«A vegades penso que m'agradaria tornar allà baix»

Claudio Caniggia va fer 50 anys al gener. Ningú ho diria. Conserva la melena rossa i l'estampa del fibrós davanter que va ser, vivint lluny del futbol, en l'anonimat de Marbella. Els famosos ara són els seus fills Charlotte, Alexander i Kevin Axel. El vell amic de Diego Maradona va ser un nòmada que va jugar en els dos grans argentins (va començar a River Plate i va acabar a Boca Juniors), va passar nou anys recorrent Itàlia (Verona, Atalanta i Roma), va fer escales a Portugal (Benfica) i Escòcia (Dundee i Glasgow Rangers) i va tancar la seva carrera a Qatar abans d'una fugaç aparició al Wembley FC.

—¿Quina vida fa a Marbella?

—Vida sedentària. De jubilat gairebé, però em mantinc en forma, m'entreno. M'he apartat del futbol encara que participo en algun esdeveniment, actes de beneficència o de televisió, però molt esporàdicament. Em vaig separar del món el futbol, n'ignoro la raó. Em vaig retirar provisionalment, però després va durar. Em dedico a altres coses. Negocis immobiliaris.

—Disset anys de carrera i deu equips als quals ha pertangut. ¿Va acabar tip d'anar d'un costat a l'altre?

—En realitat, van ser 19 anys, dels 18 als 37. Potser van ser massa equips, però va passar així.

—¿Per què va ser així? ¿Es cansava d'estar molt de temps al mateix lloc?

—No hi ha tants futbolistes que neixen i acaben al mateix club durant 10 o 15 anys. I això que abans havies de guanyar-te cada renovació. Podia haver passat i no va passar. Vaig conèixer altres llocs del món, altres campionats. No em lamento ni penso que hauria volgut jugar deu anys en un equip.

SEmD¿Va arribar on volia arribar?

—No és que em penedeixi de res, però sempre hi ha coses que penses que podien haver sigut diferent. De tota manera, un decideix en el moment. No hi ha cap jugador a qui no li passi; alguna cosa que lamentes, que et va quedar pendent, que quan ets més vell hauries volgut canviar…

SEmD¿Què?

—Avui, potser, no hauria anat a un equip molt petit, que ningú coneixia [el Dundee United] als 33 anys, perdut allà a Escòcia, un paio com jo que havia jugat dos Mundials. A l'arribar, vaig pensar: ¿què has fet? Però era un club espectacular amb una gent espectacular que omplia sempre l'estadi. Hi vaig anar per decidir si seguia jugant o no. Mira, em va servir per fitxar per un gran com el Glasgow Rangers, i per anar a un Mundial als 35 anys.

SEmDVa acabar la seva carrera al Wembley, amb 45, un cop retirat. ¿Què va ser? ¿L'últim sospir?

—Allò va ser una mena de reality amb un patrocinador. Ens van contractar quatre o cinc jugadors, el tècnic era Terry Venables. La gent s'ho va prendre com que tornava als 44 anys, però no. Fèiem entrenaments tots filmats, amb micròfons.

—Després de jugar en onze equips, ¿un de quin equip és?

—Sempre he sigut de Boca. El meu pare era de Boca. Des de petit, escoltava tots els partits per la ràdio. No teníem la sort de veure'ls per la tele.

SEmDPerò va començar la seva carrera a River, l'etern rival.

—Un home de la penya de River del lloc on vaig néixer, Henderson, a 450 km de Buenos Aires, li va suggerir al meu vell que m'hi portessin a fer una prova. I m'hi vaig quedar.

SEmDEn una gran època de River.

—Quan em van cridar per al primer equip tenia 17 anys. En aquella època, River era ric, tenia vuit titulars internacionals. Vaig debutar el 1985, i el 1986 ho vam guanyar tot: la Intercontinental, la Libertadores i la Interamericana.

SEmDDe tots els equips on va jugar, ¿quin va ser el millor?

—En el que més vaig aprendre va ser aquell River, amb paios com el Beto Alonso, i Gallego, que havien sigut campions del món a Mèxic-86. L'experiència em va servir per a tota la carrera. Era un grup bo, murri, intel·ligent, bastant unit, sense problemes d'ego. Vaig aprendre molt sent un noi.

—¿Recorda qui va ser el pitjor defensa, de qui més va rebre?

—Diversos. Quan era un noi a Argentina, et mataven. Es jugava a mort. Me'n recordo de Hrabina, de Boca, un d'aquells que entrava amb tot; del germà d'Héctor Enrique, company de River, que jugava a Independiente… A Itàlia, totes les defenses eren dures. Bruno, per exemple. No només amb mi, sinó amb tots. Després et trobaves Baresi o Maldini, molt elegants, això sí, però que entraven fort… Vierchowod i Mannini, de la Sampdoria, terribles… La de la selecció del 90 que formaven Ferri, Bergomi, Baresi i Maldini, no va encaixar ni un gol en sis partits. Fins a la semifinal.

SEmDI va marcar vostè. ¿Perquè els coneixia?

