Héctor Simón: del cel a l'infern, de l'infern al cel

Si, com emfatitzava Charles Bukowski, un ha de morir unes quantes vegades abans de poder viure de veritat, una part d’Héctor Simón  (Llançà, Girona: 13.03.1984) va quedar enrere per sempre a finals del desembre del 2005, quan va tenir un desgraciat accident que li va canviar la vida. Després d’haver vençut el Tenerife en l’últim partit de l’any, un grup de jugadors del Racing de Ferrol van voler allargar la festa de celebració amb un bany a la piscina de l’hotel de concentració. Amb tanta mala fortuna que el prometedor centrecampista català, que en aquell temps defensava la samarreta del Ferrol en qualitat de cedit per l’Espanyol, es va llançar a l’aigua de cap en una de les zones menys profundes i es va fracturar les dues primeres vèrtebres cervicals. “Al 90 o al 95% de la gent a qui li passa això o mor o es queda en cadira de rodes”, admet l’actual futbolista de l’Olot, que es va salvar per només uns mil·límetres.

La lesió va frenar en sec la meteòrica progressió de Simón, que en poc menys d’un any havia passat del filial del Figueres a disputar nou partits amb el primer equip de l’Espanyol, per embarcar-lo en una aventura en la qual recuperar-se no seria l’únic objectiu. “La meva idea sempre va ser tornar a jugar. Fins i tot em van oferir la invalidesa permanent, però jo només volia tornar a jugar al futbol, que és el que més m’agradava des de ben petit. Hi va haver èpoques difícils, setmanes en què després de frustrants visites al metge em sentia incapaç d’anar a entrenar. Però de seguida em refeia. Mai vaig pensar a deixar-ho. Mai", afegeix Héctor abans de reconèixer que la seva passió pel futbol és el que li va permetre continuar lluitant, continuar buscant la llum al final de negres túnels, sobreviure a desil·lusions, a doloroses recaigudes, trobar la il·lusió per entrenar-se en solitari en el camp de Llançà que anys enrere li havia vist descobrir el futbol.

Una forma més sana

La pilota havia fet trontollar els fonaments de la seva vida, però l’empordanès no podia renunciar al que estimava. Perquè “els que hem crescut jugant a futbol, els que hem creat la nostra autoestima al voltant d’una pilota, ens trobem nus sense aquesta”, apunta un Héctor que aquella desgràcia va conduir a “aprendre a relativitzar les coses, a saber treure’ls importància, a acceptar-les, a mirar més enllà, a viure el futbol d’una manera més sana, a veure que no és el més important, que el futbol és només futbol”.

"El futbol cada vegada és més un ‘hobby’ per a mi. Continua sent el que més m’omple, el que més em col·loca, però cada vegada és més un ‘hobby’", prossegueix el ‘8’ de l’Olot, que d’algun temps ençà compagina la pràctica del futbol amb un servei de ‘coaching’ amb què, canalitzant, madurant, tot el que li ha tocat batallar al llarg de la seva carrera futbolística, intenta ajudar altres esportistes "a conèixer-se més, a valorar-se més a un mateix, a viure les coses d’una altra manera, a ser conscients de la importància de saber cap a on volen anar, de saber què és el que volen, els peatges que estan disposats a pagar per fer-ho realitat. Crec que puc ajudar que quan algú tingui 35 anys no pensi que si en tingués 20 faria les coses d’una manera diferent. Perquè, ostres, quan miro enrere, quan ho revisc tot, penso que, si pogués, jo faria les coses d’una altra manera».

"Mai vaig llançar la tovallola"

"¿Que què li diria a l’Héctor Simón del dia després de tenir l’accident? “Li diria que el futbol no ho és tot, que posés energies en altres àmbits de la seva vida per viure millor la situació, d’una manera menys malaltissa. Però que, si vol continuar jugant al futbol, no renunciï a fer-ho”, accentua el futbolista de Llançà, un Simón que, rebel·lant-se contra tots aquells que s’havien aventurat a dir que no ho aconseguiria, va acabar tornant als terrenys de joc 792 llargs dies després. S’havia aixecat de la lona de manera miraculosa, però els dos anys següents van ser “fins i tot pitjors, perquè tenia la necessitat de sadollar l’obsessió de jugar, però la dificultat de tornar a agafar el ritme de competició, de tornar a tenir oportunitats, era enorme”.

“Pitjor, segurament, no m’anirà”, reconeixia quan, el 2009, Narcís Julià va rellevar Cristóbal Parralo a la banqueta del Girona, el club en què va recalar després d’haver deixat l’Espanyol. La seva realitat no va millorar ni en la Cultural Lleonesa ni en el Benidorm, però Héctor havia lluitat massa com per rendir-se o abaixar els braços. "Podria haver dit: ‘Hòstia puta, prou.’ Però, no. Mai. Sempre vaig creure que aconseguiria tornar. Mai vaig llançar la tovallola", assevera un Héctor que, el 2014, després de passar pel Castelló, el Sabadell i l’Oviedo, va acabar recalant en l’Olot, on l’empordanès, un obrer del futbol, s’ha retrobat amb el seu futbol, erigint-se en el talentós timó del conjunt de la Garrotxa, en un dels seus grans líders.

Continuar disfrutant

Notícies relacionades

Les estacions d’esquí catalanes aposten per la sostenibilitat per allargar les temporades

"La regla és un signe de salut"

Ningú ha jugat més partits que ell en Segona B amb la samarreta de l’Olot (130), el club en què Simón, “un veterà humil que afronta el futur amb ambició i il·lusió”, per fi ha trobat l’estabilitat. Simón somriu. I la vida per fi li somriu a ell, a un futbolista que ha après que, com reivindicava Andrés Iniesta, amb qui va compartir un any a la Masia, després d’haver firmat el gol més important de la història del futbol espanyol, ser feliç és superior a qualsevol triomf, que val més disfrutar del present que lamentar-se pel passat.

“Podria haver jugat molts anys a Primera, sí. Però també podria haver-me quedat en una cadira de rodes. O una cosa pitjor. Em quedo que vaig poder continuar caminant, que he pogut continuar disfrutant del futbol”, recapitula el que és el segon capità de l’Olot, un futbolista que mai ha oblidat ni d’on ve ni tot el que ha hagut de patir. La cicatriu que encara té a la part posterior del coll l’hi recorda diàriament, de la mateixa manera que serveix per evidenciar el seu caràcter lluitador i incansable, el d’un d’aquells jugadors que, des del silenci, honren aquest bonic esport.