20 set 2020

Anar al contingut

EL 10è ANIVERSARI DE L'ÈXIT MÉS IMPORTANT DEL FUTBOL ESPANYOL (I 7)

Del Bosque rememora la conquesta del Mundial: «Hi estàvem predestinats»

L'exseleccionador reconstrueix la ruta de l'Espanya coral i «moderna» que es va cosir l'estrella de campiona

El tècnic, que va dirigir «un grup sa», va teixir un equip sòlid sublimant la idea de joc implantada per Luis

Marcos López

Del Bosque rememora la conquesta del Mundial: «Hi estàvem predestinats»

Oscar J Barroso AFP7 Europa

A Vicente del Bosque, de Salamanca i madridista, camí dels 70 anys, l’«embafen» els records. El tècnic fins i tot sent «una mica de vergonya», ja retirat del futbol, vivint just darrere de la vella ciutat esportiva del Madrid, on trepitjava llavors feliç els camps de terra, quan Espanya gira la vista enrere i vola cap al Soccer City de Johannesburg, on tal dia com avui, fa justament una dècada, s’instal·lava a l’Everest del futbol mundial.

No només es cosia una estrella de campiona sinó que es colava, i ja per sempre, en la memòria de les grans seleccions. I ell, el Vicente, de Salamanca i madridista, home de fermes conviccions, capaç de provocar consens i de fer creure als jugadors que eren ells els que manaven quan, en realitat, qui portava el control d’aquell equip inoblidable era ell.

Al tècnic l’«embafen» els records i tant homenatge pel títol mundial

El Vicente, fill i net de ferroviaris, la infància del qual es va desenvolupar al barri del Garrido de Salamanca abans d’anar-se’n a Madrid amb 16 anys, va heretar aquest esperit del Fermín, el seu pare, un home recte, just, progressista i republicà en temps de repressió, que va estar empresonat després de la guerra civil.

Una persona, com sol recordar el tècnic, sense falsedat, angoixat sempre per la responsabilitat de complir, austera per obligació. I, alhora, per convicció. Com el seu fill Vicente.

«Inèrcia positiva»

Auster és, per descomptat, Del Bosque, el tècnic que va acceptar la millor (o pitjor) herència possible:una Espanya campiona d’Europa el 2008 guiada per la saviesa popular i la gran valentia de Luis Aragonés, el Savi d’Hortaleza, el veritable transgressor que necessitava l’autocomplaent futbol espanyol, refugiat sempre en l’excusa.

Del Bosque aixeca la Copa del Món al Soccer City. / AFP / JAVIER SORIANO

«Tothom em deia que era el pitjor moment per agafar la selecció. I jo llavors pensava: ‘Sí, és el millor’!»

«Tothom em deia que era el pitjor moment per agafar la selecció. I jo llavors pensava: ‘¡Sí, és el millor moment! ¡El millor!’. ¿Per què? Perquè hi havia una inèrcia positiva», recorda Del Bosque, igual de desconcertat ara pels reconeixements que fa deu anys. «Pel que fa als clubs, havíem mantingut una hegemonia en el futbol europeu amb el Barça, el Madrid, l’Atlètic, el Sevilla, el Vila-real...», explica incloent-los tots en l’origen de l’autèntic big bang de la selecció.

Espanya va ser obra d’un atlètic (Luis), guiada per un madridista (Vicente) amb l’essència més culer en el seu estil (Johan + Pep)

Un equip parit per un símbol matalasser (Luis), millorat des de l’excel·lència per un madridista de bressol (Vicente) amb l’essència ideològicament més pura joc del barcelonisme innovador (Johan + Pep).

«Teníem una bona base i, des del 2008, amb el Luis, que vam ser campions d’Europa, ja es veien uns jugadors molt bons, molt coordinats i amb un estil de joc reconegut», afirma Del Bosque, la vocació didàctica del qual (va estudiar primer de Magisteri i després es va treure el títol d’entrenador) resultaria fonamental, inspirat sempre en la seva carrera per dues figures a les banquetes tan separades (Molowny, Miljanic i Boskov) com, alhora, pròximes.

