en l’atletisme, com campionats d’Espanya, en diverses disciplines. La desagradable situació partia d’un càlcul a l’aire de la seva edat que li havien fet el 2010, al cap de poc d’arribar, mirant-li la mà. Com bé recorda, «tots els menors tutelats en un centre tenen dret a sol·licitar la residència», però a ell van voler imposar-li l’altra via, la dels adults, «per la qual has de demostrar 10 anys d’empadronament».

Sabent l’esmentada prova d’edat, un tribunal va decretar el 2013 que era major d’edat i que, per tant, no podia estar en un centre de menors. «Allò va ser una gran mentida i gràcies al meu entrenador vam posar el tema en mans de Borja Osés, un advocat amb qui vam aconseguir demostrar, a través del meu llibre de família, que vaig néixer el 19 de febrer del 1996». Data gravada per sempre, com el 26 de desembre del 2018, quan finalment va obtenir la nacionalitat. 

Ara hi ha un altre Ben Daoud que espera completar amb èxit un recorregut vital, similar, el seu germà gran. «L’any passat, al novembre, va fer el trajecte des del Marroc a Lanzarote en una pastera en què van morir vuit persones. Gràcies a Déu no li va tocar a ell», relata amb cruesa el plusmarquista espanyol, el millor en la seva disciplina en aquest país, però que ha vist com un altre membre de la seva família es jugava la vida tal com va fer ell el 2010. 

«El meu germà va venir a Espanya en una pastera a Lanzarote en què van morir vuit persones»

Notícies relacionades

Després d’aquesta tràgica situació amb el teu germà i de tot el que has viscut, li diries avui a un nen de 14 anys que fes el mateix que tu? 

(Manté un silenci) Sí, tothom té dret a una opció, a buscar el seu futur i a millorar la seva vida i la de la seva família.