Les cares de la crisi de la Covid en l'esport català

La pandèmia del coronavirus està castigant amb ferocitat l’esport popular. Aquestes són algunes de les cares de les crisis al sector.

Pablo Mariano

Pablo Mariano ha dedicat tota la seva vida al karate des que va començar als 8 anys en extraescolars. Ara, 40 anys després, en fa 28 que fa classes. Al març impartia en 12 escoles i en el Dojo Sant Gervasi. Amb la Covid ha vist com la seva única font d’ingressos es reduïa abruptament. «Ningú surt a defensar les extraescolars: amb els de menjadors i neteja, els de les extraescolars som el sector més mal pagat, no tenim vacances ni res i som fixos discontinus».

Ell i la seva dona van entrar als laberints de l’erto. Malgrat que va oferir fer classes per Zoom i amb vídeos, la incertesa de la Covid va fer que es quedés amb la meitat d’alumnes al setembre. Ara amb l’enduriment de les restriccions, de nou una altra apagada. «Som els últims de tot, som part de l’educació dels nanos però ningú ens pregunta», exclama.

Aquest veí del Poblenou veu ara com els nanos a la sortida de les escoles en les quals ell fa classe des de fa gairebé tres dècades se’n van als parcs «sense mantenir grups bombolla ni res». Abans que se suspenguessin les classes, els seus alumnes entrenaven amb mascareta i seguien totes les mesures de seguretat i higiene dictades per les autoritats sanitàries, educació i esport. De fet, des que va poder tornar a entrenar no havia tingut cap contagi en cap dels seus grups de l’escola ni del gimnàs.

«El sector s’arruïnarà si no hi ha ajuts o subvencions», denuncia, lamentant la «situació crítica de les arts marcials» i recordant que les «extraescolars són una peça clau en la comunitat educativa». «No només per a la conciliació sinó també per ajudar la formació social, emocional i acadèmica. Som una part essencial però no ens tenen en compte. Sense la base, no existiria l’esport professional. Som la solució no el problema», assesta.

 

Andreu Ballbé

Andreu Ballbé«L’octubre de l’any passat vam cronometrar 27 competicions i vam facturar 57.000 euros. Aquest octubre només hem ingressat 1.200 perquè només n’hem fet una, el triatló de Barcelona», explica  Andreu Ballbé. «Nosaltres no som ni clubs esportius, ni federats, ni som una cadena de gimnasos però estem igual de perjudicats que ells. No podem ni obrir ni tancar res». La seva empresa, ChampionChip Catalunya, col·laborava en més de 200 carreres a l’any i donava feina a set treballadors. «Els tenim tots en erto i en traiem només dos o tres puntualment quan hi ha una competició, com quan un restaurant que està tancat obre un diumenge per un esdeveniment».

L’èxit de la Cursa de la Mercè, en quatre tandes perquè 3.000 atletes la poguessin disputar sense contravenir les mesures sanitàries que obliga la pandèmia, els havia fet agafar una mica d’esperances, però les noves restriccions han suposat un cop. «El Tast de la Mitja Marató de Granollers que s’havia d’haver fet el 31 d’octubre s’ha ajornat fins al 21 novembre. Tot i que aconsegueixi les restriccions sanitàries, si segueix el confinament municipal de cap de setmana jo que soc de Barcelona no hi podria anar».

L’exatleta, olímpic a Mont-real, explica que més enllà de les grans carreres, vivien sobretot de moltes de populars de petit i mitjà format. «La mitja de Sitges, de Terrassa, de Barcelona... està suspès tot fins a l’abril o maig». El mateix passava amb proves de natació en aigües obertes com la Marnaton Cadaqués o travessies de muntanya com la Matagalls-Montserrat. «No podem ni obrir inscripcions perquè no sabem res. I això fa que la gent no s’hi apunti», reflexiona a l’espera que els seus xips grocs tornin a prendre els carrers de mitja Catalunya.

Anna Garcia

Anna Garcia és àrbitre nacional de natació i internacional d’aigües obertes. Abans de la pandèmia arbitrava diverses competicions cada cap de setmana, en què hi havia 250 àrbitres convocats. «Tenim una sensació d’abandonament. Som els grans oblidats. És com si no es valorés l’esport base, sense el qual no hi hauria esport d’elit. Quan som útils molt en primer pla, però en aquest moment no és important», lamenta, rememorant la sensació de «greuge» que va sentir al veure que les competicions de bàsquet i futbol acabaven la temporada passada.

