De Michael Jordan a Usain Bolt: el desafiament de canviar d'esport

El d’ahir no va ser un dia qualsevol a les instal·lacions que elsCentral Coast Marinerstenen a Gosford, Nova Gal·les del Sud. L’entrenament de l’equip de la primera divisió australiana de futbol va atraure desenes de periodistes de tot el món i un gran nombre de curiosos, malgrat que la sessió transcorria a porta tancada. ¿El motiu? La presència d’un nou jugador que acaba d’iniciar un període de prova a fid’aconseguir el seu primer contracte professional amb un club de futbol. És un jamaicà alt (1,97 metres) i ja veterà (ahir complia 32 anys) que juga de lateral, també és el velocista més gran de la història, vuit vegades campió olímpic i actual plusmarquista dels 100 i els 200 metres llisos. El seu nom és Usain Bolt.

Des que es va retirar de l’atletisme l’agost del 2017, Usain Bolt ha estat perseguintel seu somni de jugar al futbolcom a professional. Seguidor confès del Manchester United (va presenciar en directe a Wembley la final de la Champions del 2011, en què el Barça va passar per sobre dels red devils) i de la selecció argentina, l’home més ràpid del món ja ha provat sort, sense èxit, a tres equips abans d’arribar a la lliga australiana: primer va viatjar a Pretòria per fer una temptativa amb elMamelodi Sundownssud-africà; es va entrenar després un parell de dies amb elBorussia Dortmund(en què va ser més una campanya de màrqueting de la marca esportiva Puma que una prova de veritat) i finalment va recalar a l’Stromsgodsetnoruec, on va arribar a jugar 20 minuts d’un partit amistós.

Lentitud als rondos

Els Central Coast Mariners semblen fins ara l’opció més viable perquè Bolt vegi complert el seu somni. Però el seu primer dia d’entrenament, en el qual va patir més del compte amb els rondos (¡per lent!) i va quedar exclòs del partidet final, ja li va ensenyar que aquest no serà un camí fàcil. “Estic completament fora de la meva zona de confort, però és justament per això que soc aquí –va declarar després de la sessió–. També en la pista d’atletisme el primer dia d’entrenament és sempre el més dur. Tot va bé. M’agrada estar sota pressió”.

Usain Bolt no és, ni de bon tros, el primer esportista d’elit que després de triomfar amb magnificència en una disciplina es proposa canviar d’esport. Hi haurà qui consideri el seu afany el mercaprici d’un campió orgullós, però sembla un gest admirable que qui ja ho ha guanyat tot s’exposi d’aquesta manera al fracàs, o fins i tot al ridícul, només per seguir els dictats del seu cor.

De fet, entre els precedents abunden els casos d’estrelles que van veure seriosament compromesa la seva reputació en el moment de posar-se a competir en altres esports. L’exemple més cèlebre és el deMichael Jordan, la decisió del qual de dedicar-se al beisbol després de portar els Chicago Bulls a guanyar tres campionats consecutius a l’NBA va ser acollida amb comentaris que van recórrer tot l’espectre entrel’escepticisme i la crueltat. Jordan, que aspirava a integrar-se en els White Sox de Chicago, va començar jugant en els Birmingham Barons, de les lligues menors. Ho va fer bé. Quan es disposava a fer el salt, una vaga de jugadors de les Grans Lligues va frustrar els seus plans, de manera que va tornar als Bulls. I va continuar guanyant.

Molt més incòmode va ser l’intent deJerry Rice, un dels millors receptors de la història del futbol americà, de convertir-se en professional del golf. En el seu primer torneig, va acabar al lloc 151 de 152. En el segon, va completar la primera volta amb 92 cops (la xifra més alta d’aquell any en el circuit) i va ser desqualificat en la segona jornada quan el seu cadi el van sorprendre utilitzant un telèmetre. Poc després, Rice va anunciar la seva retirada del golf professional.

¡En el ‘draft’ de tres esports!

Són pocs els atletes que en l’esport professional aconsegueixen brillar en dues disciplines. Se sol citar el cas deDanny Ainge, que va jugar tres temporades als Toronto Blue Jays de les Grans Lligues de beisbol, es va passar al bàsquet i va recalar als Boston Celtics, amb els quals va guanyar dos anells. Ainge era un producte delsistema nord-americà d’esport universitari, en el qual els estudiants poden compatibilitzar les temporades de fins a tres esports diferents. Això explica, per exemple, que, al deixar la universitat, un atleta tan complet comDave Winfieldfos seleccionat en el ‘draft’ per un equip de l’NBA (els Atlanta Hawks), un de la NFL (els Minnesota Vikings) i un altre de les Grans Lligues de beisbol (els San Diego Padres, que va ser l’opció que va escollir).

Però ningú ha igualat la gesta de Bo Jackson, que durant quatre anys, a la segona meitat dels 80, va jugar tant a la lliga de futbol americà (als Raiders de Los Angeles) com a les Grans Lligues de beisbol (als Kansas City Royals) ¡i va ser elegit per a l’All Star en els dos esports! Una greu lesió de maluc li va obligar a renunciar al futbol americà, abans de fer-se immensament popular gràcies a una campanya publicitària de Nike en la qual apareixia practicant tota mena d’esports (bàsquet, tennis, hoquei sobre gel, futbol, halterofília, ciclisme, surf, automobilisme, criquet...).

Notícies relacionades

L’Audiència no deslliura Rubiales del judici pel petó a Hermoso

Xavi ara vol continuar

Podria dir-se que Jesús Mariano Angoy, que després de jugar com a porter vuit partits oficials amb el FC Barcelona es va decantar pel futbol americà i i es va exercir amb solvència com a ‘kicker’ en els Barcelona Dragons de la NFL Europe (va cridar fins i tot l’atenció dels poderosos Denver Broncos), va ser el nostre Bo Jackson particular. Una versió modesta, sí, però entranyable.

Medalles olímpiques a l’estiu i a l’hivern

Més freqüents són els casos d’esportistes amateurs o semiprofessionals que han obtingutmedalles olímpiques en dues o més disciplines.El boxejador nord-americà Eddie Eagan, campió de pes semipesat als Jocs d’Anvers de 1920, es va convertir en el primer atleta (i l’únic masculí fins ara) en aconseguir l’or en uns Jocs d’estiu i uns d’hivern, a l’aconseguir la victòria en la prova de bobsleigh a quatre a Lake Placid 1932. Més recentment, la ciclista britànica Rebecca Romero es va proclamar campiona olímpica de persecució individual als Jocs de Pequín del 2008 després d’haver-se penjat una medalla en rem quatre anys abans.