04 d’abr 2020

Anar al contingut

OPEN DELS EUA

Nadal: «M'agradaria ser qui tingui més títols de Grand Slam»

El tennista balear verbalitza la seva ambició per superar Federer en grans abans de la final de Nova York

Per sumar el 19 s'haurà d'imposar al jove brillant rus Medvedev, «l'oponent més dur»

Idoya Noain

Nadal: «M'agradaria ser qui tingui més títols de Grand Slam»

DON EMMERT

Possiblement no ho hauria dit si un periodista no li hagués fet la pregunta però, sigui com sigui, Rafael Nadal per fi ha verbalitzat la seva ambició de ser als llibres d’història com el guanyador de més títols de Grand Slam. «Per descomptat que m’agradaria ser qui en tingui més», va afirmar a Nova York.

El de Manacor s’acabava d’imposar a la semifinal de l’Open dels Estats Units a Matteo Berrettini després de doblegar amb un ‘tie-break’ no apte per a cardíacs el gran tennis desplegat pel jove italià de 23 anys al primer set i fulminar-lo en els dos següents, per acabar 7-6 (8-6), 6-4 i 6-1. Arribava així a la seva vint-i-setena final d’un gran, la cinquena a Nova York, la tercera de l’any en un ‘major’ després de la d’Austràlia  i la que li va donar l’històric dotzè títol a Roland Garros. I tot i que encara li queda superar l’escull més difícil que podia trobar, un duel aquest diumenge amb el jove meteor rus Daniil Medvedev, el mallorquí és a només un pas de guanyar el quart títol a Nova York, el gran número 19, el que el deixaria a només un del rècord de 20 del suís Roger Federer.

Construir oportunitats, la felicitat

Són números que ateses algunes coses, com els 38 anys de Federer i els 33 de Nadal, permeten entregar-se a aquestes hipòtesis que tan poc li agraden al de Manacor. Però dues vegades va pronunciar, en anglès, aquesta frase de desig de dominar l’Olimp, tot i que després matisés, com sí que acostuma a fer, que aquesta fita és important però no la motivació ni la meta. «La felicitat personal, la satisfacció, és tenir oportunitats per lluitar pels grans, com he fet aquí», va dir. «Continuo dormint molt bé sense ser qui té més títols de Grand Slam (...) No pots estar tot el dia frustrat o pensant a tothora què té el teu veí millor que tu. Has de ser feliç amb tu mateix. Has de fer-ho a la teva manera».

La seva manera és el treball partit a partit, duels com el de divendres davant Berrettini, en què una vegada superat l’ensurt del primer set i després d’aconseguir trencar-li el servei al canoner italià a la desena oportunitat va desplegar el que ell mateix identifica com el seu «millor tennis en aquest torneig». I és el que sap que li farà falta davant Medvedev.

Medvedev, «gairebé la perfecció»

Amb 23 anys, semblava inevitable que el moscovita arribés a aquesta final. És el tennista que més partits de l’ATP ha guanyat aquest any (50 davant els 46 de Nadal, amb 37 i 21 de respectius en pista dura). És, com recorda el de Manacor, «qui està en millor forma i qui està jugant al nivell més alt d’un temps ençà». I amb paraules de Carles Moyà es tracta d’«un frontó, una paret», que no només té joc, mà i moviment, malgrat la seva alçada, sinó, i sobretot, «fortalesa mental».

Si la temporada de Medvedev, començant a Austràlia i passant per terra batuda ja era «sorprenent», amb paraules de Nadal, a l’estiu ha sigut «gairebé la perfecció». Igualant llegendes com Ivan Lendl i André Agassi, qui dilluns serà el número 4 del món ha arribat a les finals de Washington, Mont-real i Cincinnati (on es va emportar el títol), i ara a la de Nova York. Ha guanyat 20 dels últims 22 partits en pista dura. I una d’aquestes derrotes, la de Mont-real, la va patir justament davant Nadal, que amb menys de 70 minuts el va destrossar amb un 6-3 i 6-0.

No obstant, aquest diumenge, el segon enfrontament de les seves vides és diferent. Un escenari més gran, molt més en joc. I tot i que Medvedev en dos partits a Flushing Meadows es va guanyar la fúria del públic i una pluja d’esbroncades per gestos gens esportius, ha estat fent propòsit d’esmena, disculpant-se reiteradament, prometent fer esforços per «ser una millor persona a la pista». El que va ser un diluvi d’esbroncades durant els últimes dos partits ha sigut, a tot estirar, un xim-xim, amb els espectadors més entregats a l’aplaudiment del seu bon tennis. I d’aquest en té molt.

Ho sap Nadal, que quan divendres va saber que Medvedev l’acabava de definir com una «màquina», «una bèstia a la pista», va fer alguna cosa més que agrair els afalacs. «Espero ser així aquest diumenge», va dir rient; «ho necessitaré».

Nadal, segons Moyà

És una cosa de la qual també n’és conscient Moyà. Aquest dissabte, després del penúltim entrenament a Flushing Meadows, l’entrenador mostrava la seva satisfacció per la forma en què Nadal ha arribat a la final, «amb alts i baixos però amb una cosa comuna en els moments menys bons: saber competir, capgirar les coses quan s’estava complicant tot».

Moyà valorava també els aspectes reforçats del joc del campió. «La sacada li ha donat molta vida en aquest torneig i des del fons ha estat bé», deia. «La tranquil·litat de la sacada i jugar gairebé sempre en posicions avantatjoses durant el punt al final fa que les següents boles siguin més fàcils, que pugui continuar dominant amb la qual cosa escurça el temps a la pista, escurça el risc de lesions... És tot un conjunt de coses».

És el fruit d’un treball «fonamental» en què van començar a treballar l’any passat, que ja va començar a donar fruits a Austràlia i que ara ha reforçat el campió, especialment amb la seva segona sacada millorada, completat amb canvis de velocitat, de direccions... 

Tot això dona una mica de tranquil·litat a l’equip de Nadal, que segons Moyà a més diumenge «encara té marge per jugar millor». «Rafa té les armes per fer-li mal però Medvedev també té les seves. Qui imposi el seu foc és qui tindrà les de guanyar», resumia.