Rafer Johnson, el trist heroi de l’hotel Ambassador

Rafer Johnson tenia un do. El seu cos li permetia practicar amb èxit l’esport que volgués. Tal com solia fer-se a les escoles nord-americanes, els nois com ell compaginaven diferents modalitats fins que es decantaven per una. L’atletisme, el bàsquet, el beisbol i el futbol americà formaven part de la seva vida. Fins que un dia va tenir una revelació. El seu entrenador el va portar juntament amb un grup d’estudiants a Tulare, a 40 quilòmetres del seu lloc de residència, per veure en viu una competició d’atletisme en què participava Bob Mathias, una celebritat de la zona que ja havia guanyat l’or en el decatló dels Jocs Olímpics de Londres el 1948 i es preparava per fer el mateix en els de Hèlsinki de 1952. Johnson es va sentir impressionat veient la capacitat física de Mathias, però alhora li va cridar l’atenció el nivell de molts dels seus rivals: «Jo podria guanyar gairebé tots aquests paios», va dir al seu entrenador. I de tornada a casa va decidir que el decatló seria seu.

Des d’aquell moment Rafer Johnson va tenir clar el camí a seguir. A la Universitat d’UCLA, on va ser becat, la seva evolució va ser immediata. Ho tenia tot per triomfar en aquesta modalitat que busca l’atleta perfecte. Només flaquejava en la prova dels 1.500 metres, que la majoria de vegades es convertia en un suplici, però ho compensava amb escreix gràcies a la seva velocitat i força. Els progressos van ser meteòrics, molt més ràpids del que intuïen els seus entrenadors. En el seu quart decatló, disputat a Kingsburg, la ciutat on els seus pares es van establir quan tenia cinc anys i on durant molt temps van ser l’única família negra, va batre el rècord del món.

De Melbourne-56 a Roma-60

Acabava d’iniciar la seva carrera i ja era l’indiscutible favorit per guanyar l’or en els Jocs Olímpics de Melbourne de 1956 i heretar la medalla d’or que Mathias s’havia penjat en les dues cites anteriors. Però a Austràlia va patir una lesió a la zona abdominal que el va minvar per complet. Encara així va competir i no va estar lluny de la victòria. Només el seu compatriota Milt Campbell, en la millor actuació de la seva carrera, el va poder superar. Lluny de les seves marques, Johnson va guanyar la plata per davant del rus Vasili Kuznetsov i va tornar a casa desencisat, però amb una ànsia desbocada per rescabalar-se a Roma el 1960.

Llavors el decatló va entrar en una etapa boja en què Johnson, el taiwanès Yang (company a la Universitat d’UCLA a les ordres d’Elvin Drake) i Kuznetzov van elevar el nivell de la prova. El nord-americà i el rus es van intercanviar dues vegades cada un el rècord del món. Segurament haurien sigut més vegades si al camí de Johnson no s’haguessin creuat una lesió i un accident de cotxe que el van portar a perdre’s les temporades de 1957 i 1959. Va arribar a l’any olímpic en bones condicions però amenaçat seriosament per Yang, a qui veia entrenar diàriament i l’evolució del qual era espectacular. 

El paper de Draba a ‘Espàrtac’

Abans d’arribar a Roma hi va haver una circumstància que va poder complicar la seva presència en els Jocs Olímpics. Kirk Douglas, bon amic seu, va oferir a Rafer Johnson un paper a ‘Espàrtac’, la pel·lícula que estava a punt de començar a gravar amb Stanley Kubrick. Buscaven un esportista negre que fes el paper de Draba, l’etíop que es nega a matar Espàrtac al campament de gladiadors. Johnson estava decidit a acceptar, però el van alertar que això podria contravenir les normes olímpiques, que només permeten la participació d’atletes amateurs. Es va plantejar presentar alguna classe de documentació que demostrés que no rebria ni un dòlar per la pel·lícula, però finalment ho va descartar i va assumir que la seva arribada al cine, si es produïa, seria més tard. El paper de Draba finalment va anar a parar mans de Woody Strode, un altre antic esportista de la Universitat d’UCLA.

A Itàlia es va confirmar que l’or seria un duel entre els dos deixebles de Drake. Kuznetzov es va despenjar ràpid i Johnson i Yang van deslliurar un magnífic mà a mà durant els dos dies que va durar la competició. Sempre es van moure en marges molt escassos entre l’un i l’altre. Johnson, gairebé sempre a remolc, es va situar líder després del llançament de disc i va arribar als temuts 1.500 amb un marge de gairebé 70 punts sobre Yang. Però no se sentia còmode. Havia d’acabar a menys de deu segons del taiwanès, però no tenia dubtes que era perfectament possible que perdés aquesta medalla d’or perquè sabia del que era capaç el seu company d’entrenament i amic, i també era conscient de les seves pròpies limitacions en aquesta distància.