—Havies de ser molt ràpid i aprofitar aquell metre i mig o dos que pogués aparèixer. Les defenses italianes eren les més difícils del món, molt tancades, molt atentes. Es treballava molt físicament. La primera pretemporada allà va ser terrible. Et mories. Estava amb Pedrito Troglio -vam anar junts del River al Verona-, i a la nit no podies ni sopar, et feia mal tot. Hi havia tres entrenaments. Tenies cruiximents fins a les orelles.

SEmD¿Canviaria aquella època per l'actual?

—Els que tenien deu anys més que nosaltres deien el mateix. Cada època té coses i en tots els àmbits es va evolucionant. Llavors el campionat italià era el més fort; ara no, ara és l'anglès, el més competitiu, el més obert…

—¿Li agrada el futbol d'avui, es diverteix mirant-lo?

—Segueix sent emocionant, potser no tant com en la meva època. Abans hi havia més folklore, més naturalitat… el futbolista era més humà, més pròxim. Ara estan ficats en una bombolla amb molta gent al voltant, comunicant a través de Facebook, de Twitter… El meu fill està hores davant la Playstation i tampoc m'agrada. Tot està controlat, sota protecció, els representants s'han tornat bojos creient posseir la gallina dels ous d'or…

—Sap que la seva imatge va associada a la de Maradona.

—Vam jugar junts molt de temps a la selecció i a Boca. Ens recorden del Mundial-90, on jo era l'únic davanter, per davant seu, i quasi sortim campions. Vam perdre de penal, a cinc minuts del final, i perquè teníem tres sancionats, entre ells, jo.

SEmD¿Les amistats es conserven en el temps?

—Sempre hi ha hagut un gran feeling amb Maradona, una amistat d'anys, però no queden gaires amics del futbol, solen ser de fora. Tot just dos, tres, no en puc dir ni cinc. Et diria Pedro Troglio. Ell es considera amic meu i jo d'ell, tot i que ens vegem poc. A sobre, em vaig moure molt…

SEmDVa disputar els Mundials del 90, el 94 i el 2002. Però no el de França-98.

—Em va quedar pendent. Pel tècnic, Passarella. No hi havia química encara que vaig jugar diversos partits de les eliminatòries. Em va fotre. Puc dir que un tècnic em va fer perdre un Mundial. A mi i a Redondo. Tenia 31 anys, estava perfecte. Tothom sabia que podia jugar-lo.

SEmDHa conegut els dos bojos principals de l'Argentina.

—Dos bonics bojos. Bilardo estava boig de debò, i ho dic amb afecte. El vaig tenir després a Boca, a més. Era a tot arreu, dins i fora del terreny de joc. En vaig aprendre molt a nivell tàctic. Era molt meticulós, obsessiu en tot. No deixava res a l'atzar. El van patir més els que el van tenir en els primers temps, els Giusti, Ruggeri, Batista. Era capaç de telefonar-los de matinada o de convocar-los per a una reunió al carrer.

SEmD¿I la bogeria de Bielsa?

—El vaig tenir una mica menys en la meva última època. Un boig bonic, amb uns codis bàrbars, impressionants, amb un profund respecte per tothom. Amb els futbolistes i amb l'agent de fora, sense casar-se amb ningú, sense dir res ni als seus amics. Molt obsessiu també per assolir la perfecció.

—¿I com va caure a Marbella?

—Hi vam venir de vacances, ens va agradar el lloc i amb la meva dona vam decidir quedar-nos aquí. Era un bon lloc per fer créixer els nois, que llavors eren molt petitons. No era una ciutat enorme, no hi ha trànsit, arribes aviat als llocs hi ha molts col·legis, poca premsa…

SEmD¿Sent nostàlgia d'aquells temps o ja ha passat?

—Et ve la nostàlgia, no puc negar-ho. A vegades miro un partit i penso: ¡com m'agradaria estar allà baix una altra vegada! Però no em va costar retirar-me, no va arribar un diumenge que trobés a faltar el futbol. El més lleig és quan a un el retiren, quan es lesiona i vol tornar i no pot. Això és fumut. Hauria pogut tornar al seu dia. Al cap de dos mesos de deixar-ho em van trucar i em pagaven una pasta. Potser si hagués aparegut el futbol xinès, agafava les botes i hi anava nedant.

—Com Hulk, Tévez, Óscar... A buscar l'últim atracament. Com tots.

—¿Com ho fas per dir no a segons quines xifres…? Un jugador s'adona que cada vegada li costa més recuperar-se. Als 23 o 24 anys voles, no t'importa res; als 31, regateges un noi i et torna, el tens tota l'estona, sense treure-te'l de sobre. L'exigència és la mateixa, les expectatives són les mateixes i tu vas fent anys.

Notícies relacionades

Fermín es debat entre Chelsea i Barça

La mirada reverencial de dos campions que idolatren el professor Márquez

—La Xina és el que va ser Qatar, on va acabar vostè.

—Vaig estar amb Guardiola i Hierro allà. Guardiola s'hi trobava de meravella i Hierro va marxar. Em va dir que marxava, que no li importaven els diners. Jo anava a entrenar-me sol. Mai m'havia entrenat tant com a Qatar. M'entrenava perquè no sabia què fer en tot el dia.