Enric Gómez: "Anar descalç no és un repte"

No se sorprenguin demà si entre els 20.000 participants, si entre els que correran per baixar de quatre hores, encara que per a ell això és la cosa menys important, descobreixen un participant corrent descalç. Sí. És ell. És Enric Gómez Pàmies, de Sant Cugat, convençut que el peu humà és tan perfecte, és una enginyeria d’una senyora naturalesa que no l’ha dissenyat per anar calçat, per molt amortiment i tècnica que tinguin les més modernes sabatilles esportives. Enric afronta la seva cinquena marató descalç, després de tres vegades corrent sense sabates per Barcelona, a les qual s’ha de sumar una altra experiència idèntica a Palma.

  

 La pregunta és òbvia. «¿Per què corre descalç?». I, és clar, no el sorprèn a Enric. «Anar descalç no és cap repte. El que passa és que abans, quan corria amb sabatilles, sempre tenia problemes i lesions, fins que vaig decidir preparar-me per anar descalç. He de cuidar, per exemple, si fa molta calor, com es preveu, no cremar-me amb l’asfalt, evitar que em trepitgin, però la veritat és que no acostumo a tenir contratemps. Els carrers estan menys bruts del que la gent creu. Si hi ha un vidre el veus i, per exemple, entrenant-me, evito trepitjar l’herba perquè, encara que és un terreny més tou i còmode, no saps mai què et trobes a sota». Ara ho està començant a experimentar i ja ha efectuat algunes petites proves per córrer descalç carreres de muntanya.

  

 «He corregut 25 maratons, entre les quals figuren les de Nova York i Berlín. L’última que vaig córrer calçat va ser la del Pol Nord, sobre el gel i a 26 graus sota zero. Començava a les deu de la nit, a finals del mes d’abril, però com que allà no es fa fosc en aquella època de l’any, no hi va haver el problema de quedar-nos sense llum». Allà semblava més aviat que afrontava un vuitmil que una prova de poc més de 42 quilòmetres. Allà, a més a més, hauria sigut impossible trotar sense calçat sobre compactes blocs de gel i tremolant de fred.

Notícies relacionades

Fermín es debat entre Chelsea i Barça

La mirada reverencial de dos campions que idolatren el professor Márquez

  

 Les sabates no són els amics d’Enric, encara que ha d’assumir les normes socials. Amb 51 anys, aquest comercial de telecomunicacions aniria sempre amb els peus nus. «S’embruten, ningú ho nega, però no hi ha res que no arregli una bona dutxa. Anar descalç és molt saludable. ¿Algú s’imagina què passaria si les normes socials ens obliguessin sempre a portar guants, a anar sempre amb les mans cobertes?». Segur que les grans marques de sabatilles del sector no pensen així.