«Em sentia imbatible»

El porter d’handbol del FC Barcelona, Gonzalo Pérez de Vargas, ens explica la classificació dels blaugrana per a la final de quatre de Colònia després de superar l’eliminatòria contra l’equip alemany del Kiel. / JORDI COTRINA

7
Es llegeix en minuts
Joan Domènech
Joan Domènech

Periodista

Especialista en Futbol, Barça, Esports.

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Gonzalo Pérez de Vargas (Toledo, 10 de gener de 1991) ha disfrutat d'una setmana de glòria. Va intervenir decisivament en la classificació del Barça per a la final four de Colònia (3 i 4 de juny), on lluitarà per la Copa d'Europa, va fer deu anys que va arribar a Barcelona i ha sigut escollit per l'EHF com el millor jugador d'handbol del mes.

­—Comencem per l'última tarda, la del Kiel, que vostè va qualificar d'increïble. ¿Pot ampliar l'adjectiu?

—Increïble perquè teníem molta tensió acumulada des que havíem sabut que tornaríem a jugar contra el Kiel després que ens eliminessin l'any passat, vam estar unes quantes setmanes pensant-hi. A això s'hi va sumar la lesió al dit, sense saber si arribaria bé al partit. Va venir a més tota la meva família, vam remuntar i es va veure el Palau ple com en les grans ocasions. És únic. Per això vaig dir que seria una tarda que recordaré tota la vida.

—I va parlar d'una «sensació indescriptible que compartiré amb els meus fills i nets». Faci'n un avanç.

—Van ser moltes emocions en un terreny de joc que són difícils d'explicar. Per moments em vaig sentir imbatible, de seguretat total, de disfrutar, quan tot funciona. N'atures una i el públic t'ajuda a aturar-ne una altra i una altra...

—Va acumular el 56% d'efectivitat.

—Deixar el Kiel amb 18 gols és poquíssim. Hi ha hagut partits de l'Asobal que ens han fet aquests gols en mitja part. La seguretat que vaig sentir al camp la vaig transmetre als companys i a la gent i em va permetre arribar a aquest índex d'encert.

—¿Com es transmet tanta seguretat?

—Celebrant les aturades més efusivament. Però quan l'equip sap que té algú darrere que està entonat, que el porter té una bona tarda, ho pot aprofitar per jugar amb més risc.

—Hi ha un punt de psicologia.

—Sí. També passa tot el contrari; quan el porter no està encertat, la defensa dubta. Quan atures, transmets a la defensa i al públic que tots ho estem fent bé.

—¿Com nota si la defensa defensa bé: perquè li llancen poc o perquè ho fan forçat?

—Perquè llancen forçat, amb contacte. Si els meus han defensat bé, el següent atac del rival no és amb tanta seguretat... Si l'equip està conjuntat, si la defensa està activa, és més fàcil per al porter.

—La tarda del Palau serà millorable si aixequen la Copa d'Europa.

—És clar. A aquestes altures, prefereixo jugar malament i que l'equip guanyi. El més difícil està fet i ara toca arribar bé al cap de setmana i disfrutar.

—¿Per què diu que el més difícil està fet?

—Pels rivals que hem vençut. Arribar a la final four té un preu molt car. Hi ha vuit o nou equips que poden ser campions per la seva qualitat. I els vam tenir al grup. El PSG i el Veszprem els volíem guanyar per demostrar-los que érem competitius, però era una lligueta i hi havia marge d'error. Tots dos seran a Colònia. Si arriba a passar el Flensburg en l'aparellament amb el Vardar, hauríem fet el ple.

—¿En quin punt del camí estan ara respecte a la copa?

—Hem avançat molt classificant-nos. Espero que juguem més alliberats. Des de l'eliminació de l'any passat hi havia cert temor al que pogués passar. Un malson ens perseguia. Ara regna la tranquil·litat d'haver fet les coses bé i només hem de fer un últim esforç per conquistar el títol.

—¿L'objectiu està complert?

—Dir que l'objectiu és guanyar la Copa d'Europa és llançar-se a la piscina. Pots tenir aquest objectiu, però amb el nivell que hi ha i el que s'ha vist a Colònia els últims anys, no ho pots dir. No sempre guanya el favorit ni el que fa millor temporada. No tens aquesta certesa. Tots quatre poden ser campions i no és un tòpic. L'any passat va guanyar el que semblava tenir menys opcions [el Kielce], remuntant nou gols; fa dos anys el Flensburg era la ventafocs i va ser campió... L'objectiu és arribar; després, pot passar de tot.

—Vostè ja ha viscut totes les sensacions possibles a Colònia.

