El corredor refugiat

El jove sirià Adnan Almousa, en cadira de rodes per un tret que va rebre a Homs, participa en la prova

El corredor refugiat

JORDI COTRINA

3
Es llegeix en minuts
MAURICIO BERNAL

Hi havia una rotllana especial entre totes les rotllanes que es formaven darrere de la línia de meta i era la que envoltava Adnan Almousa: la rotllana dels que volien veure i saludar, i si era possible conversar-hi una estona, aquest home que fa cinc anys va rebre un tret a l’esquena quan anava a comprar el pa, a Síria, a Homs, on vivia. Tenia 14 anys. Se sentia el foc creuat, però era la normalitat de la ciutat. Adnan anava en bicicleta. Per arribar al forn havia de travessar un pont. Un altre ho va fer abans que ell i va aconseguir arribar a l’altre costat il·lès, i ell va decidir fer el mateix, però a mig camí va rebre un tret a l’esquena. Des d’aleshores va en cadira de rodes.

Adnan va travessar la meta quan el rellotge marcava gairebé quatre hores i mitja des de l’inici de la carrera, i va compondre una cara de satisfacció i alegria. Ara té 19 anys i viu al nord del Líban amb la seva família -el seu pare, la seva mare, els seus sis germans-; a la província d’Akar, a prop de la seva ciutat natal. Una família de refugiats, una entre milers. Estudia batxillerat i el seu anhel és ser enginyer, però també és un amant de l’esport, i a la notícia, al seu dia, que quedaria lligat a una cadira de rodes, va reaccionar amb la decisió d’exercitar-se. «Per moure’m –diu–, per tenir força al cos, i també per sortir de la depressió». La marató de Barcelona -la seva primera marató- és de moment on més lluny l’ha portat aquesta decisió.

L’ODISSEA DE LA CADIRA

«Havia corregut dues maratons al Líban, però de 10 quilòmetres», diu, somrient a la línia de meta, envoltat de corredors tan cansats com ell. Concedeix entrevistes i es deixa fer fotos. Els més de 42 quilòmetres els ha completat gràcies a l’ajuda dels voluntaris de Corre amb Mi, que es dediquen a això, precisament, a córrer amb persones en cadira de rodes. «Ens van contactar i ens van parlar d’aquest noi i ens van dir que si el podíem ajudar a córrer, i vam dir que és clar que sí -diu Toni Muñoz-. Fins i tot li vam deixar la cadira». La cadira és un capítol a part: la que portava Adnan del Líban no donava la talla per a una prova com aquesta. El Club d’Atletisme Nou Barris n’hi va deixar una d’especial per córrer, de tres rodes, però era massa màquina per als costums de l’atleta. L’Institut Guttmann va aportar la seva, però tremolava a l’accelerar. La cadira amb què al final va córrer l’hi van donar a la sortida.

Notícies relacionades

El viatge d’Adnan va començar fa unes setmanes, amb una entrevista que va concedir a Txell Feixas, corresponsal al Líban de Catalunya Ràdio i TV3. Llavors va començar una mobilització que va incloure els bons oficis de la Generalitat per facilitar el viatge del jove refugiat, amb la gestió de passaport i visat inclosa. «Una odissea», diu algú pròxim a l’operació. Adnan va tenir poc temps per entrenar-se, però va fer el que va poder. «Als carrers del barri –diu–. Abans m’entrenava en un es­tadi, però està molt lluny de casa».

L’accés als tractaments mèdics que necessita el jove sirià li ha facilitat l’oenagé beirutina Inara, que rebrà els beneficis d’una campanya de crowdfunding posada en marxa amb ocasió del viatge d’Adnan. «La nostra prioritat és assumir els casos que ningú més assumeix», destaca la web de l’entitat. Hi ha molts joves com Adnan. Que anaven en bicicleta a comprar el pa.