Ray Clemence, el noi de les gandules

La de Ray Clemence és la història que tants porters van escriure abans que ell. Un noi que comença a jugar a futbol en qualsevol posició i que, un bon dia, a causa de l’absència del porter habitual ha de situar-se entre els pals. I ja ningú el treu d’allà. Al Rig (sobrenom pel qual el coneixien tots els seus amics) li va passar a Skegness, la petita localitat costanera del nord-est anglès on va néixer el 1948.

Va créixer ràpid i a causa de la seva alçada jugava com a central a l’equip de l’escola. Futbol pensat per a l’aprenentatge, com una assignatura més gairebé, amb el professor d’educació física exercint d’entrenador. En certa ocasió el porter va agafar un refredat important i es va absentar en un partit. El professor va entrar al vestidor i el va assenyalar: «Ray, avui tu ets el porter». I al contrari del que va imaginar al principi, li va encantar l’experiència. Aleshores tenia 14 anys; l’esperaven 27 més exercint aquest ofici.

Debut amb 17 anys

Va ser en el modest Scunthorpe on va començar realment la seva carrera. Va arribar allà rebotat del Notts County, que l’havia descartat per al seu equip juvenil. Futbol modest (la ‘Third Division’ anglesa) on jugava a canvi d’11 lliures setmanals. El van fer debutar amb 17 anys i en el seu quart partit va encaixar set gols, una humiliació espantosa. A l’acabament del partit, Gordon Smith, el panxut i veterà porter que exercia de suplent i que li havia cedit el pas amb enorme elegància, se li va asseure al costat i li va dir: «No t’inquietis. Ja has viscut la teva pitjor tarda com a porter. Totes les que vinguin ara seran millors. Hauries de sentir-te alliberat».

I tenia raó. Ray Clemence es va convertir en una de les raons de pes perquè l’Scunthorpe no continués enfonsant-se en les diferents categories del futbol anglès. Segur per alt, espectacular en ocasions, llançat quan era necessari... tant va ser així que pel vell Glanford Park van començar a deixar-se caure observadors dels principals clubs britànics, alertats pels rumors que s’escoltaven als grans estadis sobre un gegant que defensava la porteria de ‘The Iron’.

La visita del tècnic del Liverpool

En l’últim partit de la seva segona temporada en el club, la 1966-67, el Scunthorpe rendia visita al Doncaster, equip que ja estava descendit. No hi havia res en joc, un simple partit per tancar una campanya mediocre del club i començar a disfrutar d’unes setmanes de descans. Quan va arribar a l’estadi, Ray Clemence es va assabentar que Bill Shankly, l’entrenador del Liverpool, es trobava a la grada. La raó de la seva presència al modest estadi del Doncaster no va trigar a transcendir. Havia acudit a veure aquest porter de qui tan bé li havien parlat. Clemence va perdre tota la seguretat que havia mostrat durant els vuit mesos que havia durat la temporada. Va sortir al camp completament engarrotat per la responsabilitat per jugar un partit intranscendent i ho va pagar. L’Scunthorpe va perdre 3-0 i dos dels gols havien sigut culpa seva. Dos greus errors que el van amargar per complet. Va sortir del camp en silenci i va arribar a casa amb la moral feta miques. Els seus pares es van acostar a ell i només va aconseguir dir-los: «Acabo de llançar el meu futur per la finestra». I se’n va anar a dormir.

Ray Clemence va viure aquella derrota a Doncaster amb un dolor infinit. I també amb resignació. Després va trobar feina a la platja de Skegness, on es dedicava a recollir les gandules que es llogaven als turistes a l’estiu. Un modest sou amb què anar tirant perquè les 11 lliures setmanals de l’Scunthorpe tampoc és que donessin per a gaire.

La trucada més esperada

Feia un parell de setmanes que s’havia instal·lat en aquella platja i la ferida de Doncaster començava a cicatritzar, tot i que ho feia massa a poc a poc. Els seus veïns, els mateixos a qui llogava les gandules, el van ajudar a aixecar l’ànim. Un matí, mentre preparava la platja per a l’arribada dels primers banyistes, va veure a la llunyania un home que no coneixia de res que el cridava. Era un empleat de l’ajuntament que el buscava a instàncies de la seva mare. La dona necessitava enviar-li un missatge urgent i no se li va acudir cap altra cosa que telefonar a l’alcalde i demanar-li el favor que trobessin al seu fill per transmetre-li un missatge. L’Scunthorpe acabava de tancar la seva venda a canvi de 18.000 lliures. El Liverpool l’havia contractat per defensar la porteria d’Anfield.