Un sentiment que també experimenta al veure piscines tancades i metros plens. «Es pot pujar al metro però no anar a la piscina, on cada nedador té un carril i el risc de contagi és mínim. Els clubs han fet tot el que havien de fer, complint al peu de la lletra els protocols que els demanava i no és suficient». Recorda el perjudici que suposa per als nedadors no poder tenir accés a les instal·lacions més en any olímpic.

Tot just va poder arbitrar el cap de setmana del 10 i 11 octubre, amb mascareta i sense públic, «reconnectant amb la il·lusió d’arbitrar» i veient la il·lusió dels esportistes «que tenien moltes ganes de competir». «Només et baixaves la mascareta per donar la sortida i te la tornaves a pujar», recorda abans que tornés a abaixar abruptament el teló. Es pregunta per què a Catalunya, precisament on els clubs de natació són més potents, es tanquen i es mantenen oberts en altres comunitats. «Ens sentim orfes», clama. 

Alberto Montenegro

Fa dues dècades que Alberto Montenegro fa de ‘speaker’. Ha posat la seva veu a la Copa Davis, Mundials i Europeus de més de 20 esports diferents i partits de l’NBA Europa i tota mena de proves atlètiques. A principis d’any va decidir impulsar una agència, Speakers Pro, davant la creixent demanda, especialment amb el ‘boom’ de les carreres populars. «En un sector en creixement, la idea era ser el punt de trobada entre ‘speakers’ i organitzadors que busquessin algú amb coneixement per portar proves com un triatló o ironman, en el qual pots estar 17 hores seguides. I just al posar-ho en marxa ens agafa la pandèmia». 

Si ell havia arribat a fer 35 esdeveniments en un any, en aquest infaust 2020 només n’haurà col·laborat en set, incloent-hi la Copa del Món de triatló, aquest dissabte a València. «Intueixo que serà el meu últim esdeveniment de l’any en què tenia previst fer, entre altres, els Ironman de Calella, Mallorca, Marbella i Vitòria, la Copa Davis a Madrid, la marató de Barcelona i la cursa de Bombers».

Montenegro confia que quan la pandèmia s’acabi el sector torni a agafar impuls, especialment en l’atletisme. «Córrer és l’esport més barat. Amb unes vambes ja està, no has de pagar quota de club mentre, per exemple, per preparar proves de natació t’has de comprar el neoprè o la inscripció a la piscina». Aquest dissabte a València tornarà a agafar el micròfon. «Amb la mascareta no sona igual, però l’important és continuar transmetent».

Luri Sorroche

Notícies relacionades

Rocha es va atribuir el mig milió de sou de Rubiales

Tsitsipas se salva de l’eliminació en un partit agònic

Després de cinc anys entrenant fora, Luri Sorroche va tornar a Catalunya fa un any i mig. Havia estat a l’Índia tres temporades entrenant la selecció masculina de Gujarat, un estat d’allà que mai havia guanyat res. «Vaig fer bronze, plata i or», repassa aquesta tècnica, de 30 anys i que s’entrena des dels 15 anys. Després d’estar en una acadèmia a la Xina i a l’escola del Barça a Florida va decidir tornar a casa malgrat que, a diferència de fora, no podria viure del que li paguessin per entrenar. Va agafar l’aleví del Vilanova i posteriorment el Moja, de Tercera Catalana masculina, convertint-se en l’única entrenadora d’un equip masculí en el futbol amateur català. Recorda el pal que va suposar quan es va parar la competició quan anaven líders, l’«angoixa» de no saber si es reprendria i de no poder retrobar-se amb els jugadors i la satisfacció d’aconseguir l’ascens «reconeixement de l’esforç».

La nova frenada creu que «farà mal a nivell emocional» i que dispararà el «risc de lesió de 0 a 100». Ella, que és professora d’educació física en un institut, reconeix que ara mateix no pot viure del futbol a Catalunya però que s’ho pren com un «voluntariat» mentre espera que el panorama s’aclareixi. «Tenia ofertes internacionals però la incertesa de la pandèmia fa que s’hagi parat tot fins al 2021».