—Me'n queda alguna... Hi he anat sent del planter, el primer cop, i vam estar a punt de guanyar; l'any següent, ho vam aconseguir, amb un paper més actiu però poc determinant, jugant la semifinal, i va ser molt bonic. Quan me'n vaig anar del Barça vaig veure clar que era això el que volia i al tornar [2015] va ser el curs en què ho vam guanyar tot. El pas definitiu és guanyar-la sentint-me un element important. Tinc molta confiança, però això no significa que jugui bé amb això i prou. ¿Si és la meva final four? És a la que hi vaig amb més ganes i responsabilitat.

—¿Més pressió o més il·lusió?

—Molt poca gent creia que hi poguéssim arribar. Era un any de transició, amb joves que arribaven i havien de demostrar el seu creixement i jugadors importants que se n'anaven. L'equip s'hauria d'alliberar de la pressió. Ens donaran per favorits contra el Vardar. Però amb un equip tan jove i la trajectòria que hem fet, hi ha més il·lusió que pressió.

—Diu que els quatre participants poden ser campions. ¿Dona per bo el sorteig amb el Vardar?

—Per ser honest, l'hauria triat com a rival. ¿Per què? Per la inexperiència de l'equip en si, tot i que Sterbik hagi disputat sis o set finals. Al PSG i el Veszprem hi ha més jugadors decisius que poden marcar la diferència.

—Fa 10 anys que és a Barcelona. ¿Els nota o han passat ràpid?

—Quan hi ha dos dígits, compte... Han passat ràpid. La meva vida aquí ha sigut molt bona. Quan les coses van bé, el temps passa més de pressa però ho disfrutes més. He seguit l'evolució que s'esperava. La decisió de venir va ser més que encertada.

—¿Li va resultar difícil al seu dia, amb 16 anys?

—No. Trobo a faltar la meva família més ara que abans. Quan vaig venir, vaig tenir la sort de coincidir amb sis xavals en la mateixa situació que jo que serien els meus millors amics, perquè vam viure tantes coses i tant de temps junts que això et marca per sempre. Parlava amb els meus pares i la meva germana cada dia, però ells eren la meva nova família. Estar amb els teus amics les 24 hores és una meravella; al no conviure amb els meus pares no hi havia ningú que em renyés per coses domèstiques.

—¿La seva carrera ha sigut com s'esperava?

—Mai havia pensat com seria, sinó en el que volia ser: jugador professional d'handbol. I al Barcelona. Vaig començar als cinc anys, sempre com a porter. Quan era petit me'n recordo de mirar les Copes d'Europa d'aquell Barça. La primera vegada que em van trucar, els meus pares em van veure massa tendre per venir; a la segona, ho vam sospesar, vam venir i em vaig quedar. No vam pensar en el futur més pròxim, perquè a Toledo també jugava campionats d'Espanya, sinó en el llunyà: si no anava bé hauria sigut una experiència viure fora de casa i si anava bé, serviria per fer-me un futur.

—Veia com era el Palau llavors... ¿És igual que el d'ara?

—El Palau segueix sent únic. Guanyar una Copa d'Europa a casa deu ser una passada. Recordo la del 2005 contra el Ciudad Real ple a vessar de gent animant. És l'únic que canviaria d'aquesta època. La final four és un espectacle molt ben muntat, i com a espectador és un encert total, però com a jugador m'agradaria disfrutar d'un final a doble partit i remuntar i guanyar al Palau.

—Tornem a la lesió del dit. ¿Va tenirpor de perdre-s'ho tot?

—Va ser un cop de pilota directe, cosa que no acostuma a passar. Quan vaig veure el dit tort, vaig pensar que era una luxació. Vaig anar a veure el metge, el Guti, i va fer mala cara. I si ell fa mala cara, t'has d'espantar. Me'l va col·locar una mica i vam anar a fer unes plaques perquè ell intuïa que estava trencat. I, quan es va confirmar, vam agilitzar l'assumpte per ser operat com més aviat millor. Em va veure abatut i em va dir: «Tranquil que dissabte que ve jugaràs a Kiel». Em va tranquil·litzar, perquè sé l'experiència i la saviesa que té i que no ho deia per animar-me i prou.

Notícies relacionades

—I va jugar.

—Exacte. Em van operar un dijous i em van posar dos cargols al dit petit [de la mà esquerra]; dilluns em van treure el guix, dimarts em vaig entrenar i dijous vaig començar a rebre impactes de pilota per comprovar el dolor i experimentar les sensacions per al partit d'anada. En el de tornada no vaig notar res. Només quan intentava tancar el puny, i no ho podia fer, per celebrar les aturades.

Temes:

Handbol