Dos dies després Clemence es va trobar a la fi amb Bill Shankly, que va fer broma amb ell sobre la seva actuació a Doncaster. «Vas fallar, però la decisió no depenia d’aquell partit» li va dir entre rialles. Feia mesos que el Liverpool seguia una llista de joves porters britànics per preparar el relleu que inevitablement hauria de fer a la porteria en un curt espai de temps. Tommy Lawrence, una petita celebritat a Anfield, ja feia vuit temporades que era titular del Liverpool i als 28 anys havia arribat el moment d’anar preparant el seu successor. Un procés que sota les tradicionals normes del futbol anglès requeria una alta dosi de paciència.

Gener de 1970

Ray Clemence va aprendre l’ofici juntament amb Lawrence, que es va mantenir en el lloc fins al gener de 1970. Va estar sota la seva ombra una mica més de dos anys. Després d’una traumàtica eliminació en els quarts de final de la Copa anglesa Bill Shankly va cridar el porter escocès al seu petit despatx, li va servir un te i li va comunicar de forma paternal que ja era hora de fer un pas enrere. «Dissabte contra el Nottingham Forest jugarà el Ray». Lawrence va beneir la decisió. Sabia perfectament que deu anys enrere hi va haver un altre porter assegut al mateix lloc que ell prenent cafè i escoltant el mateix anunci per boca de Shankly.

Durant les onze temporades següents Ray Clemence només es perdria sis partits de Lliga. Un d’aquests va ser precisament perquè Tommy Lawrence disfrutés de la seva última tarda defensant la porteria del Liverpool abans de marxar per sempre del club. Clemence es va transformar en una de les peces essencials d’un equip irrepetible. Ho diuen els seus títols i els seus números personals, com els 16 gols que només va encaixar en una temporada i que semblaven imbatibles fins que el Chelsea el va reduir a 15 fa amb prou feines cinc anys. Des del 1970 i fins al 1981 va conquerir cinc Lligues, cinc Charity Shield, una Copa anglesa, una Copa de la Lliga, dues Copes de la UEFA, una Supercopa d’Europa i, el que és més important, tres Copes d’Europa.

Una Copa contra el Madrid

Va ser després de guanyar l’última, al Reial Madrid al Parc dels Prínceps de París gràcies a un solitari gol d’Alan Kennedy, quan va prendre una decisió inesperada. No ho va fer sol. El millor amic que tenia en aquella plantilla, Kevin Keegan, va decidir exactament el mateix. Clemence va decidir deixar el Liverpool i que no fos el Liverpool el que el deixés a ell. Enmig de la glòria que vivia després de proclamar-se novament campió d’Europa va entendre que resultava impossible anar-se’n en millor moment, a dalt de tot del futbol europeu vestit amb la samarreta del club de la seva vida. Tenia 32 anys, sabia que la seva caducitat era a prop i, a diferència dels seus predecessors, no volia tenir la famosa xerrada al despatx de l’entrenador.

Llavors va marxar al Tottenham, mentre que Keegan ho va fer al Hamburg. A Londres, en un equip més modest, encara conqueriria una Copa anglesa i una Copa de la UEFA mentre engreixava la xifra de partits amb la porteria a zero (en més de la meitat dels 758 xocs jugats en l’elit no va rebre un gol). De la seva primera visita a Anfield va quedar una imatge per a la posteritat. La seva sortida al camp en el segon temps quan li tocava defensar la porteria que hi ha al costat de ‘The Kop’. Poques ovacions es recorden com la que els seus fidels li van dedicar aquella tarda.

Derrotat per la malaltia

Notícies relacionades

La tennista Marina Bassols denuncia amenaces de mort per les apostes: "T’assassinaré, sé on vius"

Els experts aconsellen entrenar la força: "Aixecar peses augmenta la qualitat de vida en la tercera edat"

En la seva carrera li va quedar pendent tenir més protagonisme en la selecció anglesa. Va compartir temps amb Peter Shilton, que sempre va ser l’elegit per disputar les fases finals dels grans tornejos. La rivalitat entre tots dos va ser un filó per a la premsa anglesa. El 1988, amb gairebé 40 anys a sobre, va prendre la decisió de penjar els guants per sempre. Es va dedicar a treballar, primer al Tottenham i després a la Federació Anglesa, en la recerca de nous i millors porters que ell.

El 2005 li van diagnosticar un càncer de pròstata, del qual en principi s’havia recuperat bé. Però amb el temps el tumor va reaparèixer i ja no hi va haver manera de detenir-lo. Fa un mes Ray Clemence va morir a la seva casa de Liverpool somiant tornar de nou a Anfield.