La deslluïda tornada de Luis Suárez al Camp Nou

Si l’homenatge previ, a més de les abraçades amb els que va ser els seus companys de vestidor i de vida a Barcelona, intentava apartar i estovar Luis Suárez sobre la gespa, va sortir regular. L’últim heroi acomiadat pel barcelonisme (és el tercer màxim golejador de la història del club) va tornar al Camp Nou per primera vegada després de la seva sortida i no va marcar, però va voler ser protagonista des del principi i va ser dels destacats entre el bon rendiment general de tot el seu equip.

L’uruguaià va estar motivat des de l’inici, intens en la disputa i en el desmarcatge, sense la velocitat d’abans, però amb el criteri per exercir d’eix sobre el qual va pivotar l’atac atlètic en els seus millors minuts al partit. Cada pilota que va caçar pels voltants de la porteria rival va acabar en un xut, amb més o menys perill, com mogut per un esperó especial, mostrant jerarquia, la mateixa que sempre va tenir en aquest estadi que trepitjava. 

Totes són característiques pròpies del joc històric de Luis Suárez, també vestit de blaugrana, de la mateixa manera que és inherent a la seva figura el futbol ‘canchero’, aquest en el qual les protestes són innegociables, per clar que sigui l’encert arbitral, i en el qual l’engany mesurat està ben vist. En això també va estar en la seva línia. Va intercanviar opinions sobre el joc amb els seus antics companys Piqué o Ter Stegen, amb el porter després de fingir una falta a l’àrea, en un to més alt del que s’hagués donat amb un mate compartit, va buscar faltes i xocs, mentre cada error blanc-i-vermell eren escarafalls i un retret al cel català.

Sense gol

El que li va faltar va ser un gol, i tampoc se li poden atribuir fallades clamoroses davant la porteria de Ter Stegen, el porter alemany va aclarir sense massa problemes un xut escorat des del lateral de l’àrea i un altre de llunyà. 

Les millors ocasions que va tenir se les va fabricar sense assistències i no van inquietar. La igualtat inicial en el partit no li va donar oportunitats copioses, tot i que van ser els moments en què més presència ofensiva va tenir, però després van passar els millors minuts de l’Atlètic sense que Suárez tingués una ocasió manifesta i, així, no hi va haver gols. 

Van ser els seus companys els que van disfrutar de temptatives que semblaven idònies per a l’uruguaià, aquestes en les quals la seva figura encaixava perfectament amb el buit a omplir en la jugada.

Notícies relacionades

La consagració de Lunin

El Madrid sobreviu a una tortura

Des que aquest estiu canviés el Camp Nou pel Metropolitano, Luis Suárez ha sigut la peça clau perquè l’Atlètic converteixi la seva idea de joc en victòries, un equip que va renovar aspiracions amb la seva arribada i que, a la Lliga, va meravellar en el primer tram. La rebaixa en les prestacions golejadores de l’uruguaià, si són causa o conseqüència del joc de l’equip, és una altra discussió, han coincidit amb els pitjors moments en la temporada d’un equip que volava a la primera volta amb l’atacant en plena forma. Poc després de l’equador del campionat va començar el declivi i, amb tres gols de Suárez en les últimes 14 jornades, l’Atlètic s’ha anat deixant punts sense parar a la Lliga fins a cedir el liderat a mans dels seus rivals. 

És innegable que a Luis Suárez li afecta més la seva condició física així que avança el curs, als seus 34 anys, i a la segona part no va ser el millor jugador atlètic durant els trams de domini dels de Simeone, però si l’uruguaià no marca, a l’Atlètic li costa molt guanyar els partits.