«¡És humà, és humà, no se’n va!», però guanya de carrer

Bé, sí, potser l’última tanda de penals, l’últim llançament de la final de l’Eurocopa, aquella parada de Gianluigi Donnarumma, que li va donar el triomf, la corona, a Itàlia i ell ni se n’assabenta, pot tenir un puntet d’emoció i incertesa a viure l’etapa reina del Tour, la mare de totes les batalles (tot i que queda el Tourmalet, ¡paraules majors!, i Luz-Ardiden), assegut al sofà de casa, veient com la ‘serp multicolor’ es va esmicolant i comprovant que el cap del rèptil, l’eslové Tadel Pogacar, el mateix nen que, l’any passat, amb només 21 anys, va provocar l’admiració del món sencer guanya, per primera vegada aquest any, de groc, una etapa al cim d’una muntanya, ¡quina muntanya!, el que menys li agrada a Christian Prudhomme, director del Tour, que prefereix veure’ls guanyar a baix.

Pogacar, el més humà

No deixa de tenir gràcia que tant per la tele com per l’auricular de la ràdio, sentis a crits els comentaristes i experts dir que Pogacar «¡és humà! ¡és humà!», i que «¡ja no s’escapa com la primera setmana!», i que si ni tan sols pot escapar-se en solitari «¡no pot, no pot!» perquè, en efecte, li aguanten les arrencades, a 8,4 quilòmetres de la meta, del cim del temible Col du Portet (16 quilòmetres a 9% de pendent mitjà), a 8,0 km, a 5,3 km, a 2,2 km i, fins i tot, a 1,2 km, quan l’equatorià Richard Carapaz, que s’ha fet el malalt, com si tingués una ‘pájara’, durant l’última part de l’ascensió arrenca i mira d’anar-se’n, deixant, tot i que torna, torna, al temible danès Jonas Vingegaard.

No deixa de ser curiós i increïble que estiguin reclamant, de manera carinyosa, que Pogacar sigui ‘Superman’ (no López, el de la kriptonita), quan, en realitat, el que ens està regalant a tots, asseguts al nostre sofà, és espectacle del bo. Aquest noi, que treu més de cinc minuts a tot el món, podria haver-se conformat, consolat, amb qualsevol cosa avui i el que va fer va ser ser l’autèntic protagonista de l’etapa, de la carrera, gastant el seu equip i, al final, fent-los la feina a Carapaz i Vingegaard, d’acord, fantàstics, portentosos els dos, però acompanyants de l’humà.

Sense festa a França

Les exclamacions de tots els comentaristes i experts al llarg de la retransmissió de la mare de totes les batalles tenien un únic missatge: «Aquesta etapa ha d’acabar amb una gran victòria d’un gran». I tots, des d’Alberto Contador, guanyador de dos Tour, fins a Juan Antonio Flecha, pronunciaven el nom de Pogacar, al qual se li exigia, insisteixo, sense cap necessitat (l’eslovè ja tenia guanyat el Tour, ja va demostrar la primera setmana ser massa bo per a la resta del pilot, venia guanyador i se’n va guanyador), que fes l’exhibició que tots nosaltres esperàvem des del sofà. Gratis.

Notícies relacionades

Històrica Final Four catalana

Vine a escalar i queda't a dormir

Per això no deixa de ser curiós, fins i tot sorprenent, que quan algú es comporta, corre, s’exhibeix, amb l’autoritat i domini que demostra Pogacar, la crítica més gran que rep (repeteixo, amb afecte, sí) és que avui, a la paret del Col du Portet, ha demostrat que «¡és humà!», que «no està com la primera setmana» i que «no ha pogut deixar els seus acompanyants». No els va deixar, però va demostrar, sense necessitat, simplement pel plaer de demostrar que no hi ha ningú que li tussi, que és el present i el futur d’aquest esport.

Molts van pensar, quan van veure escapats tres francesos a 80 quilòmetres de meta (Anthony Turgis, Dorian Godon i Anthony Pérez), que un francès guanyaria, per fi, a la festa de França, un 14 de juliol, recordant la presa de la Bastilla (1789). Però no, la història a França, perdó, al Tour, l’escriu un eslovè anomenat Tadej Pogacar, l’humà.