Els dissabtes al sol

A la primera escena surto explicant a tothom, a l’estiu, que havia apuntat el meu fill a futbol els dissabtes al matí per obligar-me a no sortir els divendres. A la segona escena estic de sopar un divendres, aquest últim precisament, dient a tothom que, senzillament vaig apuntar el meu fill a futbol els dissabtes al matí precisament per obligar-me a no sortir els divendres. A la tercera escena estic recolzat a la tanca del camp, acusant la falta d’ombra i gairebé sense haver dormit, suant la ressaca sense poder parlar encara, pensant en quin moment vaig pensar que era bona idea apuntar el meu fill a futbol els dissabtes al matí si tothom ja sabia que acabaria sortint els divendres igualment.

En realitat ja gairebé no surto, tot i que acaba de començar la temporada, i qui sap. El moment més trist no és quan deixes de sortir, igual que no ho és el dia que baixes de categoria. El pitjor ve després. Penso, per exemple, en un club històric, en un Saragossa atrevit. El moment de tristesa absoluta és quan portes tant temps veient el Saragossa en Segona Divisió que ja no et sembla estrany que el Real Saragossa estigui en Segona Divisió, la desolació s’imposa quan normalitzes que el Saragossa jugui un munt d’anys Segona Divisió. Aquesta és la tristesa que corca: quan algú deixa de sortir, algun Saragossa de la nit, i fa temps que no el veus per allà, tant que ja ningú li pica per WhatsApp, que ja ningú pregunta per ell cada cap de setmana, que ja està assumit que les coses ara són així. El moment més trist és comprovar que ningú et troba a faltar, ni els divendres ni a Primera Divisió.

La inseguretat dels ídols

Notícies relacionades

Laporta aguanta Xavi fins al 2025

El Barça ensopega en el seu primer pas cap a la ‘final four’

A partir de certa edat, insistir amb els divendres no té gaire sentit, com la fidelitat cega en segons quines persones i equips. A partir de certa edat tampoc ens deixen tenir ídols i és una pena perquè a mi em donava certa seguretat tenir un ídol, una seguretat diàfana i duradora que resolia amb senzillesa preguntes bàsiques: què està bé, què està malament, qui vull que guanyi, qui són els bons, qui són els meus. A mi, ara seguir amb el cotxe un taxi, quan condueixo, em dona una seguretat similar. En canvi veure un taxi pel retrovisor em genera una inquietud incòmoda. És el mateix que tenir fills, que de sobte ets, sense haver-ho pensat i amb les teves imperfeccions i pors i confusió infinita, el seu primer ídol. Tampoc hi veig gaire sentit.

A partir de certa edat tens claríssim que en cas de guerra, en plena batalla, optaries sense dubtar per tirar-te al terra a fer-te el mort a veure si cola, però claríssim. A partir de certa edat et diuen que ets vell, que t’han sortit cabells blancs, t’ho diuen com si no ho sabessis, com si no tinguessis miralls a casa. A partir de certa edat la seguretat és el que compta. Jo ho ompliria tot de centrecampistes. Res em transmet més seguretat que un equip de futbol ben armat, ben compacte, atapeït d’interiors, amb un nombre mínim de cinc centrecampistes. El món seria un lloc millor si només hi hagués funcionaris, ídols, nens, divendres i centrecampistes.