Primera medalla catalana

Xammar-Rodríguez, el bronze de la classe que mai falla

  • La parella es va ajuntar després dels Jocs de Rio per convertir-se en una referència mundial de la classe 470, la més premiada de la vela espanyola.

  • Xammar va salvar la vida a un cicloturista mentre circulava amb bici amb el pare de la seva nòvia per Sierra Nevada i Rodríguez va aparcar la feina d’odontòleg als Països Baixos pensant en Tòquio.

Xammar-Rodríguez, el bronze de la classe que mai falla

EFE / LAVANDEIRA JR.

3
Es llegeix en minuts
Sergi López-Egea
Sergi López-Egea

Periodista

ver +

«La classe és el treball. No hi ha més», repetia Jordi Xammar (Barcelona, 1993) en un vídeo promocional dels Jocs. Al juny volia ser campió olímpic i aquest dimecres, en companyia del seu inseparable Nico Rodríguez (Vigo, 1991), va aconseguir la medalla de bronze en 470, el segon metall de la delegació de vela després del primer bronze aconseguit dimarts pel menorquí Joan Cardona en classe Finn.

Xammar i Rodríguez, inseparables des que van unir les seves vides esportives després dels Jocs de Rio, estaven exultants després d’assegurar-se el bronze en la regata de les medalles o Medal Race. Es van llançar a l’aigua mentre celebraven l’èxit amb la resta de l’equip olímpic. «Molt contents de donar una medalla al nostre país, que tant s’ho mereix. Era un somni des de petit. ¡Va per Espanya!», era el primer que deia Xammar des de la badia de Tòquio. «És impressionant. Tota la vida havia somiat amb això», afegia Rodríguez, l’odontòleg que va aparcar el 2016 els seus projectes mèdics i una oferta de treball als Països Baixos per embarcar-se al costat de Xammar i navegar a la recerca d’una medalla a Tòquio.

Xammar, fins a Rio, sempre havia tingut Joan Herp com a parella. Junts van competir en la cita olímpica brasilera, però Herp va decidir deixar l’esport i buscar altres vies professionals. Va ser llavors quan Nico es va creuar al camí de Jordi i tots dos, des d’aleshores, van pujar al barco que mai fallava en una classe 470 que sempre ha tingut a bord navegants amb medalles olímpiques: Antonio Gorostegui, Pedro Millet, Luis Doreste, Roberto Molina, Jordi Calafat, Francisco Sánchez, Theresa Zabell, Begoña i Natalia Vía Dufresne i Sandra Azón. Així que Xammar i Rodríguez van voler seguir l’estela de velers navegant per les aigües de la història olímpica i de seguida van començar a destacar en mundials i europeus: bronze, plata i bronze en els campionats del món entre 2018 i 2021 i bronze i dues plates en les cites continentals entre 2017 i 2021. Tots dos van arribar a Tòquio amb una vida vinculada amb el mar, tot i que en el cas del regatista català tampoc hauria sigut estrany que, en lloc de vela, es decantés pel motociclisme, ja que els seus pares, Pere i Cristina, s’havien iniciat esportivament en el món de la gasolina, fins al punt que Pere va estar vinculat a l’equip de Sito Pons, al qual l’unia una bona amistat. «Sito em va ensenyar a nedar», va declarar Jordi Xammar al diari ‘Ara’.

Notícies relacionades

Va ser Jordi qui, el 2018, mentre estava de vacances a Bali, va conèixer la notícia del tsunami que havia assolat part d’Indonèsia i es va apuntar a una oenagé per ajudar les víctimes. I va ser el regatista gallec qui aquest maig, mentre circulava amb bici de muntanya amb el pare de la seva nòvia per Sierra Nevada, va trobar un ciclista moribund en una zona muntanyosa de difícil accés. El jove havia caigut tres dies abans i hi havia un equip de salvament que el buscava. Xammar el va trobar de casualitat, el va hidratar i va trucar a la Guàrdia Civil. El noi es va passar uns dies a l’uci, però va sobreviure. Nico, de Vigo, seguidor del Celta, com ha de ser a la seva ciutat si li agrada el futbol, es va convertir en la parella perfecta sobre l’aigua per tancar aquest dimecres la participació espanyola en vela, la disciplina que mai acostuma a fallar sota els cèrcols dels Jocs.