Xavi García, un rei català a Croàcia

Diumenge passat va ser rebut com un heroi a Croàcia. Va tenir doble celebració multitudinària, primer a la plaça principal de Zagreb i ­després, amb cinc companys d’equip i dos jugadors més naturals de la ciutat, a Dubrovnik, on ara viu i juga Xavi García, un waterpolista barceloní que va celebrar el seu primer títol de campió del món amb la seva selecció d’adopció, la croata.

Xavi García, als 33 anys, està vivint una nova i profitosa segona joventut esportiva. Era un habitual de la selecció espanyola fins que, a principis del 2016, el llavors seleccionador, Gaby Hernández, li va comunicar que no comptaria amb ell per als Jocs Olímpics de Rio. «Va ser una decisió estranya, que no només em va sorprendre a mi, sinó a moltes altres persones. No va ser per edat, ni per relleu generacional; simplement va ser una decisió que va prendre el tècnic sobre la qual els jugadors tenim molt poc a dir», explica el Xavi des de Barcelona, on està passant uns dies de descans després de donar la campanada als Mundials de Budapest dissabte passat.

Va ser aleshores quan el waterpolista esquerrà va decidir jugar la carta que tenia a la màniga des de feia molts anys, des que el 2013 va obtenir el passaport croat després d’uns quants anys jugant a la Lliga del país balcànic, primer al Primorje de Rijeka (on va estar cinc anys, des del 2010), i després al Jug de Dubrovnik, les dues últimes temporades, equip amb què va guanyar la Copa d’Europa un any i va ser finalista un altre. «De fet, no vaig haver de prendre cap decisió: uns no em cridaven i els altres sí. Així que vaig començar a jugar amb Croàcia», explica el jugador català.

Va ser un negoci rodó. «No em puc queixar», reconeix Xavi García, que fins i tot sense ànim de revenja no pot evitar comparar els resultats de les dues seleccions. «Jo sempre vaig voler jugar amb la selecció espanyola. Croàcia em feia cada any l’oferta de jugar amb ells i cada any contestava que volia seguir amb Espanya. Però després d’això dels Jocs, s’ha de reconèixer que les coses no m’han anat malament». En els últims sis Mundials, des del 2007, el waterpolo masculí croat no ha baixat del podi, i als Jocs del debut de Xavi, a Rio 2016, Croàcia (or ja a Londres 2012) va ser subcampiona olímpica i Espanya va quedar setena. Una cosa semblant ha passat en aquest Mundial de Budapest, amb el combinat croat campió, i l’espanyol, novè.

I Xavi García, bandejat a la selecció espanyola, està tenint un paper determinant a la croata. A Budapest ha sigut el segon jugador amb més minuts, després del porter, i ha marcat pràcticament en tots els partits: quatre gols als EUA, un al Japó, quatre a Itàlia i dos a Hongria. Es va quedar sense anotar en semifinals davant la favorita Sèrbia, però a la final, davant l’amfitriona, va contribuir amb dos gols decisius (del 4-4 al 4-6) en el partit que va deixar planxats els 6.000 espectadors que abarrotaven la piscina de l’Illa Margarida animant Hongria.

Adaptat al país

Notícies relacionades

Del Barça de l’1-0 al Barça menjaboles

El Baxi Manresa deixa el Baskonia fora del ‘play-off’

«Va ser bonic fer callar tot el públic», reconeix el veterà jugador, que va haver d’estar un any sense jugar cap torneig oficial per poder estar a Rio. «Em va venir d’una setmana poder estar als Jocs, perquè jo fins al 2015 jugava amb la selecció espanyola, malgrat tenir també el passaport croat des del 2013 al complir tots els requisits que em demanaven, entre ells uns quants anys de residència», explica Xavi García, plenament adaptat a la vida del país balcànic.

De les tres filles que té amb l’Aida, la seva dona, una ja és croata. És la petita Dara, de 3 anys, mentre que la mitjana, l’Elsa (6), va néixer a cavall dels dos països, i l’Amanda, la gran (11), és la cata­lana. Però totes tres estan per­fectament adaptades a la vida croata. «Entre la guarderia i l’escola parlen millor croat que català o espanyol», assegura el Xavi, que parla català amb les nenes, castellà amb la seva dona i, entre les dones, «parlen de tot».