Del Bosque, en el CSD durant els actes commemoratius del triomf en el Mundial. / AFP / ÓSCAR J. BARROSO

La passada va acabar amb la fúria

Luis va trencar les barreres que ningú es va atrevir abans i li va donar el poder a la pilota. Curiós. Ell, un tio que adorava el contraatac, es va posar en mans dels petits (Xavi, Iniesta, Silva...) per fer callar Alemanya el 2008, pròleg de la tempesta perfecta que va desencadenar l’Espanya de Vicente dos anys més tard.

La selecció es va apropiar de la pilota i va enterrar drames i excuses ancestrals que la deixaven en el no-res

La passada com a idioma universal entre tots ells per enterrar, i ja per sempre, l’anacrònica fúria espanyola que es quedava sempre a la porta del no-res. Quan no era un cop de colze de Tassoti a Luis Enrique (Estats Units-1994) era el no gol de Cardeñosa al Brasil (Argentina-1978), el polèmic robatori arbitral d’Al-Ghandour (Corea-2002) o el gol que sí que va ser de Michel (Mèxic-1986) però el col·legiat no va veure. ¿El VAR? No existia al segle passat.

Fins que va arribar Luis i es va quedar amb la pilota per passar-se-la de manera delicada i verinosa. I després, Vicente va tocar més del que semblava o es veia per, intel·ligent i discret com va ser, construir una selecció indestructible, que es va aixecar amb tanta energia de la primera bufetada que es va transformar en una icona de seguretat.

Home de paraula

«Després de perdre contra Suïssa, li vaig dir als jugadores: ‘Si guanyem els sis pròxims partits serem campions del món. Cosa que va passar’. Aquesta reflexió va arribar després d’una nit en què el tècnic no va poder agafar el son, mentre els sis capitans de la selecció es reunien en secret en una habitació de Potchefstroom, amb Fernando Hierro, el director esportiu de la federació.

Els jugadors de la selecció celebren el gol de Puyol a Alemanya en la semifinal. / AFP / ROBERTO SCHMIDT

«Era un grup sa de jugadors, molt sa, amb un ambient cordial i saludable» 

«Era un grup sa, molt sa, amb un ambient cordial i saludable», admet el de Salamanca, capaç d’aglutinar els futbolistes, prenent decisions transcendentals ocultes sempre sota un to de suavitat i moderació
Des de Barcelona ens deien que traguéssim Xabi Alonso i des de Madrid ens demanaven treure Busquets. No vam ser tossuts, sinó que ens basàvem en el que era millor per a l’equip perquè es tractava de dos jugadors importantíssims», recorda.

A Sud-àfrica la rivalitat entre Barça i Madrid va quedar sepultada 

Ni l’un ni l’altre van abandonar l’onze inicial d’una Espanya que va superar cròniques i tribals rivalitats entre el Madrid i el Barça per ser un equip coral i «modern», com sosté orgullós el tècnic. «Pensàvem que podíem fer un bon Mundial», diu sense presumir, recordant que «ho teníem tot a favor nostre i que si ens acompanyava la sort podíem fer-ho». I es va fer.

De la por de l’èxtasi

Després de la derrota en el debut, Espanya va patir la por de no estar a l’altura de la seva responsabilitat («amb Hondures no vam jugar bé i després és veritat que camí del partit contra Xile no parlava ningú a l’autobús, absolutament ningú») fins que es va alliberar per pujar sense necessitat d’oxigen artificial la inexplorada ruta cap a l’Everest.

Puyol caboteja el gol del triomf a la semifinal sobre Alemanya (1-0). / AP / MATT DUNHAM

Mentre Del Bosque anava tocant tecles sigil·losament (l’entrada de Pedro va trasbalsar Alemanya) abans que Iniesta descobrís el silenci al Soccer City i retés homenatge etern a Jarque, el seu amic. «Contra Alemanya vam jugar el nostre millor partit. I a sobre els vam guanyar amb un gol de cap», diu sorprès Del Bosque sobre el gol de Puyol. O sigui, el món al revés. «Hi estàvem predestinats», afirma Vicente després de trepitjar el cim.