EL PRIMER RIVAL D'ESPANYA A LA LLIGA DE LES NACIONS

Anglaterra vol una nova dosi d'orgull

Southgate ha tornat la il·lusió al país amb una excel·lent generació de futbolistes que els va captivar en el Mundial de Rússia

Anglaterra vol una nova dosi d'orgull

David Davies

3
Es llegeix en minuts
Josep Martí Blanch

Els Tres Lleons tornen aquest dissabte a Wembley per la porta gran, en el seu retrobament amb l’afició anglesa després del Mundial de Rússia. Tot el país va viure com una gesta el quart lloc de la seva selecció en la cita mundialista i el joveníssim equip de Gareth Southgate ha fet que els aficionats tornin a sentir-se orgullosos del seu combinat nacional. Les entrades s’han venut bé per al xoc contra Espanya i a Londres s’ha penjat el cartell de "tot venut".

També estaran ocupats tots els seients en l’amistós que jugaran contra Suïssa a Leicester, tres dies després. Al juliol, malgrat la derrota contra els croats a les semifinals, els anglesos van començar a tornar a creure que la seva selecció també pot ser algú. Ara volen una nova dosi d’orgull passant per sobre d’Espanya.

Aposta per la joventut

L’expectació naturalment no és la d’un Mundial o la d’una Eurocopa. Però no hi ha ningú que no es prengui seriosament el partit. Per a Southgate la nova Lliga de les Nacions és una oportunitat per continuar insistint en la necessitat de dotar el combinat anglès d’una mentalitat guanyadora, acabar de renovar l’equip amb una aposta extrema per la joventut (ja va ser el tercer combinat amb una mitjana d’edat més baixa en el Mundial) i fer creure als seus jugadors i als aficionats que l’objectiu de guanyar l’Eurocopa el 2020 (Anglaterra no ha guanyat mai aquest títol) és perfectament possible.

La narrativa que s’ha creat després de Rússia és que només és qüestió de temps que la selecció anglesa aixequi un títol important

La narrativa que s’ha creat després del Mundial és que només és qüestió de temps que la selecció anglesa pugui aixecar un títol important. Mentre a l’estiu els seguidors esgotaven les armilles a les botigues de roba per emular la manera de vestir de Soutghate, també es començaven a escriure històries sobre les bondats del pla a llarg termini de la federació anglesa.

En aquest sentit, que Anglaterra aixequés la copa de campió en els últims mundials Sub20 i Sub17 és vist ara com un pròleg del que més tard o més d’hora haurà de passar amb la selecció absoluta, que no guanya res des que es va coronar campiona del món el 1966.

Espanya és el primer obstacle al qual s’enfronta tota aquesta narrativa, aquest relat, per utilitzar la paraula de moda. Anglaterra necessita més proves per convèncer-se a si mateixa que el quart lloc a Rússia no va ser ni una casualitat ni el somni d’una nit d’estiu, sinó que respon a la qualitat de la seva nova fornada de jugadors, a la intel·ligència del seu entrenador i a la traça de la federació.

El termòmetre d’Espanya

Notícies relacionades

Espanya és un bon termòmetre. És una selecció respectada, de la qual també s’admira el seu treball en les categories inferiors, i que es tem malgrat la seva modesta participació en el Mundial.  Tota la cartelleria de promoció del partit s’ha fet amb la imatge de Gerard Piqué, com si aquest jugador no hagués abandonat ja la selecció espanyola definitivament.

Errors així podrien fer creure que no és una competició especialment seriosa, però el cert és que ningú es refereix al partit com una cercavila de final d’estiu.  Per cert, li tenen ganes a Sergio Ramos, del qual diuen que és un mestre utilitzant "mètodes foscos" per frenar als contraris. No es confonguin, no és una floreta.