Lluita psicològica

Tots dos van tenir una xerrada privada amb el seu entrenador. Drake li va dir a Johnson: «Has de enganxar-te com una paparra a ell, des del principi». A Yang, més tard, li va explicar: «Mai ha sigut capaç de ser amb tu en aquesta prova, has de deixar-lo anar aviat i desanimar-lo». Però aquella tarda, sota la calor de Roma, Rafer Johnson es va soldar a Yang, que va estar una mica lluny del que s’esperava d’ell. 

En un moment de la carrera va girar la vista enrere i el nord-americà, malgrat el dolor que sentia a les cames, va somriure. Volia guanyar Yang en aquesta lluita psicològica que també estaven lliurant sobre la pista. Finalment Johnson va arribar a poc més d’un segon del seu rival i es va assegurar la medalla d’or. Tots dos es van fondre en una de les abraçades més boniques i extenuants que ha conegut l’atletisme.

L’assassinat de Kennedy

Convençut que ja havia complert una etapa de la seva vida, Rafer Johnson es va apartar de les pistes d’atletisme tot i que va exercir de comentarista en diferents moments. Amb només 26 anys encara l’esperaven grans assoliments, però sentia que la seva feina ja havia d’anar per un altre camí. Es va involucrar en tasques de caràcter social i el 1964 va acceptar la proposta del seu amic Robert Kennedy d’unir-se a la seva campanya per la presidència dels Estats Units. L’hi havia promès molt abans, quan era fiscal general, i tots dos tenien llargues converses sobre els canvis que necessitava el país. Rafer Johnson era a l’Hotel Ambassador de Los Angeles el dia que Kennedy celebrava la victòria a les primàries de Califòrnia i pràcticament tenia a la butxaca la nominació demòcrata.

Aquell 3 de setembre un home de 24 anys d’origen palestí anomenat Sirhan Sirhan li va disparar a boca de canó mentre es dirigia a la sortida de l’hotel a través de les cuines. Robert Kennedy estava mortalment ferit, tot i que la seva defunció no es va confirmar fins unes hores després. Rafer Johnson, que va seguir l’escena a pocs metres, va ser qui va desarmar Sirhan en companyia de Robert Grier, antic jugador de futbol americà i que formava part de la seguretat de l’exfiscal general. Amb el pas del temps a l’exatleta li van ploure reconeixements pel seu heroic comportament a les entranyes de l’hotel Ambassador, però ell sempre es va allunyar d’aquesta classe d’elogis. La seva obsessió, reconeguda en diferents entrevistes, era no haver tingut l’oportunitat d’impedir que Sirhan s’acostés al seu amic.

La tasca amb Special Olympics

La mort de Kennedy li va generar un sentiment de devastació, de pèrdua absoluta de la confiança en el futur. Va trigar mesos a sortir d’aquest forat i va ser precisament la tasca amb el moviment Special Olympics, la competició destinada als nens i joves amb discapacitat intel·lectual que poc abans havia posat en marxa una germana de Robert Kennedy, el que el va fer recuperar la fe en el futur.

Notícies relacionades

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

El futur de Sainz Jr. i Márquez

Des d’aquell moment Rafer Johnson va fer de la seva vida un exercici de generositat cap als altres i de modèstia. Els seus amics explicaven que si anaves a visitar-lo a les prestatgeries de casa seva trobaves nombrosos trofeus i medalles que pertanyien als seus fills. Els seus, infinitament més rellevants, no eren enlloc. Si insisties a veure les medalles olímpiques, els campionats americans, s’havia de baixar al soterrani i buscar-los entre capses de cartró.

Un ‘noi Bond’

En els Jocs Olímpics de 1984 a Los Angeles va ser Rafer Johnson l’encarregat d’encendre el peveter olímpic i pocs anys després a la fi va tenir l’oportunitat de participar, tot i que fos en un petit paper en una gran producció de Hollywood, aquella il·lusió que se li va negar el 1960. Va ser a ‘Llicència per matar’, una de les pitjors pel·lícules de la saga de James Bond, en què interpretava un agent de la DEA i Timothy Dalton encarnava 007. Fa una setmana, després d’una vida dedicada als altres, Rafer Johnson va morir a casa seva de Los Angeles, ciutat a què sempre es va mantenir inseparablement unit. En els dies feliços i en el matí trist a l’hotel Ambassador.