El dia en què Guruceta es va passar de la ratlla

Per a aquells que van viure la situació, res que puguem explicar resultarà exagerat. Els fets sí que ho van ser. Situem-nos en el context. Partit de tornada dels quarts de final de la llavors Copa del Generalíssim, amb el Camp Nou ple de gom a gom. Just sis dies abans, el Reial Madrid havia vençut a l’anada per 2-0 i el barcelonisme creia en la remuntada. Ja hi havia un profund malestar en l’ambient perquè les cròniques parlaven d’un fora de joc d’Amancio en el segon gol que Zariquiegui no va voler assenyalar.

Els dos equips necessitaven la Copa per tapar un recorregut de Lliga francament mediocre. El Barça, amb Vic Buckingham a la banqueta, juga amb Reina a la porteria; Rifé, Gallego, Torres i Eladio a la defensa;Zabalza, Juan Carlos i Marcial al centre del camp, i Rexach, Alfonseda i Pujol com a atacants. L’onze del Reial Madrid està format per Junquera; José Luis, Benito, Zoco, Sanchis; Pirri, Grosso, Velázquez; Ortuño, Amancio i Bueno.

Segurament, massa partit i massa ambient per a Guruceta, que s’acaba d’estrenar entre l’elit del xiulet (té 28 anys llavors). Just abans del descans, Rexach avança els locals al marcador i els assistents es fan il·lusions. La segona meitat es converteix en un atac constant contra la porteria defensada per Junquera. El segon gol, el de les taules, el que propiciaria una pròrroga, sembla a punt de caure quan, en el minut 59, un refús de la defensa visitant és aprofitat per Manolo Velázquez per sortir rabent i en solitari camí de Reina. El persegueix Rifé, que, a dos metres de l’àrea, comet falta. El ràpid contraatac enganxa Guruceta a molta distància, mig camp de marge. Davant la sorpresa general, el col·legiat assenyala el punt de penal. I allò va ser Troia.

El públic embogeix de ràbia i comença a caure una pluja de pesants coixins –llavors encara farcits i a partir d’aquí lleugers i volàtils–, per protestar contra la flagrant injustícia. Els futbolistes s’arremolinen entorn d’un desbordat Guruceta, que manté la seva decisió i no sembla avenir-se a raons. Al contrari, expulsa el lateral Eladio Silvestre per deixar-li anar «ets un madridista, no tens vergonya», segons diu l’acta. Un excitadíssim Rifé aconsegueix que els seus companys es retirin breument del camp com a protesta contra l’alcaldada. A sobre, l’àrbitre donostiarra clava un cop involuntari a Pirri, que cau a terra, mentre els companys s’enerven pensant que ha sigut per una agressió dels blaugranes.

El partit es reprèn fins que, aquesta vegada, és Rifé qui cau a l’àrea contrària, sense que Guruceta adverteixi absolutament res. Impossible jugar, tanta adrenalina en l’ambient ha provocat un incendi d’ànims que no s’havia vist mai al Camp Nou. La gespa queda poblada de coixins, hi ha conats d’invasió del camp, se succeeixen les càrregues policials i la protesta unànime d’uns aficionats que analitzen aquesta pena màxima com la tòpica gota que fa vessar el vas.

L’‘equip del govern’

Durant anys, aquest és el sentiment més estès entre els culers, s’han sentit discriminats. Massa partits perduts per decisions del jutge, massa enfrontaments guanyats pel Madrid en circumstàncies que han fixat la consideració d’‘equip del govern’ amb carta blanca absoluta, amb constants ajuts perquè guanyés campionats. Com aquell Madrid-Barça amb gol victoriós de Veloso superat el temps reglamentari nou minuts. Com tants i tants exemples acumulats en una interminable llista de greuges, desbordant en la dècada dels 60, personificats en l’injuriat Ortiz de Mendíbil, un àrbitre odiat.

Després de l’aturada definitiva, els disturbis no cessen i l’actuació policial enerva encara més els ànims. Volen dispersar la invasió del camp i només aconsegueixen que el públic, sense abandonar les localitats, els recrimini el seu excés de zel. Els ja manifestants incendien una unitat mòbil de TVE i causen destrosses a l’estadi amb un sorprenent recompte: cinc bancs cremats, 170 llistons de seients trencats, 69 places de tribuna fetes malbé, vidres, portes, altaveus... Anys després, per boca del mateix fill de l’interessat, sabríem que Guruceta va abandonar aquella nit el Camp Nou vestit de guàrdia civil, amb tricorni inclòs, per driblar la marabunta que l’esperava. Bé diuen que la realitat sempre supera la ficció. A cap guionista se li hauria ocorregut una disfressa de camuflatge tant segura com xocant.

La indignació amb prou feines decreix amb el pas de les hores, cou profundament l’eliminació. Per a una legió, ha sigut una metafòrica mostra del centralisme, de l’autoritarisme i de recordar qui mana aquí en ple franquisme. I només falta que, durant els dies següents, diaris com ‘El Mundo Deportivo’ o revistes com ‘La Actualidad Española’ publiquin unes seqüències de fotos gairebé idèntiques, fetes des de la tribuna del Camp Nou, en què queda certificat que la càrrega de Rifé sobre Velázquez es va produir lluny de l’àrea de càstig.

El president Agustí Montal, tingut per mel·liflu i condescendent per la seva massa social, treu el seu perfil més ferotge i anuncia la recusació a perpetuïtat de Guruceta. Un parell d’anys abans, Montal ja havia fet un cop de puny sobre la taula del futbol espanyol revelant l’escàndol dels oriünds, aquells presumptes descendents d’espanyols que poblaven les plantilles de Primera Divisió. Aquesta vegada, esgrimeix tota mena d’arguments. Per exemple, que a la temporada 1969-70 al Madrid li han xiulat nou penals a favor i només tres en contra, mentre que al Barça l’han afavorit només amb una pena màxima mentre el carregaven amb cinc.

La indignació no cessa

Montal no afluixa i exigeix davant de qui mana que s’acabi una vegada per sempre el tracte discriminatori que pateix el Barça. Les autoritats polítiques el criden a capítol i demanen que cessi en la seva bel·ligerant actitud. Res. La indignació no cessa. I menys quan personatges com Santiago Bernabéu declaren que el penal ha sigut claríssim i el Comitè de Competició imposa la multa màxima al Barça, advertint el Camp Nou de tancament. Per compensar, el comitè suspèn sis mesos Guruceta, sanció que provoca la dimissió de José Plaza, el president del Comitè Nacional d’Àrbitres, amb prestigiosa fama d’antibarcelonista.

Notícies relacionades

Vine a escalar i apunta’t a competir: s’obre el termini d’inscripcions

Nadal esclafa el jove Blanch i es regala un dia més a Madrid

Després d’un enrenou tan sonor, únic en la seva espècie, durant molts anys el públic del Camp Nou dedicarà el crit col·lectiu de «Guruceta, Guruceta» als àrbitres que prenguin decisions contràries als seus interessos. La recusació a Guruceta va durar 15 anys. Se li va aixecar perquè pogués xiular un amistós de pretemporada i, immediatament, el repudi va quedar renovat fins a la seva mort en accident de trànsit, produïda el febrer del 1987. De Guruceta molestava tot, des del maleït penal fins al seu arrogant comportament i manera de ser, incapaç de reconèixer mai un error tan tremebund. ¿O va ser un pla premeditat? Aquesta va ser la pregunta que es va plantejar llavors la gran majoria d’un barcelonisme que es va sentir profundament ferit i eludit.