BARRACA I TANGANA

Somiar despert

El confinament no només ha canviat la nostra realitat, la qual cosa és òbvia. El coronavirus també ha canviat la mesura dels nostres somnis, la gasolina interior de les nostres vides.

jdomenech52860295 ame6240  ciudad de guatemala  guatemala   20 03 2020   edwin200321132030

jdomenech52860295 ame6240 ciudad de guatemala guatemala 20 03 2020 edwin200321132030 / Esteban Biba

2
Es llegeix en minuts
Enrique Ballester
Enrique Ballester

Periodista

ver +

Els somnis que més diuen sobre nosaltres són els que tenim estant desperts, perquè així somiem el que volem. Quan jugava a futbol, la nit abans de qualsevol partit i sempre que no arribés borratxo al llit, era norma pensar en jugades i gols per plasmar al camp l’endemà. Aquest somieig nocturn se solia trencar, solia quedar llunyíssim el matí posterior, en el despertar atordit i cru, amb un cop de realitat al front.

Quan vaig deixar de jugar a futbol vaig adaptar aquest costum a la meva rutina, per acolorir-la amb fantasia. Vaig començar a somiar despert amb actuacions estel·lars dels meus futbolistes preferits, amb nits glorioses del meu equip preferit, amb tot el que m’hauria de fer feliç l’endemà. També amb dones improbables, treballs impossibles i èxits professionals. Somiava despert amb el premi multimilionari de la loteria, amb les cròniques que havia d’escriure des de l’estadi, sobretot com començar-les i com acabar-les. Aquests somiejos nocturns se solien trencar quan em despertava, amb un cop de realitat al front.

El confinament no només ha canviat la nostra existència, cosa que és òbvia. El coronavirus també ha canviat la mesura dels nostres somnis, la gasolina interior de les nostres vides. Ara abans de dormir ja no penso en coses extraordinàries, sinó en coses bàsiques: la supervivència. En la família. En aguantar. En veure’ns. En tantes coses i alhora en tan poques. En un dinar d’estiu, en una sobretaula que s’allarga, en una tarda que es complica i en una nit que mai s’acaba. En sortir a prendre un gelat a l’estiu. En la meva filla tocant-se els cabells amb la mà per arreglar el que el vent ha esvalotat. En les coses de tots. En deixar a part la pura supervivència i tornar a viure com més aviat millor.

Camp de la Ciutat del Futbol a Valdebebas (Madrid).

Trobar a faltar

Notícies relacionades

És força estúpid, però trobo a faltar que soni el despertador i pensar: ànims, surt del llit, que aquesta nit hi ha partit, ànims, que aquest estiu hi ha Eurocopa, ànims, que el mes que ve juguen el Masters d’Augusta. Trobo a faltar quedar per arrossegar-me en una festa futbolera i em pregunto per què jugava tan poc en els últims anys. Trobo a faltar desesperar-me amb les centrades que van directes al servei de porteria, ho trobo a faltar, tot i que era el que més em desesperava en els partits. Trobo a faltar cada tonteria: mirar si fitxo algú a Biwenger. Trobo a faltar fins i tot tenir 14 anys i anar pel carrer pensant que em poden atracar en qualsevol moment.

Són dies de derrotes immenses i victòries nímies. Dies de lluitar cada punt, tancar-se a l’àrea i anotar-ne algun. Lluitar per la permanència. Disputar cada pilota com si ens hi anés la vida, perquè realment ens hi va la vida. Aquí, en cada ovació balconera, en cada una d’aquestes que es dediquen als sanitaris, li dic al meu fill que l’aplaudeixen a ell perquè s’ha portat bé i perquè es queda a casa, i se’n va al llit supercontent. Llavors, en aquell moment previ a dormir, m’agradaria saber amb què pensa encara despert. M’agradaria tant que continués innocent i feliç, imaginant jugades i gols sense parar. També m’agradaria que la realitat, al matí següent, no trenqués aquests somnis.